Un món possible

Tant és si Edward Bloom no va pescar mai el peix més gran del Mississipí, el que compta és el relat. Big Fish és una meravella sobre la plasticitat del record i la necessitat de reescriure el passat d’acord amb les exigències del personatge, pensant en el llegat del futur. Stalin, que considerava que la veritat era una perspectiva subordinada al règim, ho sabia molt bé; és per això que va fer esborrar Trotski, i qualsevol dissident incòmode, de la història gràfica de la Unió Soviètica. Si no hi sortien, no existien. El poder de la imatge en la construcció dels imaginaris col·lectius és inqüestionable. Joan Fontcuberta ha jugat diverses vegades amb aquesta idea –i amb la nostra credulitat– per crear passats paral·lels: històries tan increïbles com versemblants perquè, ai las, es recolzen en la fotografia com a prova documental irrefutable. El seu treball, com el de Jordi V Pou, es presta a l’equívoc i provoca desconcert. Ambdós reescriuen la història a través dels cànons estètics de la societat de la informació i ens conviden a estar alerta, a educar la mirada. El primer ens ha descobert falsos exploradors i astronautes que haurien caigut en l’oblit; el de Lleida juga amb un somni més humit, com Juan Cal en aquest número: la Segona República arriba fins als nostres dies. Continua llegint “Un món possible”

“Sóc fotògraf, sóc un mentider, creu-me”

Jordi V. Pou
(Lleida, 1968)

___________

Parc d'Atraccions
Parc d'Atraccions
ValleAventura Park.San Lorenzo de El Escorial, Madrid. Abril 2004.
« 1 de 7 »

La cita que precedeix aquestes línies pertany al mateix Jordi V. Pou, un artista que ha fet de la fotografia el seu mitjà d’expressió. La seva aproximació al llenguatge fotogràfic sempre ha estat crítica des d’un punt de vista formal, conceptual i tècnic. Des d’un bon principi ha qüestionat la veracitat i l’objectivitat que es pressuposa a la fotografia, d’aquí que els seus projectes siguin una invitació a un terreny desconegut o ens forcin a negociar d’una altra manera amb la realitat i la nostra quotidianitat.
Amb Kokovoko ens va fer viatjar a un país que no apareix en cap atles, però que té la seva pròpia cartografia i una atmosfera vaporosa i, de vegades, asfixiant. A LEO 450-770 va interactuar amb un satèl·lit per captar tota una sèrie d’accions a la ciutat de Lleida. A nivell tècnic va ser un dels pioners, amb tota una legió d’artistes internacionals, a promoure l’Iphonegrafia, un descobriment que va obrir una nova via d’interès en el seu treball i que ha acabat influenciant altres projectes.
Aquesta vegada ha partit d’una pregunta excitant: què hauria passat si la guerra civil l’haguessin guanyat les forces democràtiques? És més, i si els feixistes no s’haguessin mai revoltat contra la República? Les imatges, com la mateixa història, tenen molts nivells de lectura.

Antoni Jové

Elegia a l’Apol·lo

Alice Tapiol Breeze
Periodista cultural i guionista.
Ha estudiat periodisme, comunicació i cinema a la UdL i la UB. Col·labora amb diferents mitjans especialitzats

____________________

“Des d’aquí dalt veig cares força serenes…”
Sobre l’atri, en Toni s’aclareix la veu, un flaix li il·lumina la cara. Una persona aixeca tots dos braços. A les mans duu un dispositiu, preparat per gravar.
“Primerament, deixeu-me dir que no sóc un gran orador. Parlar en públic no és quelcom que faci amb freqüència, així que m’haureu de perdonar per avançat.”
La seva breu pausa omple de silenci la sala. Continua llegint “Elegia a l’Apol·lo”

Pianos, jueus i silencis

Plàcid Garcia-Planas

Sir Samuel Hoare, ambaixador britànic a Espanya, deia que entre els contrabandistes es va establir el costum de demanar per un presoner de guerra evadit el preu d’un piano. Quant val un piano en temps de guerra? Un piano es converteix en una andròmina inútil. En el present d’una contesa, la bellesa es malvèn al millor postor. El veritable luxe d’una guerra no és un piano, sinó un parell de botes, una manta o uns cigarrets”.
Aquest és un fragment d’El marqués y la esvástica. César González Ruano y los judíos en el París ocupado, un llibre que la Rosa Sala Rose i jo vam escriure fa quatre anys i que tocava de ple un tema espès, la llegenda negra d’Andorra: la suposada matança de jueus per mals passadors quan fugien de la persecució nazi. Un tret a la muntanya, lluny de tot rastre, i el que les víctimes portaven al damunt, fortunes minimitzades en joies i diners, ja era teu.
De quants assassinats concrets de jueus tenim constància a Andorra o a prop de les seves fronteres per documentació de l’època o per testimoniatges orals creïbles? En el llibre en vam fer un primer recompte. Continua llegint “Pianos, jueus i silencis”

La presència de l’EMBA al Roser

ALBERT BAYONA
ARTISTA

Des de 1984 l’EMBA organitzava un cicle d’exposicions d’art contemporani (CEAC) en col·laboració amb el Museu Morera, al Roser. La majoria dels artistes del cicle, eren referents de l’art contemporani català del moment, noms com Jaume Plensa, Chancho, Artur Aguilar, Àlex Nogué, Pep Duran, Francesca Llopis, Pere Noguera, Margarida Andreu, Opcions a cura de Glòria Picazo, o la col·lectiva 6 Pintors de Lleida, eren referent de renovació generacional, canalitzats en part per l’Escola. És per tant fàcil deduir que els mitjans vuitanta van ser anys d’efervescència artística a Lleida, juntament amb la creació de l’Escola de Belles Arts, l’any 1980, projecte elaborat per Antoni Llevot, Jesús Mauri i Ramon Gabriel, impulsat per Jaume Magre. Continua llegint “La presència de l’EMBA al Roser”

Lleida era una festa

PERE PENA
ESCRIPTOR

Probablement no va ser així. No érem a París, i enlloc del Café des Amateurs o de la llibreria Shakespeare & Company, on la Sylvia Beach prestava llibres a un jove Hemingway, hi havia l’Especial de la senyora Dolors, un baret fosc de taules i cadires de fòrmica que servia uns magnífics cigalons de Terry, i la llibreria L’Ereta, amb el nom d’una placeta petita i encantadora, potser fins i tot amb regust parisenc, que el provincialisme arquitectònic municipal va acabar devorant un anys després. No érem a París, ni tan sols a Barcelona. El 1980, Lleida tot just començava a surar d’un passat gris, del mateix color del No-Do, i la vida mantenia la inèrcia d’una societat encara poruga amb les sotanes, les togues i els tricornis, la santíssima trinitat franquista. Però la memòria és capritxosa i consentida i actua com i quan vol, i aleshores nosaltres érem joves, joves lletraferits que cercàvem un mite per poder-lo habitar. Continua llegint “Lleida era una festa”