Clàssics o cànon

Harold Bloom, el famós crític novaiorquès, va escriure als anys noranta un pretenciós Cànon literari occidental, el seu llibre més venut, on intentava establir quines obres de la literatura universal formen part del cos fonamental de la nostra cultura. O, dit d’una altra forma, sense quines obres i quins escriptors el món no seria tal com el coneixem. Està clar, i no cal que ho digui Bloom, que Shakespeare o Cervantes son dues figures de tal magnitud universal que fins i tot el llenguatge de la gent que mai els ha llegit està influenciat per les seves obres. La proximitat de Sant Jordi –aquest és el número immediatament anterior a la festa literària de la nostra cultura– obligava a parlar de llibres. Continua llegint “Clàssics o cànon”

Contra els pollastres d’engreix

JAUME PONT
“Renunciar als sabers humanístics significa renunciar a l’exercici de la crítica i a la recerca de la pròpia llibertat”

Nuccio Ordine
Clàssics per a la vida
Traducció de Jordi Bayod
Quaderns Crema, 172 p.

_____________________

En lloc de formar pollastres d’engreix criats en el conformisme més miserable, caldria formar joves capaços de traduir el seu saber en un constant exercici crític”. Qui hagi llegit La utilitat de l’inútil. Manifest (2015), de N. Ordine, assaig que reivindica la defensa de les ciències humanes dins l’era tecnològica, ja sap de què va la cosa. Llibres així no s’obliden mai: marquen per sempre més, com ara aquest Clàssics per a la vida, la consciència del lector. Continua llegint “Contra els pollastres d’engreix”

La intel·ligència i el caos

LORENZO PLANA
“Sobre la nostra metafísica més radical i el domini del caos”

Carles M. Sanuy
La condició lítia
(Premi Bernat Vidal i Tomàs 2017)
AdiA Edicions, 70 p.

_________________________

Aquest sobri, i alhora pletòric, llibre de poemes, gira al voltant dels conceptes de la pedra i el caos. Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959) ens mostra un paisatge entre volàtil i desolador; un paisatge arrasat, enigmàtic, on el caos s’agermana amb la condició de la pedra —d’aquí prové el títol de l’opuscle— i un fatalisme erm. Una bona part del seu encert dimana precisament de la seva arriscada tessitura: la d’un lirisme conjugat amb fèrria voluntat de despullament: “Temprar el vers. Acerar-lo. Desproveir-lo de tot allò que hi és accessori o prescindible. Despullar-lo fins als ossos. Que no quedi sinó una essència primigènia”. Continua llegint “La intel·ligència i el caos”

Qui diu que són millors els vespres de tardor?

MARISA TORRES BADIA
“Una oda amb tocs nostàlgics que evoca la puresa del món oriental”

Junichirô Tanizaki
El tallador de canyes
(Traducció d’Albert Nolla)
El Cercle de Viena, 94 p.

_______________________

Junichirô Tanizaki (Tòqui, 1886-Yugawara, 1965) ha estat, i continua essent, un dels referents fonamentals de la literatura japonesa del segle XX, al costat d’Yanusari Kawabata, Natsume Soseki o Yukio Mishima. Cal recordar que el 1949 fou guardonat amb el Premi Imperial de Literatura per l’obra La mare del Capità Shigemoto i, des de l’any 1965, fruit del reconeixement públic, un prestigiós premi duu el seu nom. Continua llegint “Qui diu que són millors els vespres de tardor?”

L’usurpador

JAUME PONT
“Amb ‘L’usurpador’, Àngels Moreno es confirma com una de les realitats més fermes de la jove poesia catalana actual”

Àngels Moreno
L’usurpador
XIX Premi de Poesia M. M. Marçal. Epíleg de Vicenç Altaió
Pagès Editors, 131 p.

___________________

El centre de contemplació fonamental de L’Usurpador, d’Àngels Moreno (València, 1993), el poemari guanyador del premi Maria-Mercè Marçal d’enguany, té una fita cabdal: el desvellament de la figura de “l’altre”, de l’alteritat que ens problematitza i esdevé recerca d’un mateix. Sota l’usurpador s’amaga, doncs, l’altre que ens habita —“allò altre en lloc de mi”, segons Maurice Blanchot —, l’inefable poètic, el llenguatge que pren possessió de nosaltres i obsessivament ens fagocita, la ferida que no es tanca mai perquè la seva naturalesa és, poèticament parlant, el risc, el laberint, l’al.lucinació. “¿Es tracta —com planteja Altaió en el seu estimulant pròleg— d’algú que pren la personalitat d’altri a fi de poder dir, de gosar escriure?” Continua llegint “L’usurpador”

Ebrios de cine, poesía y juventud

MARISA TORRES BADIA
“Retrato de la gestación y crecimiento intelectual de una Generación”

Vicente Molina Foix
El joven sin alma
Editorial Anagrama, 361 p.

