Ser far de les terres de Ponent

Cèlia del Diego
Directora del Centre d’Art La Panera

Quan es compleix un any de l’arribada de Cèlia del Diego al capdavant del Centre d’Art la Panera de Lleida, es presenta el projecte Javelina, un catàleg per a la promoció de l’art contemporani local

__________

a fa un any que vaig arribar a la Panera amb el repte de continuar aquest projecte amb el segell de qualitat que el caracteritza i alhora possibilitar una articulació més decidida entre allò local i allò global que contribueixi a actualitzar-lo i a adaptar-se a les necessitats d’un centre d’art del segle XXI. Ara sembla doncs un bon moment per mirar enrere i analitzar tot allò que ha passat al llarg del primer any i també per marcar-nos nous objectius per als que han de venir.
Una de les puntes de llança de l’aposta rau en l’interès per enfortir les interaccions amb l’entramat d’agents i institucions existents al territori, així com fomentar la porositat i la permeabilitat dels processos de producció del centre per tal d’afavorir un marc de creixement del context sociocultural lleidatà i facilitar espais d’intercanvi a partir dels interessos divergents que travessen l’àmbit local, amb la finalitat última de potenciar encara més la vinculació entre aquests, les propostes del centre i l’escena artística global. Continua llegint “Ser far de les terres de Ponent”

Art de qualitat

La Panera de Lleida ha volgut jugar de forma clara i explícita un dels papers que com a institució del territori li correspon: protegir, impulsar, afavorir, donar a conèixer els artistes lleidatans amb un nivell de qualitat, de seguiment i acceptació professional que els converteix ja en una opció seriosa dins del panorama artístic general, molt especialment del català. És cert que aquesta no és l’única funció d’una institució com la Panera, pensada per posar en valor el conjunt de la producció artística contemporània dins de l’àmbit cultural lleidatà. Continua llegint “Art de qualitat”

Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat

ANTONI JOVÉ

Conservador del Centre d’art La Panera de Lleida

___________________

L’artista gallega Angela de la Cruz (La Corunya, 1965 ) i resident a Londres des de 1987, aquest any ha estat reconeguda amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, el màxim reconeixement que pot rebre un artista espanyol. Fa dos anys, a Lleida, vam gaudir d’una exposició retrospectiva d’aquesta artista al Centre d’Art la Panera, que sota el títol Escombros, i a partir del comissariat de Carolina Grau, va reunir obres dels darrers cinc anys. L’oportunitat de preparar la mostra amb Angela de la Cruz va ser un regal d’aquests que et concedeix la vida en contades ocasions. Un regal que no tan sols es va manifestar en la possibilitat de mostrar i treballar amb la seva obra, sino de conèixer personalment a l’artista i descobrir una dona d’una fortalesa i dignitat corprenedores. És difícil destriar obra i artista en el cas d’Angela de la Cruz, les seves obres encarnen el seu pensament i la seva vida d’una manera precisa i punyent, però defugint l’evidència i la literalitat. La metàfora, els símbols i l’humor són recursos a través dels quals formalitza unes obres prenyades de pensament, vivències -pròpies i alienes-, estats i emocions. Les seves pintures que transiten amb total llibertat els llenguatges de l’escultura i la instal·lació, de cap manera es poden abordar, únicament, des d’un punt de vista formal. Són formes que contenen intencions i pensaments profundament incrustats que l’artista prèviament ha pensat o experimentat, i que el receptor de les obres descobreix lentament, per capes, a mode de revelació. Continua llegint “Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat”

‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida

Jesús Vilamajó
Comissari de l’exposició ‘I am able’ i pare d’en Quim, l’artista

___________________

Al llarg del temps, la discapacitat intel·lectual ha estat vista per algunes cultures com una maledicció, com un llast o un estorb. Fa 2.500 anys, a l’antiga Grècia, es considerava que els nadons nascuts amb alguna deformitat o discapacitat eren un càstig inflingit pels Déus, i es promovien els infanticidis i els avortaments preventius. Des de llavors, i fins a finals dels anys 60 del segle XX, les persones amb alguna discapacitat intel·lectual sovint han hagut de patir la ignomínia generalitzada, el menyspreu, l’insult, i, en alguns moments greus de la història de la humanitat, fins i tot, l’extermini. Continua llegint “‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida”