Menjar lent, produir bé

Josep Pàmies
pagès

Quan tenia 16 anys, vaig arribar com una moto a integrar-me en l’explotació familiar agrària ple d’il·lusions amb aquella recent començada Revolució Verda. Un batxillerat laboral extraordinari on combinava teoria i pràctica amb les tècniques més diverses. Em van captivar especialment les assignatures de biologia i agronomia. Conèixer i controlar la Natura era una fascinació encomanada pels nostres professors d’aquestes ciències de la vida. L’objectiu era canviar ràpid el model de producció agrícola vigent en aquells moments per alimentar poblacions en expansió. Exterminar herbes, fongs i insectes faria possible aquest miracle. Recordo el meu pare ficant en dubte tot aquest extermini. De cop, tècniques de cultiu centenàries se n’anaven en orris. L’important era sortir de la misèria al mes ràpid possible a costa del que fos: produir el màxim possible amb el menys temps possible i repetint cultius sense donar temps a descansar les terres. El guaret va deixar de practicar-se. La terra, el sòl, era simplement un suport del cultiu on fixar les arrels, les plantes i els arbres que cultivàvem. Continua llegint “Menjar lent, produir bé”

A poc a poc i pel camí més llarg, si us plau

Alexandra Laudo
comissària i crítica d’art

Diu el poeta Kavafis que quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg. Tanmateix, quan anem d’un lloc a un altre intentem generalment anar pel camí més ràpid i que el nostre trajecte sigui al més curt possible. És una actitud tal vegada sensata en el context d’una societat orientada a la productivitat i l’eficiència, i en la qual l’optimització del temps sembla un factor rellevant per a la consecució de l’èxit. Continua llegint “A poc a poc i pel camí més llarg, si us plau”

Elogi de la lentitud

JOSEP GRAU
periodista, crític musical

Le mal se fait sans effort, naturellement, par fatalité; le bien est toujours le produït d’un art. Aquesta frase de Baudelaire explica per què són importants l’ofici, l’artesania, la lentitud. L’autor de Les flors del mal rastreja els poemes en la carronya, la brutícia, els prostíbuls, els borratxos. Al seu costat, els poetes que se les donen de moderns per fer poesia dels McDonald’s fan el ridícul, per dir-ho amb suavitat. Baudelaire crea bellesa a partir de la lletjor i diu coses revolucionàries en termes de modernitat literària, però el més determinant de Les flors del mal és que ho fa des del respecte més estricte a algunes de les grans formes de la tradició poètica, incloent la rima i les estrofes, amb una particular incidència en el sonet. És un provocador, no un cínic. Continua llegint “Elogi de la lentitud”

Mozart, Constanze Mozart

JOSEP GRAU

La musicologia alemanya hauria de demanar perdó per la misogínia amb la qual ha tractat Constanze Mozart. L’ha descrita com una dona frívola amb una marcada afició al sexe, dues característiques que no eren precisament estranyes en el seu marit. Fins i tot ha insinuat que el fill pòstum de Wolfgang era de Süssmayr. La mala fama de Constanze la va originar el seu sogre. Leopold Mozart va ser incapaç de donar al seu fill l’educació d’un nen normal en comptes de la d’un monstre. Als dotze anys, Wolfgang havia estat en dotze països, havia demanat matrimoni a la reina de França, havia compost cent obres i havia meravellat el món mentre dormia en pensions anònimes i el tractaven com una joguina. Continua llegint “Mozart, Constanze Mozart”

Avantguardes musicals versus gran públic

ALFONS REVERTÉ

De l’anàlisi de l’evolució de les avantguardes musicals durant la segona meitat del s. XX i els inicis del s. XXI hem de constatar que les diverses opcions esteticomusicals que aquest període ens ha brindat no han permès superar un estat de divorci entre aquestes avantguardes musicals i el gran públic.

Remuntant-nos prèviament al període 1900-1945 el dodecafonisme desenvolupà un paper importantíssim en l’evolució de la música. El dodecafonisme va representar en aquells moments la concreció més afortunada de l’atonalisme, es a dir, de l’absència de tonalitat, en un sistema estructurat, sent de fet la conseqüència necessària i lògica després de Wagner i Mahler. El pas cap a la atonalitat era l’únic possible per evitar caure en la repetició, per la qual cosa cal veure Schönberg i els seus deixebles no com uns excèntrics sinó com uns músics conseqüents amb la seva pròpia tradició musical i amb l’evolució lògica que aquesta els exigia. Així doncs, la primera meitat del segle XX representa d’una banda la progressiva evolució natural d’estètiques obsoletes i superades i de l’altra la reafirmació del nou camí creatiu en un sistema estructurat.

Continua llegint “Avantguardes musicals versus gran públic”

Dinamita Wagner

JOSEP GRAU

Quan monsieur Prudhomme, el personatge de Monnier, va veure per primera vegada el mar va dir: “Tanta quantitat d’aigua frega el ridícul.” És una de les frases més divertides que he llegit mai. Javier Almuzara, excel·lent crític musical i millor poeta, ha explicat amb gràcia britànica per què no li agrada l’èmfasi gratuït: “El gegantisme victorià va voler homenatjar Händel amb dues mil veus al cor i cinc-cents efectius a l’orquestra. Quan li van oferir a un afamat director fer-se càrrec d’aquell Messies hipertròfic es va excusar dient que aquella tarda estaria a uns quants quilòmetres de Londres per poder apreciar l’efecte de la música.”

En Wagner tot és excessiu. Començant pels wagnerians. Un grup de pressió. Un partit de fanàtics. Una església amb els seus rituals. Un lobby només comparable al dels freudians. El mateix músic era una persona extrema. Va fugir de moltes ciutats perquè els creditors trucaven a la porta. A Suïssa el va protegir Wesendonk i a Weimar, Liszt. Wagner els ho va agrair seduint l’esposa del primer i la filla (casada) del segon. Era un monstre en tots els sentits, però al final de Tristany i Isolda resulta difícil no estar d’acord amb el que pensava d’ell mateix: que és el més gran compositor escènic de tots els temps, el Shakespeare del seu art.

Continua llegint “Dinamita Wagner”

Beneïda música del diable

JOSEP RAMON JOVÉ

Un vell amic i gran pianista de jazz em va explicar fa uns dies la peculiar experiència que acabava de viure.  Algú va trucar al seu mòbil per fer-li saber que un conegut capo de la Màfia novaiorquesa desitjava que toqués a la seva festa d’aniversari. La paga era molt bona i la família posaria a la seva disposició un helicòpter privat per viatjar fins a la casa de camp del mafiós. El seu relat va acabar entretallat per la mala qualitat d’una trucada transatlàntica feta des d’un mòbil, però res em va impedir entendre que aquella vivència havia estat intensa i gens traumàtica. “Aquestes coses passen des dels vells temps i seguiran passant mentre hi hagi música”, va dir abans que la comunicació quedés definitivament tallada, i encara amb el telèfon a la mà, el cap se’m va omplir de vells exemples d’aquest idil·li etern entre el jazz i la part més fosca de la vida dels homes. La cosa ve de lluny. Avui és sabut que el terme jass, antecedent directe de jazz, era la paraula que a finals del segle XIX utilitzaven els senyors de la burgesia blanca de Nova Orleans per anomenar l’ús dels serveis d’una prostituta negra. I la mateixa història que ens conta que aquesta música va néixer als prostíbuls del Delta del Mississippí per entretenir traficants, jugadors i proxenetes, ha hagut també de saber explicar com, un cop conquerit el gust de públics d’altres menes, va arribar a teatres i auditoris, escenaris d’una solemnitat insuficient per amagar els seus orígens tèrbols. Però l’entorn que sens dubte resultaria més eficient per explicar les relacions entre la música afroamericana i els ambients del crim organitzat seria la ciutat de Nova York durant la primera meitat del segle XX. Les anècdotes són nombroses i encara que sempre se’ns presentin envoltades d’una aura literària, són absolutament reals. A mi m’agrada especialment la que fa referència a com el genial compositor, pianista i director d’orquestra Duke Ellington va ser contractat per treballar en un dels escenaris llegendaris del jazz: el Cotton Club, el local de Harlem on els artistes negres actuaven per a un públic exclusivament blanc i els gàngsters més famosos de Nova York, des de Lucky Luciano fins a Dutch Schultz , es divertien al costat de les estrelles de cinema més glamuroses de l’època. Eren els principis dels anys vint i la vida nocturna novaiorquesa ja estava dominada per les famílies del crim organitzat. La nit era un gran negoci i els gàngsters no estaven disposats a deixar passar cap oportunitat. El Cotton Club va ser el local més famós d’aquells anys. Havia estat propietat del boxejador Jack Johnson però aviat el va adquirir Owney Madden, un dels reis indiscutibles de la Màfia de Manhattan. Quan el 1927 Duke Ellington i la seva banda van anar a fer les proves per ser contractats com a orquestra del local va sorgir un petit problema que el pianista no devia tenir previst. Les coses van anar bé i van aconseguir el contracte, però tot es va complicar quan Madden va anunciar a Duke la data que havia de començar a treballar: un breu contracte amb un teatre contrariava els desitjos del mafiós. Gens disposat a ajornar els seus plans, Madden va enviar un dels seus homes a visitar el famós director d’orquestra. La forma en què aquell sicari es va dirigir a Ellington no deixava lloc a dubtes i ha esdevingut una de les grans anècdotes de la història del jazz. “Sigui generós o serà un cadàver”, va dir, i Ellington, lògicament convençut, va iniciar el seu primer període al Cotton Club creant per a l’ocasió alguns dels temes decisius en l’evolució del jazz i la música afroamericana en general.

En uns dies en què el jazz era el gènere rei de la música popular, els contractes que garantien la supervivència de la música i els músics eren principalment promoguts per delinquents i mafiosos. També eren temps de grans individualitats, músics que al capdavant dels seus grups escrivien la història d’aquesta música i marcaven la pulsació de la seva evolució, genis solitaris que molts cops han estat comparats als antiherois creats per escriptors com Dashiell Hammett o Raymond Chadler. El jazz, com les novel·les  de sèrie negra, va saber relacionar-se amb la part més sòrdida de la realitat. És com Duke Ellington descrivint la seva composició Harlem Airshaft: el músic viatjant per les imatges i els sons que es poden percebre des d’un pati de llums de Harlem, impregnant el seu art de les petites i anònimes misèries presents en la quotidianitat dels humans.

La immensitat de Bach

JOSEP GRAU

dis_1_QR

Txema Martínez, un dels coneixedors més profunds de Shakespeare a Catalunya, admirable traductor de tots els seus sonets, després de deu anys de bussejar en l’oceà shakesperià, una nit d’estiu, mentre pensava en una conferència que havia
de fer l’endemà, en la seva soledat es va dir: “no he entès res”. M’ho explicava l’altre dia en una conversa distesa i la frase em va impressionar. “No he entès res”.
El mateix diu Steiner després de tota la vida de llegir el Dant. Les mentides de Martínez i Steiner, tan expressives, són, òbviament, els millors elogis possibles per a Shakespeare i per al Dant. Tampoc jo no he entès res de Bach, si se’m permet la vanitat. N’estic enamorat. No puc pronunciar el seu nom sense estremir-me, com deia Cernuda dels seus amants. Però no n’he entès res. Sóc radicalment ateu, però Bach m’acompanya d’una manera semblant a com Déu acompanya un creient. Tampoc un creient no entén res de Déu.

Bach intimida. Enlluerna. Aclapara. Desbordats per la grandesa de la seva música, tendim a pensar que l’home era igual de gran, però hi ha cap dubte que en Bach, com en Shakespeare, com en el Dant, la narració té molta més substància que el narrador. Els defectes de l’home salten a la vista. Era irascible. Sempre volia tenir raó. Era pilota amb les autoritats. Les virtuts del compositor, per descomptat, són molt més evidents. Tenia la ment més dotada que ha existit mai per a la creació musical. Les seves cantates queien com míssils sobre els caps dels fidels. S’ha dit que la música i el verb van compartir el paradís fins que la paraula va cometre el pecat original de la mentida. Llavors la música, incapaç de suportar la falsedat, es va allunyar de la seva germana. D’una manera bellíssima, Monteverdi, amb la creació de l’òpera, va restituir l’harmonia de l’edèn. Abans Vincenzo Galilei, pare de Galileu, ja havia considerat superada la concepció
vertical de la música renaixentista, que era perfecta per cantar a Déu però dificultava l’enteniment del text. La superposició polifònica de veus creava harmonies divines però no hauria permès el desenvolupament d’un drama intel·ligible. L’estil monòdic i horitzontal de la música moderna retornava a la paraula la claredat sense que el cant perdés expressivitat. Un pas de gegant perquè l’art de veritat demana una mica de misteri i molta claredat. Posteriorment Bach va deixar clara la primacia de la música quan es fa música –una altra cosa és quan es fa literatura. Moltes grans músiques han redimit llibrets infames i cap gran llibret ha redimit una música infame. A les òperes de Mozart no els queda res sense Mozart. Ni tan sols a les que va escriure Da Ponte. Trobar una obra mestra de la lírica que sigui dramàticament consistent és una raresa. Benedetto Marcello va ironitzar sobre la importància dels mites clàssics en el drama musical dient que ni els grecs ni els llatins havien llegit els moderns. Bach no va escriure mai una òpera, però cap compositor escènic barroc, amb la sola excepció de Händel, va igualar en dramatisme les seves passions.

Continua llegint “La immensitat de Bach”