________________________

Se ha de reconocer que Vicente Molina Foix sorprende con El joven sin alma, novela (o memorias noveladas) que, a modo de educación sentimental, recorre todos los vericuetos del alma carnal —no en vano inicia el trayecto con una cita de Ramón Llull que alude a ello— y del alma intelectual de un joven que no olvida edificar un testimonio celebratorio de la época en la que creció como amante, como cinéfilo engagé y como escritor. Continua llegint “Ebrios de cine, poesía y juventud”

El consol d’una filosofia vital

LORENZO PLANA

“El mestre americà duu a terme la culminació de la complexa trajectòria d’una Europa que arriba, a la fi, a l’explosió existencial de l’Amèrica dels somnis”

Paul Auster
4 3 2 1
Traducció al català: Albert Nolla Cabellos
Traducció al castellà: Benito Gómez Ibáñez
Edicions 62, 896 p. / Seix Barral, 957 p. /

______________________

en la crisis de sus ideales es como para el niño el fin de su adolescencia: el absoluto se ha roto en pedazos y el alma queda ante la desesperación o el nihilismo. Quizá por eso mismo el fin de una civilización es más sentido por los jóvenes, que no quieren resignarse nunca al derrumbe de lo absoluto, y por los artistas, que son los únicos que entre los adultos se parecen a los adolescentes”. A 4 3 2 1, la monumental novel.la que Paul Auster ens ha regalat quasi com un vademècum de tot el que ha descobert del seu ofici, descobrim la fascinant relació entre un adolescent que pretén convertir-se en artista i l’Amèrica mítica que, d’alguna manera, tots covem en el nostre imaginari col.lectiu: la dels grans miracles, la del self-made man, la de Hollywood i, per què no dir-ho, la dels restaurants barats. L’espurna de la vida… En aquesta novel.la coral-introspectiva —els avatars d’Archie Ferguson, jueu de tercera generació—, el fil de la narració va canviant de forma atzarosa, tot resulta arbitrari. Hom no sols no es amo de la seva naixença, sinó del seu propi dia a dia: surem en un mar de màgia. L’escriptor ha aconseguit reinventar en lletra majúscula el gènere (encara ara!), provocant en el lector el vertigen d’intuir que l’enclavament on conflueixen la poesia, la filosofía i la novel.la, retratant-nos, despullant-nos i protegint-nos, pot oferir-nos la garantia de que el present segueix essent nostre. El prodigiós magma resultant deixa bocabadat per la seva humanitat lacerant, però victoriosa. Continua llegint “El consol d’una filosofia vital”

La passió segons Maria-Mercè Marçal

Lluïsa Julià
Maria-Mercè Marçal. Una vida
Galàxia Gutemberg, 596 pàg.

____________________

JAUME PONT
Una biografia tan documentada com viva i sensible en l’anàlisi de la memòria dels fets públics i privats de l’escriptora lleidatana

L’aparició imminent de Maria-Mercè Marçal. Una vida, la biografia de l’escriptora lleidatana, era ens els darrers anys un secret a veus. La contrastada trajectòria de l’autora, Lluïsa Julià, pels complexos viaranys de la biografia, els estudis de gènere i la crítica literària –amb incursions en l’obra de Maria-Àngels Anglada, Maria-Antònia Salvà o Felícia Fuster–, invitava a pensar el millor. Molt més encara, si tenim en compte l’estreta col·laboració que, des de l’amistat, Julià va establir en vida amb Maria-Mercè Marçal, de la qual quedarien petjades tan valuoses com Cartografies del desig (1998) o Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999), i, un cop desapareguda la nostra poeta, la publicació, l’any 2000, de les edicions de Raó del cos i l’antologia Contraban de llum. Sense cap mena de dubte, l’espera ha valgut la pena. Continua llegint “La passió segons Maria-Mercè Marçal”

Un heterodoxo ante el océano del mundo

Carlos Edmundo de Ory
Cuentos sin hadas
Edición de José Manuel García Gil
Cátedra (Letras Hispànicas), 367 pàg.

