Slow: entre el kit-kat i la revolució

JOAN MANEL BUENO
Professor de filosofia
Autor de diversos assajos sobre filosofia amb els quals ha estat guanyador del premi Serra i Moret i finalista del premi Vallverdú

Nosaltres afirmem que la magnificència del món s’ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat.” Així s’expressava Marinetti el 1909 en el seu Manifest futurista, embadalit per l’acceleració que semblava impulsar el món cap a l’abolició de tots els límits.

Des de llavors, sens dubte, l’acceleració s’ha instal·lat a Occident i ha plantat arreu la seva llavor. Des de llavors, sens dubte, la nostra capacitat d’esprémer el món natural per destil·lar coneixement i producció s’ha desenvolupat fins a límits impensables. Des de llavors, també sense discussió, vivim més anys, curem més malalties i gaudim de més comoditats.

I, tanmateix, de què servirà a l’home guanyar el món si perd la seva ànima?, proclamaven els evangelis, i cada cop més gent, des del seu benestar accelerat, bé cal dir-ho, es rebel·la contra la veneració del canvi i es mostra crítica i fins i tot insurrecta davant d’una concepció del món i del temps a la qual acusen de devorar el món i de buidar les ànimes.

El temps de les coses és uniforme, quantificable, mesurable, divisible, repetible, ens explicava el filòsof Bergson vint anys abans que Marinetti piulés. I en l’èxit en la manipulació d’aquest temps radica l’èxit de les ciències i de la tècnica. I de la producció. Experiments perfectament quantificats, repetits i compartits a la velocitat de la llum. Unitats de mesura convertides en coneixement. Tasques mil·limètricament quantificades i assignades a operaris humans o a robots. Segons convertits en diners. Continua llegint “Slow: entre el kit-kat i la revolució”

No hi cap tot, en un museu

JOANA SOTO joanasoto
Antropòloga
Llicenciada en periodisme i antropologia i doctora per la Universitat de Lleida

 

No hi cap tot, en un museu. Tampoc hi cap a la memòria col·lectiva ni dins de les fronteres culturals. Allò que, com a societat, escollim per ser recordat requereix necessàriament d’un procés de selecció que integri aquells elements que se suposen valuosos per a la memòria col·lectiva i oblidi altres expressions que, pel motiu que sigui, no són coincidents amb els relats que serveixen per explicar qui som i d’on venim. Parteixo, doncs, de la hipòtesi que la definició de patrimoni comporta inevitablement un procés de selecció. Què elevem a aquesta categoria? Quins relats silenciem?

Les concepcions actuals sobre allò que és valuós per a les societats respon a un procés de construcció cultural que, en gran mesura, s’erigeix des de tres lògiques. La primera és la lògica capitalista, que s’apropia del patrimoni col·lectiu per convertir la memòria en una font de benefici. Serveixi com a exemple la conversió de les festes populars de Gràcia en mercaderia turística o l’adquisició de béns patrimonials per part de La Caixa. Habitualment, el capitalisme tendeix a convertir aquells espais que integren una exaltació de valors socials i culturals en parcs temàtics i en ciutats postal i que responen, a més, a un augment progressiu i prohibitiu del preu del sòl. L’apropiació del patrimoni per part del mercat és senzillament una forma de vendre cara la ciutat. Continua llegint “No hi cap tot, en un museu”