El futur de l’audiovisual català

Santi Lapeira

President del Col·legi de Directors i Directores de Cinema de Catalunya | Director del Centre Experimental de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals de Catalunya, amb seu a Lleida.

___________________

El sector audiovisual en conjunt, en els darrers anys, ha sofert canvis estructurals i de consum. Han aflorat nous models de producció i de negoci que l’han fet més gran i més divers, però també amb una forta concentració de la seva cadena de valor. Internet ha estat el gran catalitzador d’aquest canvi, que ha vist com la transformació de la indústria del cinema i el desplegament de la televisió de pagament apuntaven cap a nous models de difusió dels continguts i cap a una nova relació amb el públic, en el marc d’un mercat global i altament competitiu on conviuen els continguts produïts per professionals i pels internautes. La televisió es consumeix ara, en directe i en diferit, a la carta, utilitzant diferents plataformes i especialment a través de les ofertes de televisió de pagament, un servei que ha experimentat un fort creixement de subscriptors a totes les llars d’Europa. Continua llegint “El futur de l’audiovisual català”

Lleida reivindica el seu lloc al mapa audiovisual

LAURA BERGÉS I MIQUEL PUEYO
PROFESSORS DEL GRAU DE PERIODISME I COMUNICACIÓ AUDIOVISUALS DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA

Darrerament hem tingut accés a dos documents –el Butlletí d’informació sobre l’audiovisual a Catalunya i el Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya– editats pel Consell de l’Audiovisual. El segon, en particular, és un treball transcendental que ha estat elaborat amb la col·laboració del Govern i del sector, per encàrrec del Parlament, i proposa un pla estratègic per al desenvolupament equilibrat del sistema català de comunicació en un entorn de convergència digital. Continua llegint “Lleida reivindica el seu lloc al mapa audiovisual”

Quan ja no ens representen

NÚRIA CAMPABADAL
Muntadora i realitzadora audiovisual

_________________

Després d’anys confinat a les graelles televisives amb formats fonamentalment periodístics, el cinema documental ha experimentat un ressorgiment en les dues darreres dècades. Avui dia, ja no és estrany veure’n al cinema; existeix un circuit de festivals, màsters i estudis sobre el tema, així com hi ha cineastes que el consideren un bon format per desenvolupar la seva obra amb el mateix prestigi i la mateixa riquesa formal que la ficció. Diversos factors hi han contribuït: l’abaratiment de costos que ha suposat la revolució digital, l’èxit d’algunes obres i/o autors, l’aparició d’ajudes europees, etc. Malauradament, tot això no va sempre acompanyat dels recursos necessaris per assegurar-ne la sostenibilitat: hi ha manca de finançament –tant públic com privat– i les finestres de distribució segueixen sent minoritàries. I encara més en un context de crisi com el que vivim. I és precisament a la crisi on anem a parar. El cinema documental té una relació directa amb la realitat, sigui present o històrica, ja que és la matèria amb la qual es construeix. I fins i tot pot arribar-hi a incidir. Un documental pot apropar-nos a realitats desconegudes, recuperar la memòria històrica, desvelar injustícies i, en el cas que aconsegueixi ressò, encetar debats públics. A l’Estat espanyol, immers en una crisi des de fa gairebé deu anys sense que realment s’albirin horitzons de sortida, també hi ha hagut un ressorgiment del documental amb més voluntat política. El gènere ha crescut a redós d’una societat que s’ha polititzat, sobretot a partir del 15-M, i és en aquest context social que el cinema documental s’ha desenvolupat més intensament.
Continua llegint “Quan ja no ens representen”