Viola abstracto

JAVIER LACRUZ

A los zaragozanos y lleidatans, porque
Viola es uno de los nuestros

La mayoría de los artistas, normalmente dotados en su primera infancia de una determinada capacidad para juntar palabras, sonidos o colores, en el transcurso de sus vidas desarrollan su actividad creativa con un decidido impulso –élan vital, dirá Bergson–, hasta ver cumplida la satisfacción de su deseo. No es el caso de Viola. De niño pensó en ser militar, de adolescente se hizo poeta, y de adulto, tras pasar por múltiples trabajos (desde friegaplatos hasta guía turístico o chalán de relojes y cortes de telas con sus amigos gitanos), se hizo aprendiz de pintor. Y, sin voluntad meditada, además de ser uno de los pioneros de la abstracción española de posguerra, fue uno de nuestros grandes pintores abstractos.

Continua llegint “Viola abstracto”

El surrealisme serà revolucionari, o no serà

JOSEP MIQUEL GARCIA

De tots els logicofobistes que exposaren el maig de 1936 a la Llibreria Catalonia, l’artista que més projecció internacional va assolir podem dir que va resultar ser Remedios Varo. Tenia llavors 28 anys, però havia d’iniciar una trajectòria internacional a l’exili. Companya del poeta Benjamin Péret, va acabar vivint a Mèxic, on la consideren a l’alçada de Frida Kahlo o Leonora Carrington. Podríem considerar el mateix d’una altra logicofobista, Maruja Mallo. Remedios, però, és la dona que ens ajuda a millor entendre Viola. Juntament amb Esteve Francès i Viola, constituïen una terna ben travada i fraternal. Tot i la seva joventut, eren un punt i a part del surrealisme català. A Barcelona havien acollit surrealistes de pas, com Oscar Dominguez o Marcel Jean, i havien explotat el mètode dels “cadavre exquis”, una formula de dibuix compartit.

Continua llegint “El surrealisme serà revolucionari, o no serà”