De novel·la negra i més que ràbia

Emili Bayo
Més que ràbia
Llibres del Delicte, 323 pàgines

________

Xavier Macià

Gimferrer, a Itinerari d’un escriptor, cita l’insòlit èxit de vendes del poema El Corsari, de Byron: en un sol dia, vint mil exemplars! Mai s’havia donat un cas així i això va reforçar l’aspiració i el somni romàntics de poder “viure” de la literatura (J. Keats, embruixat per l’èxit byronià, va abandonar temporalment la poesia lírica i es va posar a crear poesia narrativa a la manera d’El Corsari, però sense cap èxit).
L’anècdota d’El Corsari fa pensar en dos tòpics que circulen sobre la novel·la negra: d’una banda, la creença que és un gènere de públic molt vast, capaç de donar “puta pasta” i fama a qui el conrea; d’una altra, que és un gènere de fàcil factura que no demana l’exigència de la novel·la “pura”. Ara: ni el gènere és tan popular com hom creu, ni és veritat que no demani treball i rigor. Al contrari: just perquè és un gènere molt conreat i perquè tendeix cap a un tipus de construcció molt mecànica, l’autor que s’hi arrisca ha de ser conscient que, si es pren l’ofici amb honestedat i decòrum, el seu nivell d’exigència ha de ser el màxim possible. Forster, a L’art de la novel·la, afirmava: un novel.lista no ha d’aspirar mai a la bellesa estètica, però si no l’aconsegueix, és evident que la seva tasca com a escriptor ha fracassat. És això! Però, a més de la qualitat, què és el que distingeix una bona novel·la negra? Bé, el mateix que tota novel·la: el seu gruix ètic i humà (Atxaga dixit). Continua llegint “De novel·la negra i més que ràbia”

El destello de las llamas

José Manuel García Gil
Prender con keroseno el pasado
(Una biografía de Carlos Edmundo de Ory)
Premio Adolfo Domínguez Ortiz de biografía 2018 Fundación José Manuel Lara, 570 p.

__________

LORENZO PLANA
Entrañable biografía del poeta heterodoxo por excelencia de la poesía española

Carlos Edmundo de Ory (1923-2010) podría ser denominado como el poeta definitivamente indispensable para comprender la España poética que más jugó a ser verdadera, en el sentido de que, en definitiva, “el lenguaje es un juego en continua creación” (la frase pertenece al propio biografiado). Si algo lo caracterizó, pues, y este libro endemoniadamente novelesco lo atestigua con gran cariño y pasmosa fidelidad, fue ese destello de llamas enrevesadas que vino a resultar su existencia. José Manuel García Gil, en ordenados y algo juguetones capítulos, nos muestra que el genial gaditano no se deja atrapar desde ningún ángulo. ¿Qué significa por ejemplo que su padre fuera poeta modernista y muriese muy joven? ¿Qué entrañas ocultaba el Postismo? No trataremos aquí de despojar de un ápice de magia a alguien que nos sobrepasa como una grúa que puede rescatar la negrura y la luz, y plasmarlas ante nuestros ojos como si juntas formaran una esfera de humo. Podremos recalcar su histrionismo y su profunda sabiduría, perfectamente hermanados, pero lo que es imposible es pararse un momento a pensar por qué motivo Ory resulta el seductor infalible para todos aquellos que están hartos de cualquier cosa que no denote “tranquilidad”. Continua llegint “El destello de las llamas”

Les dues realitats

Les dues realitats
Marta Rojals
El cel no és per a tothom
Anagrama, 595 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Un viatge a l’interior de l’ànima

El més recent tombant narratiu de Marta Rojals ofereix pocs dubtes: una molt suggestiva novel·la que, en el seu descens als inferns, arrossega críticament tots els tabús d’una societat que abraça quatre dècades. Tot aquest camí narrat amb un to tan àcid com colpit pel dolor i per un obsessiu afany de supervivència, aprofundeix en les arrels d’una família llatzerada per les seves pors i secrets. Un text, en suma, reflexiu, meditatiu al cap i a la fi, en què els matisos en l’anàlisi psicològica dels personatges i la plenitud dels diàlegs aconsegueixen fites incontestablement reeixides. Continua llegint “Les dues realitats”

Absolutòria per falta de proves

Jaume Barrull Castellví

Narrador. Redactor i fotògraf del dominical ‘lectura del diari segre’

