Tor, de la realitat a la ficció

CARLES PORTA

Els vells de Tor es van apagant. No en vull citar cap dels que queden vius perquè quan surti publicat aquest article potser ja hauran anat a saludar Sant Pere. Espero que no i que es mantinguin amb salut. Però en queden pocs, dels que van viure amb plenitud les disputes i les morts que van convertir aquella preciosa muntanya en un lloc tacat de sang.

Qui m’havia de dir a mi que, de manera indirecta, jo formaria part de la història d’aquell racó de Pirineu. És curiós veure com un llibre pot acabar tenint tanta força, molta més que un reportatge de televisió d’un programa tan prestigiós com el 30 minuts. Però la televisió, si bé és potent, també és efímera. En canvi, el llibre creix, s’expandeix, penetra en la gent i perdura. Tot i així, el documental de Tor és un dels més descarregats del servei TV3 a la carta, i això que el reportatge es va fer l’any 1997.

He donat voltes a fer una segona part del llibre que vaig publicar el 2005 amb La Campana, i explicar l’enorme quantitat de coses que m’han passat, des de rebre amenaces –i no poques– fins a recollir molta més informació que, en certa manera, em permetria tancar el cercle i dir qui és l’assassí de Sansa. Però, ara per ara, no crec que ho faci. Ja vaig donar tota la informació que tenia a les autoritats competents i em van dir, fa temps: “Ja han passat massa anys i no hi ha mostres d’ADN”. Per tant, si ells no ho reobren, jo no em complicaré pas més la vida. I escric això també perquè, si arriba a mans de l’assassí, estigui tranquil i no em torni a enviar un xoriço “a trencar-me les cames”. Sort que aquell dia no era on em buscaven…

Com en la majoria de projectes en què m’he embarcat, el llibre de Tor va començar sense pretensions, amb senzillesa, i s’ha fet una mena de clàssic del qual es venen un munt d’exemplars cada any. I ja en fa deu de la publicació. Durant tot aquest temps, milers de persones, lectores i lectors apassionats, han anat a Tor i els hereus de Casa Sisqueta –entre altres– n’han tret un merescut profit. No tot han de ser desgràcies.

Una de les coses més sorprenents és que, després de tants anys i de tantes morts, l’esperit de Tor continua viu –i massa– en les generacions que ara manaran a cada casa. Hi ha hagut intents de fer coses i alguns joves han volgut parlar entre els hereus i modernitzar aquell racó que Victorià Jubany, mític alcalde d’Àreu, definia com “un cel de bèsties i un infern de persones”. Ara mateix està naixent una iniciativa de la mà de besnéts de Sansa; la trobareu a www.torexperience.com, i es mereixen que funcioni. Però a Tor preval aquell esperit fosc que prefereix veure el veí arruïnat que no pas tot el poble ric. Malauradament, això passa a molts llocs, Tor no és una excepció, però allí tot està més concentrat, tot està gairebé en estat essencial i, per tant, és més intens. Estaria bé que les coses canviïn a positiu perquè la memòria dels vells i el futur dels joves s’ho mereix. I, de retruc, en trauria profit la Vall Ferrera i el Sobirà, però… em temo que costarà.

El cas de Tor és ple, també, de personatges de tragicomèdia. Sempre em vénen al cap tres referents del cinema i la televisió nord-americans: Twin Peaks, de David Lynch, Fargo, dels germans Cohen i, més recentment, True detective, de Nic Pizzolato i Cary Fukunaga. Un dia potser farem alguna cosa…

Aquest article que esteu llegint em portarà problemes. Espero que petits. Cada vegada que surt el nom de Tor en algun lloc, algun dels fills o autoanomenats hereus em truca, i no per dir-me “guapo”. Ara, segur que un o altre també ho farà. Sembla mentida però n’hi ha alguns de joves que, en lloc d’aprendre dels errors dels seus pares, parents o valedors, el que han fet és reproduir-los i augmentar-los. Insisteixo, però, que la majoria no tenen el “virus” a la sang i estan disposats a fer coses bones, tot i que n’hi ha algun que no ho pot evitar i no vol permetre res que no passi per “fotre” els altres. I, atenció, no ho dic pas pel Lázaro, un home que, a pesar de les formes, s’estima enormement aquell racó de món. Però fins i tot ell ha quedat superat per joves més radicals. Una de les grans incògnites serà, a partir d’ara, què farà el jove Pablo Moreno, germà de Lázaro, que sembla que ha heretat Casa Palanca. És un noi llest i molt treballador, però a la zona té pocs amics i fama de complicat, per dir-ho amablement. Vull pensar que, si ningú li busca les pessigolles, estarà a favor dels projectes positius.

Tothom que ha anat de visita a Tor n’ha quedat encantat i no em cansaré de repetir que tot allò és preciós i s’hi menja de conya, especialment al Montaña d’Alins i a molts altres restaurants de la zona, creieu-me. Però hi ha circumstàncies que fan que un lloc qualsevol es converteixi en “especial”. En aquest cas, tres crims, però bàsicament el de Sansa, l’home que, durant cinc mesos, va ser l’amo, l’emperador de Tor. Un crim que, en el món real, quedarà sense resoldre. Ja veurem què passa si un dia se’n fa una ficció.