________________

LORENZO PLANA
Esta edición que reúne y estudia los cuentos de Carlos Edmundo de Ory demuestra la relevancia de su faceta menos conocida y, sin embargo, magistral, inclasificable

Esta es la ocasión de poder apreciar lo que representa el género del cuento en un escritor poliédrico, de personalidad ecléctica y refractaria, un raro en definitiva, como a él mismo le gustaba aceptar. Y se llega a comprender qué representaba para él la libertad: cara y cruz en el aire, ventaja del solitario, afincarse en un castillo tan bien asentado que ante su visión casi solo cabe afirmar: “Hemos llegado”. Es exhaustivo José Manuel García Gil en su magnífico estudio introductorio, tan rico en claves. Continua llegint “Un heterodoxo ante el océano del mundo”

Alquímia poètica

Josep M. Sala-Valldaura
Concert d’esferes. Antologia (1975-2016)
Pagès, 200 pàg.

_____________________________

ENRIC FALGUERA
Un llibre exemplar, didàctic, catàrtic, que és pura embriaguesa de l’esperit i dels sentits

Concert d’esferes és un desig com s’afirma a “Non serviam”, una declaració d’amor. D’amor a l’ofici de poeta, a la poesia, a una literatura que dialoga amb la realitat més immediata, quotidiana, i la transcendeix, l’eleva a reflexió vital, sense cap altre objectiu que la pròpia reflexió, que dotar de sentit la pròpia existència individual i, de retruc, col·lectiva. Cadascú aportant la seva visió, el seu sentit, la seva interpretació, el seu missatge. No en va Sala-Valldaura inaugura l’autoantologia amb una poètica. La paraula crea la realitat? O com afirma Paul Valéry: el poema és un fragment perfectament executat d’un edifici existent? Tant se val: la poesia qüestiona la realitat, al marge de si la crea o no. Continua llegint “Alquímia poètica”

Alquimia

Josep M. Rodríguez
Sangre seca
Hiperión, 76 pg.

LORENZO PLANA
En Sangre seca, Josep M. Rodríguez reúne los logros de sus libros anteriores y los lleva a una nueva amplitud hasta tocar la esencia de la gran literatura

El poeta Josep M. Rodríguez (Súria, 1976), tras una trayectoria acrisolada y férrea, ha conseguido en este libro aquello que San Juan de la Cruz alentaba en los dos primeros versos de su Subida del monte: “Para venir a gustarlo todo, / no quieras tener gusto en nada”. La autoexigencia y la capacidad de desvincularse de sí mismo son la gota de colirio que limpia la mirada del poeta y le permiten descubrir nuevos territorios. Con una factura excelente, Sangre seca sorprende por recoger de manera impecable lo mejor de su propia estética y desarrollarlo hasta entrar en un nuevo territorio: el reino de la gran literatura. Continua llegint “Alquimia”

L’or i el rovell del temps

Sílvia Soler
Els vells amics
Columna, 348 pàg.

MARISA TORRES BADIA
Entre l’elogi de l’amistat i l’anàlisi de l’univers de l’artista

La novel·lista Sílvia Soler (1961), reconeguda periodista i escriptora guardonada amb els premis Prudenci Bertrana de 2008 i Ramon Llull de 2013 –recordem títols com Mira’m als ulls (2004), Una família fora de sèrie (2010), L’estiu que comença (2013) o Un any i mig (2015)–, no ha amagat mai el denominador comú de les seves preferències narratives: la immersió en el terreny de les relacions interpersonals i els sentiments, lloc on l’autora confessa sentir-se molt còmoda. A Els vells amics, la seva darrera novel·la, segueix fidel a aquest substracte emocional mitjançant la construcció d’un personatge col·lectiu i l’anàlisi d’un grup de joves creatius i ambiciosos, tots ells estudiants de Belles Arts, dibuixats amb la finesa i la precisió d’un plomí. La novel·la es converteix així en un cant a la consciència de grup. Des dels periples vivencials d’aquests cinc estudiants, i aprofundint en les evocacions hedonistes i els matisos egocèntrics de les seves psicologies, Soler ens apropa a la idea i l’univers de l’artista. Continua llegint “L’or i el rovell del temps”