___________

Interior. Dia. Despatx gran il·luminat per un fluorescent que pampallugueja. Una taula i una cadira, un llum de peu sense bombeta sobre el qual hi ha una jaqueta texana i un sofà de pell negre de dues places, vell i desgastat. Per una finestra petita amb els vidres bruts entra el soroll de fons d’una televisió i olor de pollastre a la planxa. Dues portes: una és la del lavabo i l’altra dóna a un local comercial ample, lluminós, deixat i abandonat. Qualsevol que sigui capaç de mirar per sobre del fals sostre amb les plaques de guix corcades, els endolls arrencats i les restes d’un desballestament caòtic i poc eficient, s’adonaria que l’havien dissenyat i construït amb dedicació. La inversió, a mitjans dels noranta, havia estat considerable i afí als corrents de la Barcelona postolímpica: prestatgeries metàl·liques, colors freds, línies rectes, miralls en llocs insospitats i detalls amb fusta fosca. Les cortines abatibles que separaven l’aparador de l’interior només mantenen el color original en l’única cantonada a la qual mai no toca el sol, ni a l’estiu. Estan passades, sempre ho estan, fa set anys que ningú no intenta obrir-les i la llum que entra al local és passada de moda. Continua llegint “Absolutòria per falta de proves”

“Assum est, inqüit, versa et manduca”

“Segons la llegenda, sant Llorenç va pronunciar aquestes paraules («Rostit està, sembla, gira’l i menja») mentre era cremat viu en una graella a prop de Roma.”

Al Joan «de Garcia», in memoriam

Marc Masdeu
escriptor

______________

Assages el moviment de treure i posar el peu als pedals d’una Pinarello Dogma. No s’assembla gens a la teva, la que mires cada dia des de fa vint anys, recolzada a l’entrada de la rectoria amb les rodes desinflades i amb regust de pols. Has omplert un bidó amb la beguda energètica que et va recomanar el fill de l’Emili, qui t’ha deixat la bicicleta. Ell no et diu mossèn Poblet, només alguns veïns d’edat et criden pel malnom. Simplement mossèn Joan o pare Joan. Tu et qüestiones si seràs capaç d’acabar la ruta de setze quilòmetres que et cruspies com qui resa tres parenostres.

En tens setanta i menges a tothora. Peses noranta quilos i ningú no recorda el mite de Montcada i Reixac. Ara els del grup ciclista parlen d’EPO i transfusions de sang que milloren el rendiment. També de motorets dins dels quadres de carboni. I les cames? Vols enretirar del pensament l’Emili Novell i el Pepito, intentes oblidar la confessió de l’Anna Guillaumet, la dona de l’Emili. Tornes a pensar en la Maria, com vint anys enrere, quan encara. Continua llegint ““Assum est, inqüit, versa et manduca””

Un poeta al país de Lil·liput

JAUME PONT

El 1996, de la mà de Xavier Garcia, apareixia en dos volums l’excel·lent edició crítica de l’Obra poètica completa de Manuel de Pedrolo (Pagès), que reunia, a més de la seva poesia eròtica i d’un apèndix d’obra inèdita, catorze títols que van d’Els tentacles (1945) a Arreu on valguin les paraules, els homes (1966) i una addenda de poemes fora de recull. Un corpus al qual cal afegir, a banda, mostres de poesia experimental, visual o gràfica reunides per les edicions de Ramon Salvo a Tàctil (1994) i per X. García a Sobres (Diputació de Lleida, 1993) i, de manera molt especial, a Us convida a l’acte (Pagès, 2000), on sobresurt la manipulació de dibuixos de l’autor, textos i collages sobre cartolina o targetes postals, molts amb una clara significació eròtica, fetitxista i lúdica. No hi ha cap mena de dubte que l’aplegament de la poesia discursiva i visual de Pedrolo –el treball de Xavier García ha estat en aquest sentit impagable– fou una fita decisiva, tant pel que fa a la reconstrucció del corpus total del nostre autor com a l’especificitat històrica del seu vessant poètic a l’hora de desvetllar-ne no poques de les claus ideològiques, estètiques i literàries. Per exemple, en pocs espais de l’obra pedroliana es fa tan palesa, com en la seva poesia, la lluita permanent entre l’home de geni i l’home de món, entre la consciència de l’artista de la modernitat i la càrrega feixuga de la vida quotidiana. Continua llegint “Un poeta al país de Lil·liput”

Atrapados en el absurdo

Manuel de Pedrolo
Totes les bèsties de càrrega
Edicions 62, 377 p.

