Tom Wolfe i la no-revolució

Tom Wolfe
La hoguera de las vanidades
Círculo de Lectores, Anagrama, 1988, 795 pàgs.

__________________

Txema Martínez
En la mort del pare del Nou Periodisme, autor d’una obra immensa

Ha mort Tom Wolfe, l’encunyador del terme nou periodisme i un dels seus estendards més visibles. I la primera cosa que em ve a la ment, al saber la notícia, són les sobrecobertes que embolcallaven la seva foguera de les vanitats de la meva adolescència, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, amb un fons de colors rosa, blau i verd llampant d’una Nova York que ja no existeix. Aquella va ser una novel·la que va fascinar un món –i que va originar per desgràcia una oblidable pel·lícula–, tota una generació de lectors, un llibre que obria la ment a noves estratègies literàries però també morals i sentimentals, una prosa fluida i sense complexos, que alhora es bastia, sense que es notés, d’una calculadíssima reflexió prèvia sobre la societat i els valors que volia retratar i els modes en què podia reflectir-se a partir dels decàlegs tradicionals, ara sotmesos a un nou microscopi. Després vaig descobrir llibres seus anteriors, com el prodigiós recull d’articles dels lustres anteriors titulat Les dècades púrpura, aquest color usat no només literalment, en paraules de l’autor, sinó també per representar aquell afany per significar-se i desempallegar-se de tantes coses a la recerca, diguem-ne, d’un alliberament. Que, en efecte, va arribar, però no en la forma en què les revolucions, sobretot les intel·lectuals, com les del Maig del 68 o els moviments hippies i desarrelats beats nord-americans, pretenien, o feien que pretenien, sinó en aquesta autèntica proclamació del jo inserit dins de la societat que ha significat, al capdavall, la postmodernitat. És com la festa a casa de Leonard Bernstein descrita per Wolfe en què es recaptava diners per als Panteres Negres, que al final de la vetllada van proclamar “als presents que la seva revolució acabaria amb la possibilitat de cases de setze habitacions com aquella en la qual estaven”. Una reflexió que l’“esquerra exquisida” d’avui podria aplicar-se en forma de xalet als afores. Continua llegint “Tom Wolfe i la no-revolució”

Contra el dolor

Enric Boluda-M Hût
Nit americana
Pròleg de Xavier Macià
Pagès Editors, 103 pàgs.

________________

LORENZO PLANA
Intenso poemario donde la indagación en la forma amansa el daño de un desamor

Enric Boluda-M Hût (Granollers, 1978), de algún modo es, y no es, el Enric Boluda Martínez que podemos conocer personalmente. Nos encontramos pues ante un heterónimo, y este dato resulta revelador: obviamente existe una voluntad de esconderse en una identidad indirecta, hecho que se palpa y siente a lo largo de todo este libro de poemas. La expresión “nit americana”, precisamente, hace referencia a esa técnica cinematográfica que consiste en filmar escenas nocturnas durante el día, obteniendo ese simulacro que implica la noche por el día, pero también, aquí, el olvido en lugar del recuerdo, el silencio por la palabra, la soledad por la compañía, la tempestad por la calma, la angustia por la serenidad, el pasado por el presente, el caos por la forma… De todo esto nos habla el magnífico y esclarecedor prólogo de Xavier Macià, texto que hace especial hincapié en cómo, según la sentencia de Carles Riba, “la poesía és joc, però també foc”. Macià hace un pormenorizado estudio del aspecto puramente formal de todos estos sonetos, sus rimas interiores, la disposición de los versos en las estrofas, al tiempo que nos avisa de que hay que ir descifrando poco a poco los trucos que nos ofrece Boluda. Como si el núcleo temático de este poemario tan duro necesitara de algún tipo de muleta, de algún tipo de defensa, seguro que es el distanciamiento que ofrecen estos sonetos blancos, esa plasmación clara y luminosa, ese “cálculo de estructuras” que reinventa la modalidad, lo que consigue hacer vibrar en el libro la fisonomía de una personalidad en cierto modo rigurosa, y con ello también paradójica. Continua llegint “Contra el dolor”

Confessions sota els llençols

Kent Haruf
Nosaltres en la nit
(Traducció d’Anna Turró)
Angle Editorial, 151 pàgs.

