Clarifiquem, per si queda quelcom

MANEL DE PEDROLO

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.

Edició a cura de David Guiu i Ramon Usall.
Edicions El Jonc, febrer de 2000.
Amb l’agraïment a l’Adelais de Pedrolo per  l’autorització a publicar aquest article.

_________________________

Em sorprèn una mica en J.M. quan, en el seu article publica a la rúbrica “Pre-Política” de l’Avui del dia 29 d’octubre, assegura que alguns independentistes creuen que Estat i nació són sinònims. No sé pas on els deu haver trobat aquests espècimens, si els ha trobat, està segur que eren allò que pretenien? La gent que pensa segons aquestes coordenades ja està servida; no cal, doncs, que busqui més. Ara, que els independentistes pensin que, tal com està actualment “ordenat” el nostre món, una nació necessita tenir un Estat per a sobreviure, sí; això, d’una forma o altra, ho creuen tots i, en creure-ho, fan ben bé el contrari del que defensava Carrero Blanco, per al qual, certament, tots dos conceptes tenien el mateix significat, si bé d’una manera força peculiar, si ho mirem de prop, ja que per a ell, de fet, l’estat era la mateixa nació, atès que aquesta no quedava definida fins que es constituïa en Estat. Ja sé que mai no ho va explicar així, potser perquè no li sobrava el sentit de l’humor. Aquesta visió de les coses, que mena a paradoxes per ell no previstes, li permetia d’esborrar la identitat dels grups humans minoritaris caracteritzats per aquells trets que en fan una nació, tingui o no tingui un Estat propi. La teoria és còmoda i abona les actituds de rampinya que tan bé s’avenen amb les mentalitats totalitàries. Continua llegint “Clarifiquem, per si queda quelcom”

Negrejant amb Pedrolo

MONTSE SANJUAN

escriptora

_____________

És ben sabut que Manuel de Pedrolo va dirigir entre 1963 i 1970 la col·lecció de novel·la negra La Cua de Palla, creada per Edicions 62, la primera en llengua catalana i que va fer possible que els lectors de casa nostra llegissin novel·les d’autors com Hammet, Chandler, Simenon o Highsmith que ni tan sols havien estat traduïts a l’Estat espanyol.
No es pot dir que no hi hagués tradició d’aquest gènere a casa nostra, però sí que hi mancava una concepció com un reflex crític de la societat, tal com l’albirava la novel·la negra nord-americana. Continua llegint “Negrejant amb Pedrolo”