___________

LORENZO PLANA
Un magma social irracional e inerte novelado para clamar por la libertad humana

___________

La novelística de Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) se caracteriza por haber logrado adelantarse a su tiempo y por una llamativa y personalísima diversidad. Totes les bèsties de càrrega, novela reeditada ahora, es un obsesivo itinerario por una sociedad enferma, dominada por el miedo y el absurdo, en la que a duras penas puede esbozarse un mínimo sentido a las cosas y a los seres, como si todo flotase al modo de los objetos en los embrujados cuadros de Chagall, sólo que abocados a una oscuridad metódica. Los habitantes de esta entelequia angustiante y cerrada, tratan de adivinar quién gobierna realmente sus destinos, y, al modo de las novelas de Kafka, sus pesquisas no logran llegar a ninguna parte, más bien hasta la nada, el desasosiego y un ebrio desvarío existencial. Continua llegint “Atrapados en el absurdo”

Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo

Manuel de Pedrolo
Infant dels grans
Comanegra,145 p.

__________

MARISA TORRES BADIA
Entre la novel·la i el dietari, un viatge emocional que corprèn el lector

__________

Infant dels grans, l’obra inèdita de Manuel de Pedrolo que la seva filla Adelais ha decidit fer pública amb motiu del centenari del naixement del seu pare, sorgeix com un document testimonial d’una etapa en què un Pedrolo jove narra les anècdotes de la seva relació paternofilial. Però el volum –un “regal” que, amb algunes variants, Pedrolo va escriure amb la intenció de lliurar a la seva filla quan aquesta fes quinze anys– és molt més que això, i Anna M. Moreno-Bedmar ho fa palès a les pàgines que obren aquesta petita joia amb irradiacions de caire líric. Continua llegint “Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo”

Tom Wolfe i la no-revolució

Tom Wolfe
La hoguera de las vanidades
Círculo de Lectores, Anagrama, 1988, 795 pàgs.

__________________

Txema Martínez
En la mort del pare del Nou Periodisme, autor d’una obra immensa

Ha mort Tom Wolfe, l’encunyador del terme nou periodisme i un dels seus estendards més visibles. I la primera cosa que em ve a la ment, al saber la notícia, són les sobrecobertes que embolcallaven la seva foguera de les vanitats de la meva adolescència, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, amb un fons de colors rosa, blau i verd llampant d’una Nova York que ja no existeix. Aquella va ser una novel·la que va fascinar un món –i que va originar per desgràcia una oblidable pel·lícula–, tota una generació de lectors, un llibre que obria la ment a noves estratègies literàries però també morals i sentimentals, una prosa fluida i sense complexos, que alhora es bastia, sense que es notés, d’una calculadíssima reflexió prèvia sobre la societat i els valors que volia retratar i els modes en què podia reflectir-se a partir dels decàlegs tradicionals, ara sotmesos a un nou microscopi. Després vaig descobrir llibres seus anteriors, com el prodigiós recull d’articles dels lustres anteriors titulat Les dècades púrpura, aquest color usat no només literalment, en paraules de l’autor, sinó també per representar aquell afany per significar-se i desempallegar-se de tantes coses a la recerca, diguem-ne, d’un alliberament. Que, en efecte, va arribar, però no en la forma en què les revolucions, sobretot les intel·lectuals, com les del Maig del 68 o els moviments hippies i desarrelats beats nord-americans, pretenien, o feien que pretenien, sinó en aquesta autèntica proclamació del jo inserit dins de la societat que ha significat, al capdavall, la postmodernitat. És com la festa a casa de Leonard Bernstein descrita per Wolfe en què es recaptava diners per als Panteres Negres, que al final de la vetllada van proclamar “als presents que la seva revolució acabaria amb la possibilitat de cases de setze habitacions com aquella en la qual estaven”. Una reflexió que l’“esquerra exquisida” d’avui podria aplicar-se en forma de xalet als afores. Continua llegint “Tom Wolfe i la no-revolució”

Contra el dolor

Enric Boluda-M Hût
Nit americana
Pròleg de Xavier Macià
Pagès Editors, 103 pàgs.

