‘Indesinenter’, Pedrolo

XAVIER GARCIA
Escriptor i editor

____________

Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) ha estat –i és– un dels autors catalans més populars de la nostra literatura del darrer mig segle. Una tan àmplia recepció podria respondre proporcionalment a la seva grafomania d’imaginació fecunda, que ha generat no poques obres de consum, i a una bona legió de lectors arribats des de la via més vehement de l’autor: l’articulisme polític. A banda del long-seller anomenat Mecanoscrit, algunes novel·les policíaques seves superen la no menyspreable xifra d’una trentena d’edicions. Ara, Pedrolo és autor d’Obra més que no pas d’obres. Un univers literari autònom que acull els fruits com una part del tot d’una trajectòria indeclinable en la seva exigència ètica. I, encara, des d’un concepte radical de la creativitat, com una aventura i una imatge d’autor que compromet el seu ésser en cada ratlla. Continua llegint “‘Indesinenter’, Pedrolo”

Clarifiquem, per si queda quelcom

MANEL DE PEDROLO

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.

Edició a cura de David Guiu i Ramon Usall.
Edicions El Jonc, febrer de 2000.
Amb l’agraïment a l’Adelais de Pedrolo per  l’autorització a publicar aquest article.

_________________________

Em sorprèn una mica en J.M. quan, en el seu article publica a la rúbrica “Pre-Política” de l’Avui del dia 29 d’octubre, assegura que alguns independentistes creuen que Estat i nació són sinònims. No sé pas on els deu haver trobat aquests espècimens, si els ha trobat, està segur que eren allò que pretenien? La gent que pensa segons aquestes coordenades ja està servida; no cal, doncs, que busqui més. Ara, que els independentistes pensin que, tal com està actualment “ordenat” el nostre món, una nació necessita tenir un Estat per a sobreviure, sí; això, d’una forma o altra, ho creuen tots i, en creure-ho, fan ben bé el contrari del que defensava Carrero Blanco, per al qual, certament, tots dos conceptes tenien el mateix significat, si bé d’una manera força peculiar, si ho mirem de prop, ja que per a ell, de fet, l’estat era la mateixa nació, atès que aquesta no quedava definida fins que es constituïa en Estat. Ja sé que mai no ho va explicar així, potser perquè no li sobrava el sentit de l’humor. Aquesta visió de les coses, que mena a paradoxes per ell no previstes, li permetia d’esborrar la identitat dels grups humans minoritaris caracteritzats per aquells trets que en fan una nació, tingui o no tingui un Estat propi. La teoria és còmoda i abona les actituds de rampinya que tan bé s’avenen amb les mentalitats totalitàries. Continua llegint “Clarifiquem, per si queda quelcom”

Negrejant amb Pedrolo

MONTSE SANJUAN

escriptora

_____________

És ben sabut que Manuel de Pedrolo va dirigir entre 1963 i 1970 la col·lecció de novel·la negra La Cua de Palla, creada per Edicions 62, la primera en llengua catalana i que va fer possible que els lectors de casa nostra llegissin novel·les d’autors com Hammet, Chandler, Simenon o Highsmith que ni tan sols havien estat traduïts a l’Estat espanyol.
No es pot dir que no hi hagués tradició d’aquest gènere a casa nostra, però sí que hi mancava una concepció com un reflex crític de la societat, tal com l’albirava la novel·la negra nord-americana. Continua llegint “Negrejant amb Pedrolo”

Un poeta al país de Lil·liput

JAUME PONT

El 1996, de la mà de Xavier Garcia, apareixia en dos volums l’excel·lent edició crítica de l’Obra poètica completa de Manuel de Pedrolo (Pagès), que reunia, a més de la seva poesia eròtica i d’un apèndix d’obra inèdita, catorze títols que van d’Els tentacles (1945) a Arreu on valguin les paraules, els homes (1966) i una addenda de poemes fora de recull. Un corpus al qual cal afegir, a banda, mostres de poesia experimental, visual o gràfica reunides per les edicions de Ramon Salvo a Tàctil (1994) i per X. García a Sobres (Diputació de Lleida, 1993) i, de manera molt especial, a Us convida a l’acte (Pagès, 2000), on sobresurt la manipulació de dibuixos de l’autor, textos i collages sobre cartolina o targetes postals, molts amb una clara significació eròtica, fetitxista i lúdica. No hi ha cap mena de dubte que l’aplegament de la poesia discursiva i visual de Pedrolo –el treball de Xavier García ha estat en aquest sentit impagable– fou una fita decisiva, tant pel que fa a la reconstrucció del corpus total del nostre autor com a l’especificitat històrica del seu vessant poètic a l’hora de desvetllar-ne no poques de les claus ideològiques, estètiques i literàries. Per exemple, en pocs espais de l’obra pedroliana es fa tan palesa, com en la seva poesia, la lluita permanent entre l’home de geni i l’home de món, entre la consciència de l’artista de la modernitat i la càrrega feixuga de la vida quotidiana. Continua llegint “Un poeta al país de Lil·liput”

Atrapados en el absurdo

Manuel de Pedrolo
Totes les bèsties de càrrega
Edicions 62, 377 p.

___________

LORENZO PLANA
Un magma social irracional e inerte novelado para clamar por la libertad humana

___________

La novelística de Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) se caracteriza por haber logrado adelantarse a su tiempo y por una llamativa y personalísima diversidad. Totes les bèsties de càrrega, novela reeditada ahora, es un obsesivo itinerario por una sociedad enferma, dominada por el miedo y el absurdo, en la que a duras penas puede esbozarse un mínimo sentido a las cosas y a los seres, como si todo flotase al modo de los objetos en los embrujados cuadros de Chagall, sólo que abocados a una oscuridad metódica. Los habitantes de esta entelequia angustiante y cerrada, tratan de adivinar quién gobierna realmente sus destinos, y, al modo de las novelas de Kafka, sus pesquisas no logran llegar a ninguna parte, más bien hasta la nada, el desasosiego y un ebrio desvarío existencial. Continua llegint “Atrapados en el absurdo”

Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo

Manuel de Pedrolo
Infant dels grans
Comanegra,145 p.

__________

MARISA TORRES BADIA
Entre la novel·la i el dietari, un viatge emocional que corprèn el lector

__________

Infant dels grans, l’obra inèdita de Manuel de Pedrolo que la seva filla Adelais ha decidit fer pública amb motiu del centenari del naixement del seu pare, sorgeix com un document testimonial d’una etapa en què un Pedrolo jove narra les anècdotes de la seva relació paternofilial. Però el volum –un “regal” que, amb algunes variants, Pedrolo va escriure amb la intenció de lliurar a la seva filla quan aquesta fes quinze anys– és molt més que això, i Anna M. Moreno-Bedmar ho fa palès a les pàgines que obren aquesta petita joia amb irradiacions de caire líric. Continua llegint “Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo”