La prunera

Àngels Marzo
poeta

_____________

Deu ser un primer record. Algú em sosté en braços tot i que no sé qui és ni puc veure-li la cara, jo vaig de corcoll per estirar els bracets enlaire, una mica més enlaire, i tot el costellam cedeix al desig de les mans molsudes i petites i s’eixampla com un motlle i, per fi, les manetes freguen la pell del fruit que es fina i rellisca entre els dits, i és la insistència dels dits la que, finalment, aferra la drupa i la drupa es desprèn fent trontollar la branca. Deixant la branca i les fulles serrades i verdes en ple sondroll; la branca i les fulles amb ramells de boques dentades en excitada vibració. Fent una miqueta de música en fer fricció amb el buit i l’aire. Sostinc el fruit entre les conques de les mans fent cabaneta, hi atanso el nassarró i oloro, primer fent unes inhalacions ràpides i sincopades, després ensumo amb tanta força que els narius se m’omplen d’una dolçor que embafa, una untuositat que de seguida desperta les papil·les gustatives i fa salivar. A la comissura dels llavis la saliva borbolleja, s’inclina cap al mentó, es distreu en el solc de la barbeta formant una esfera de bava espessa i transparent. Les altres mans m’han pres el fruit, el sostenen un moment abans de prémer-lo entre els polzes, que fan palanca i l’obren en dues meitats gairebé idèntiques. No sé de qui són les mans, no sé de qui és la boca que, allargant i obrint els llavis, repeteix “Prrrrrrrr, prrrrrrr, uuuuuu- nnnnnnn- aaaaaaa” mentre m’allarga una de les meitats obertes del fruit i llengüetejo i retinc tot aquell sabor dins la boca i em poso a riure i faig cops de peus damunt la gespa que és un estor humit. I sanglotant de tanta riallera allargo la maneta cap a aquella boca que exagera la vibració per dir “Prrrrr, prrrrrr, uuuu- nnnnnn-aaaaa”, i noto l’agitació de la boca al palmell, la pell tendra que s’agita amb un pessigolleig que fimbra. I entre sanglot i sanglot, dic “Prrr-uu-aaa” i faig rodolons sobre la gespa. I aquelles mans, que no sé pas de qui són, m’aixequen tot d’una, agafen embranzida mentre em sostenen amb fermesa i em fan saltar amunt i encara més amunt de panxa enlaire. I, entre tot aquell sanglot i tot aquell tip de riure, el meu cos s’eleva a tocar de les branques de la prunera. Aquelles branques tan plenes de flors blanques, com petits bocinets de cotó fluix, aquelles branques amb el verd perplex de tant excés de llum entre les quals es desdibuixava un cel fet de fragments. Perquè aquell cel era un garbuix, una madeixa de branquillons i fulles dins el blau atònit. Un blau amb blondes vaporoses de núvols efímers. És un primer record, un instant d’absoluta plenitud on no té cabuda cap altra cosa que aquest puja i baixa, aquest ara amunt que em convida a levitar entre garlandes de flors blanques i aquest ara avall que congria al melic la trempera del vertigen i posa alerta tota la nervadura. I tota jo sóc la riota grotesca de la innocència. Una riota feta de pell, polpa i pinyol. De carnadura i suc de pruna a les galtes, a les comissures, a la barbeta. I, encara, barbeta enllà. Encara pitet enllà. Continua llegint “La prunera”

[ No n’estiguis tan segur ]

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en Sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari SEGRE

__________________________

[Ets un fill de puta ]

[ Diumenge vaig a dinar amb ma mare, ja li donaré records de part teua ]

[ “Dos joves que havien acompanyat –era evident que a contracor– una senyora gran que devia ser la seua àvia, en sortir del teatre van exclamar que els havien robat dues hores de la seua vida i van tractar l’obra d’insaborosa i desconcertant” ]

[ … ]

Continua llegint “[ No n’estiguis tan segur ]”

No en tinguis cap dubte

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari Segre.