________________

LORENZO PLANA
Intenso poemario donde la indagación en la forma amansa el daño de un desamor

Enric Boluda-M Hût (Granollers, 1978), de algún modo es, y no es, el Enric Boluda Martínez que podemos conocer personalmente. Nos encontramos pues ante un heterónimo, y este dato resulta revelador: obviamente existe una voluntad de esconderse en una identidad indirecta, hecho que se palpa y siente a lo largo de todo este libro de poemas. La expresión “nit americana”, precisamente, hace referencia a esa técnica cinematográfica que consiste en filmar escenas nocturnas durante el día, obteniendo ese simulacro que implica la noche por el día, pero también, aquí, el olvido en lugar del recuerdo, el silencio por la palabra, la soledad por la compañía, la tempestad por la calma, la angustia por la serenidad, el pasado por el presente, el caos por la forma… De todo esto nos habla el magnífico y esclarecedor prólogo de Xavier Macià, texto que hace especial hincapié en cómo, según la sentencia de Carles Riba, “la poesía és joc, però també foc”. Macià hace un pormenorizado estudio del aspecto puramente formal de todos estos sonetos, sus rimas interiores, la disposición de los versos en las estrofas, al tiempo que nos avisa de que hay que ir descifrando poco a poco los trucos que nos ofrece Boluda. Como si el núcleo temático de este poemario tan duro necesitara de algún tipo de muleta, de algún tipo de defensa, seguro que es el distanciamiento que ofrecen estos sonetos blancos, esa plasmación clara y luminosa, ese “cálculo de estructuras” que reinventa la modalidad, lo que consigue hacer vibrar en el libro la fisonomía de una personalidad en cierto modo rigurosa, y con ello también paradójica. Continua llegint “Contra el dolor”

Confessions sota els llençols

Kent Haruf
Nosaltres en la nit
(Traducció d’Anna Turró)
Angle Editorial, 151 pàgs.

_____________

MARISA TORRES BADIA
Un relat captivador d’ombres i silencis recreat en la tardor de la vida

Un cop més, sense caure mai en el parany postís de la sentimentalitat, l’escriptor Kent Haruf (1943-2014) ens transporta a un univers a mig camí entre la melangia i la tendresa. Aquesta és una divisa marca de la casa. Nosaltres en la nit –novel·la adaptada al cinema per Neftlix en una pel·lícula dirigida per Ritesh Batra, amb Jane Fonda i Robert Redford com a parella protagonista– igual que les altres cinc novel·les de l’escriptor americà, proposa una història fruit d’una ferida universal: l’esvoranc de la solitud en arribar la vellesa. La lectura ens endinsa així en una història teixida per uns personatges perfilats de forma exquisida. El lector, seduït irremissiblement, sent bategar un món versemblant travessat per la tragèdia personal o les dificultats de la pròpia vida. Malgrat això, els protagonistes no fan mai cap pas enrere, ans al contrari: tot es converteix en un cant i una mirada cap endavant, en una mena de rapsòdia en prosa situada a Holt, un poble fictici inspirat en Yuma (Colorado), una de les ciutats de residència del nostre autor. Continua llegint “Confessions sota els llençols”

L’interès per un cànon de poetes catalans

AMAT BARÓ
POETA I FILÒLEG

______________

Des que se’m proposà d’escriure el meu cànon de la poesia catalana, he anat barrinant quin interès podria tenir un assaig d’aquestes característiques. I no pas perquè pensi que el lector no s’interessa per la poesia catalana; el dubte, o més ben dit, la temença, m’assaltava per haver-m’hi de mostrar amb les vergonyes a l’aire. Les llacunes del meu paisatge literari en fan una terra tan inhòspita com les landes boiroses que amaguen el gos dels Baskerville. Sóc ben lluny, doncs, d’oferir la visió ordenada, coherent i lúcida de la Poesia en Català del qui hi llisca com per un jardí.
No és per descàrrec, però no diré cap mentida si afirmo que el meu període formatiu obligatori no es basà en la lectura dels clàssics de la meua llengua –i això és una manera fina de dir-ho. Així mateix, jo pertanyo a una generació que va créixer mentre decreixia el valor dels llibres entre la joventut. Encara durant els seixanta i els setanta, era habitual de veure batxillers amb exemplars de filosofia o de poesia sota el braç. Mon oncle mateix, que s’ha dedicat a la medicina, tenia una biblioteca amb volums de tota mena, des de novel·les de Hesse fins a poemes de Verlaine, passant pel teatre de Brecht i la filosofia de Nietzsche o de Kierkegaard. Continua llegint “L’interès per un cànon de poetes catalans”