Una leyenda escondida

Francesc Pané i Sans
Dies de fel i de magrana (Memòria de l’ànsia i de les insurgències)
Pagès Editors, 204 pàg.

____________________

LORENZO  PLANA

Un libro de memorias que, entre los meandros del recuerdo y cierta coherencia onírica, da con el tono más exacto y conciliador

Precisamente es posible encontrar en las primeras páginas de este libro la que será la clave a la hora de desarrollar todo el proyecto de escritura: “Les vagonetes anaven i venien amb la pasta cap a la premsa enmig de la remor somiosa i perpètua dels engranatges. Aquell món adult, barreja d’esforç humà i sonsònia mecànica, exercia sobre mi una fascinació de conte”. Poco a poco Francesc Pané va asumiendo que la edad adulta se impone, que los parámetros sociales también están ahí para forjar una educación sentimental. Continua llegint “Una leyenda escondida”

Maria Pons i el dinosaure

Maria Pons Vidal
Petits crims familiars i altres microrelats
Pagès Editors, 163 pàg.

___________________

MARISA TORRES BADIA

Un bany d’ironia i subtilesa al servei de la microficció

Un dels tombants fonamentals de l’arriscat univers del microrelat és, com palesa Petits crims familiars i altres microrelats, el darrer llibre de Maria Pons, l’exercici de la ironia i la intensitat narrativa. De tots és sabut que en el cultiu del microrelat la línia que separa el sublim del banal, de l’absurd o fins i tot del naïf, és més aviat molt prima. Malgrat això, i potser precisament per aquest estímul irresistible, Pons assumeix el risc. A una banda de la frontera, el joc; a l’altra, l’abisme. Continua llegint “Maria Pons i el dinosaure”

Caputxeta Vermella es menja el llop

Dolors Miquel
El guant de plàstic rosa.
Premi de poesia Ausiàs March de Gandia
Edicions 62, 69 pàg.

___________________

JAUME PONT

Una pedrada esquerrana al front de l’Autoritat

Ara fa catorze anys, a propòsit de Mos de gat, vaig escriure que en la poesia de Dolors Miquel tot es juga en nom de la impossibilitat de comunicació i de l’acarament rebel amb l’inescrutable. I ho segueixo pensant. Com segueixo pensant que una de les constants de la seva poesia consisteix a il·luminar, des de la contradicció, la continuïtat entre l’amor i la mort. La trajectòria de la poeta lleidatana n’ha donat proves sobrades: Llibre del homes (1998), Gitana Roc (2000), Mos de gat (2002), Missa pagesa (2006) o La flor invisible (2010), entre altres títols seus, quedaran com a referències obligades d’aquests supòsits i dels nous tombants que la poesia catalana ha encetat dels anys noranta ençà. Continua llegint “Caputxeta Vermella es menja el llop”

Construir una veritat

Pere Pena

poeta i professor


Potser no amb la tradició ni la quantitat que demanava Pla, però si alguna cosa distingeix la literatura catalana del segle xx –a diferència, probablement, de la castellana– és la nòmina significativa d’autors rellevants que han conreat allò que hem acabat genèricament anomenant literatures dels jo. Parlem d’autors com el mateix Pla, que forja precisament el seu personatge literari a partir de les seves obres de no-ficció, de Puig i Ferreter, de Gaziel, de Sagarra, de Villalonga, de Manent, tots de la mateixa generació, o d’autors més joves però igualment indispensables, com Joan Fuster. Per tant, s’ha de parar compte amb afirmacions que destaquen l’auge d’aquest tipus de literatura com “un dels fenòmens més interessants en el panorama de la literatura catalana recent”. En tot cas, el que potser sí que ha canviat és l’interès dels lectors per les obres autoreferencials. Continua llegint “Construir una veritat”

Escriure sobre la quietud

Màrius Serra

Escriptor

És també periodista, autor de mots encreuats, traductor i enigmista català. A Quiet narra l’experiència del seu fill Llullu, que va nàixer amb una greu encefalopatia


El nostre fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, va néixer el 14 de març de l’any 2000 marcat per una malaltia que la ciència neurològica va anomenar encefalopatia no filiada; en llenguatge popular, paràlisi cerebral, i en llenguatge administratiu, una discapacitat amb grau de disminució del 85%. A casa, totes aquestes etiquetes van comptar poc. En Lluís era el nostre segon fill i tenia unes necessitats una mica peculiars, comparades amb les de sa germana, però això només significava que estàvem més pendents de la seva quietud. El nostre objectiu sempre va ser que ni sa germana ni nosaltres deixéssim de fer res del que hauríem fet si ell no hagués d’anar pel món al 15% de rendiment. No sempre va ser possible, esclar, però la gran majoria de les vegades només va voler dir fer-ho d’una altra manera. Per exemple, viatjar. La idea era relacionar de forma inversament proporcional els seus quilos de pes amb els quilòmetres de distància que faríem. Com més petit, més lluny. Fins a Hawaii, vam arribar. Continua llegint “Escriure sobre la quietud”

La llibertat i el temps

Enric Sòria

Escriptor

Sólo lo fugitivo permanece y dura.

Francisco de Quevedo


En un gran llibre d’aquest gènere, Radiacions, Ernst Jünger va escriure que la virtut d’un dietari és que penja petits llums dins la fosca del passat. Altrament, el passat es fa opac molt de pressa. I el perdem. Els instants s’esvaneixen; les paraules perduren. Quan estan ben triades, són com agafalls o passeres, fars minúsculs en l’oceà del temps. Però, així i tot, fan llum. Tenen poder evocador. Evocar, al principi, volia dir “cridar els morts propis a comparèixer”. Un dels principals propòsits de la literatura –l’art de les paraules poderoses– és, encara avui, preservar el que importa, recrear-ho. Per al qui l’escriu, la principal funció d’un dietari és aquesta: deixar rastres que permeten d’alguna manera retornar als països desertats de la vida viscuda. Continua llegint “La llibertat i el temps”