_______________________

Ha donat tants tombs a la discussió d’anit que n’ha fet una bola indigerible. Plantat a la cua de la caixa número quatre del súper té la impressió que es va trencar alguna cosa irreparable: el què va començar com la crònica d’una conversa telefònica va degenerar en un intercanvi de retrets i juraments fets en nom de tot el que tu vulguis. Si s’hi acosta, al fons de les esquerdes hi pot veure un abisme que l’espanta. Sense voler, en culpa la Mireia per haver trucat i explicat a la Laura el problema que tenen entre mans amb el Tomàs. Pensar-ho el fa sentir una mica roí, potser hauria d’enviar-los un missatge per dir-los que em sap molt greu i que estic aquí per al que us convingui i una abraçada. Un copet a l’espatlla, una manera de dir que el cor se t’encongeix quan hi penses. Després, al llit, ni ell ni la Laura no van fer cap gest per acostar posicions i sentir l’escalfor de l’altre. Al matí, entre la cuina i el lavabo, s’han parlat a base de preguntes pràctiques del tipus puc apagar la cafetera i respostes seques com un cop de porta. No s’han escrit cap missatge durant tot el dia, a voltes es penedeix de no posar en marxa una gravadora per poder, l’endemà d’una tempesta, transcriure les agarrades que es tenen i reconstruir l’original en brut. Saber quan, com i què es van dir exactament. El to dels retrets, la seqüència de les excuses. Continua llegint “No en tinguis cap dubte”

La tempesta

Josep Manel Vidal
escriptor i docent
Guanyador de premis com el Rafael Comenge de narrativa, el Josep M. Ribelles de poesia o el Soler i Estruch

________________________________

Avui és el dia de la prova. L’aprenent d’optimisme vigila sempre l’aspecte de les coses. Té una ordenança implícita i no escrita sobre l’espai. Si l’ordre es manté, tot li serà favorable. No vol tornar a traduir dels escampalls i la indolència les frases que li definien l’actitud. Per aquest mateix motiu, també és un home curós amb la seva imatge. De manera que, abans d’adoptar el paper de vianant, es procura un aspecte de quotes agradoses. Es dibuixa els trets de l’èxit, pensa. En acabat, fa una menja frugal per no acudir a l’examen que determinarà l’excel·lència dels seus coneixements lingüístics amb l’estómac pesant, i així tenir espai suficient per digerir el que puguen oferir-li els esdeveniments següents. Ha llegit previsions sobre l’oratge i, fins i tot, ha fet una ullada pels finestrals que donen al carrer. Ha determinat que les administracions magnifiquen l’actual situació amb prevencions sense motiu. I agafa el paraigua que va heretar de son pare, la robustesa i l’amplitud del qual el fan pensar que no podrà gaudir d’una major protecció. I, abans de travessar el llindar de la porta, es posa les ulleres que li afinen la visió de les coses. Aquelles lents de les quals es troba tan pagat, amb aquella muntura de blaus tan agosarats i que el fan sentir tan evident i jovenívol. Continua llegint “La tempesta”

El passat que mai passa

LLUÍS FOIX

La història es refà constantment. De moltes maneres. Per la recerca dels historiadors, per la tradició oral, pels relats i records de persones que deixen testimonis escrits tant si es publiquen com si no. La història és el passat que no passa mai. Sempre torna, deia Benedetto Croce. Un dels fets més rellevants que hem viscut a Catalunya en els últims trenta anys és la recuperació de la memòria mitjançant la publicació de centenars de llibres examinant les històries locals.

No sabem molt el que passà al segle XIX als nostres pobles, ciutats i comarques. Però l’esforç historiogràfic que s’ha fet per esbrinar la història local i nacional del segle passat ha estat extraordinari. Són molts els pobles de Catalunya que han produït una història local. Han utilitzat fotografies, testimonis orals, documentació diversa, arxius que romanien ocults, noves visions sobre el passat més immediat o llunyà.

Continua llegint “El passat que mai passa”