Quanta, quanta ràbia!

Àngels Marzo
poeta

___________

Vaig tenir por… I me’n vaig anar primer a poc a poc i a recules… després vaig arrencar a córrer com si m’empaitessin l’home, la forca i la destral.”
–. M. Rodoreda, La mort i la primavera

__________

Va ser el dia després del dia trist. Palplantada al bell mig de la gespa, mirava el cel que semblava fet de pedra de morter, i que semblava, si el miraves amb els ulls ben oberts, tot i que no podies fer-ho gaire perquè la mica de llum que es filtrava des del més enllà dels núvols et feia caure la parpella, que era tot ell una pedrera amb les llambordes que s’encavallaven unes damunt les altres, com una murada que feia una mica de por i una mica de mania de tan mal feta com era. El gos bordava en el tancat que li havia fet l’oncle delerós d’atrapar la pilota de cuir i tot d’una vaig ser jo qui va apretar a córrer cap a la pilota i vaig clavar-li una puntada tan forta que va fer anar per terra els testos dels geranis, mentre la pilota s’allunyava fora de la tanca del jardí i el meu germà cridava: “Això no s’hi val, no s’hi val. Vés tu a buscar-la!”. Però ell ja corria carrer enllà darrere la pilota que feia bots i giragonses i jo, palplantada, mirava el testos dels geranis rodolant, els testos dels geranis fent voltes, els testos dels geranis mig partits deixant una estela de flors roges de geranis damunt del verd humit de la gespa. Continua llegint “Quanta, quanta ràbia!”

Els últims dies de Màrius Torres

MARGARIDA PRATS

Un viure tan sensible
Set anys col·leccionant desil·lusions

Dinou dies abans de morir, el poeta va escriure al seu amic Quim Gili: “Hi ha molta gent que es fa il·lusions per al 1943. Jo no sé. Fa set anys que col·lecciono desil·lusions i em penso que m’ha quedat un plec per dins que no deixa il·lusionar-me massa.” Les desil·lusions que col·leccionava el poeta segurament estaven relacionades amb l’aterrament de les expectatives que s’havia anat fent sobre un gir positiu en la malaltia i sobre la victòria dels republicans en la guerra civil.

Segons testimonis familiars, Màrius havia ingressat al sanatori amb l’esperança de refer-se i de tornar a exercir de metge i de cronista cultural a la ciutat de Lleida, on va néixer l’any 1910 i on residia el 1935, quan va emmalaltir. Tanmateix, mai més no va poder exercir de metge ni va poder retornar a Lleida, d’on la seva família havia hagut de fugir a causa de l’avenç de les tropes franquistes. Segons el parer dels metges que el van atendre, la major part de les recaigudes estaven relacionades amb factors externs a la pròpia malaltia i relacionats amb el context històric, concretament amb la guerra civil espanyola. Així, pel setembre de 1936, va patir una profunda crisi quan el seu germà Víctor es va allistar com a voluntari per defensar la República, que va incidir negativament en el procés de recuperació iniciat a començament d’estiu. En els dos dietaris que va escriure en aquest període parla dels tres neguits que el corsecaven: la possibilitat de mort del seu germà, cinc anys més jove que ell i ple de salut, el sentiment d’inutilitat a què la malaltia el tenia sotmès i la sort de la família si guanyaven els facciosos. Des de la seva cambra, teixia conjectures més o menys optimistes, en base a la informació de la premsa i de la ràdio amb relació a les possibilitats de victòria del bàndol republicà. Si les suposicions eren positives, preveia què caldria fer per encarrilar una Catalunya destrossada materialment i moral; si eren negatives imaginava panorames desoladors per a la família, com el que escriu al Dietari per al seu germà:

Continua llegint “Els últims dies de Màrius Torres”