_____________

MARISA TORRES BADIA
Un relat captivador d’ombres i silencis recreat en la tardor de la vida

Un cop més, sense caure mai en el parany postís de la sentimentalitat, l’escriptor Kent Haruf (1943-2014) ens transporta a un univers a mig camí entre la melangia i la tendresa. Aquesta és una divisa marca de la casa. Nosaltres en la nit –novel·la adaptada al cinema per Neftlix en una pel·lícula dirigida per Ritesh Batra, amb Jane Fonda i Robert Redford com a parella protagonista– igual que les altres cinc novel·les de l’escriptor americà, proposa una història fruit d’una ferida universal: l’esvoranc de la solitud en arribar la vellesa. La lectura ens endinsa així en una història teixida per uns personatges perfilats de forma exquisida. El lector, seduït irremissiblement, sent bategar un món versemblant travessat per la tragèdia personal o les dificultats de la pròpia vida. Malgrat això, els protagonistes no fan mai cap pas enrere, ans al contrari: tot es converteix en un cant i una mirada cap endavant, en una mena de rapsòdia en prosa situada a Holt, un poble fictici inspirat en Yuma (Colorado), una de les ciutats de residència del nostre autor. Continua llegint “Confessions sota els llençols”

Qui encengui la metxa

Jaume Barrull Castellví
narrador
@jbarrullc

__________________________

El Toni s’atura davant les escales que pugen al turó del Castell amb el combinat a la mà, el got de plàstic que l’hi ha donat el guarda jurat de la Boîte en fer-lo fora, acompanyant-lo amb una mà a l’esquena i una mirada que no amagava la pena que sentia per un home que, passats els quaranta, surt sol i arrossega els peus. Busca per les butxaques, troba el paquet, s’encén una cigarreta per agafar forces i un rere l’altre puja tots els graons fins a la porta dels Lleons. Quina hora és? Els repartidors que fan les rutes de muntanya ja fa molta estona que han carregat els fardells de diaris de la rotativa d’Alcoletge. Si pogués, si fos allà, aprofitaria un descuit per enfilar-s’hi, per amagar-se entre els munts de paper calent i relligat i fugiria d’aquesta ciutat que ara li sembla una gran estafa. I quan el conductor parés al primer poble i obrís la furgoneta per llençar els primers diaris contra les reixes del primer quiosc, ell li saltaria a sobre, l’amenaçaria i li robaria la furgoneta. Fugiria a l’exili sense tancar les portes, deixant caure mortes totes les notícies d’avui a les cunetes. El temps les enterraria en l’oblit, aquest país està acostumat a mirar a una altra banda i llençar-hi terra perquè els cadàvers no facin pudor i ell, avui, nota el pes d’aquesta misèria. Sóc un farsant, es diu el Toni a si mateix, gairebé mastegant les paraules, com puc dir a ningú que treballo de periodista? Continua llegint “Qui encengui la metxa”

Jo sóc l’assassí

JOSEP MARIA SANUY

“..; ‘molla del disparador New York’; ‘gallet amb vareta del disparador’; ‘passador del disparador’; ‘elevador de cartutxos’; ‘molla del carregador’ i ‘base del carregador’. Ja està! Complerta. Quina pipa més canyera. Aquestos danesos són l’hòstia. Tres paquets, tres, tres setmanes i la pipa muntada. Magnífica. Trenta-tres peces i dos passadors. Això és tot, cony! A sobre, polímer indetectable pels controls de metall, dur com el titani i disset píndoles per escopir-li a la cara a aquest indesitjable. Sis-cents euros mal comptats, entre les peces i els enviaments des de Dinamarca. Una ganga de mercadillo, un xollo de puta mare per donar-li el passaport, per fotre’l fora de la circulació, per deixar-lo sec. No em fallis, eh!, cabrona?”

Diumenge 5 de novembre. Migdia. Quinze graus a Lleida. Artur Mas ofereix a Josep Lluís Carod Rovira ser el número dos d’un Govern nacionalista. Les eleccions del dia de Tots Sants tornen a deixar el panorama polític ben trasbalsat, a Catalunya, però, tot fa pensar que es reeditarà el tripartit. A la tarda no hi ha gran cosa a veure. El Barça va jugar ahir al camp del Deportivo, on va empatar a un gol, ensorrat i amb joc melancòlic per la mort en accident, divendres, del pare de Carles Puyol. La Glock 19 jeu sobre l’edredó clar. Fot patxoca. Negra i de contorns gairebé quadrats, sembla de joguina. Però no ho és. Semiautomàtica; triple sistema de seguretat i doble acció Safe Action; gallet suau i progressiu; retrocés amortit que augmenta la precisió del tirador al reduir-se el culatasso, i gairebé tota de plàstic. Una bonica i freda màquina de matar, com ho saben ben bé tots els polis del món, enamorats d’aquest giny austríac.

Dilluns, 6 de novembre. Un quart de vuit del matí. Fot un fred que pela, al carrer Riu Ter del barri de Cappont, a la ciutat de Lleida. Un grup de paletes comença a remenar sacs, carretons i engega la formigonera darrere el concessionari de la Citröen, que estan remodelant i ampliant. Tots amb casc, armilla groga, i tapaboques, uns quants d’ells. Una indumentària molt semblant a la d’un paio que, una mica més enllà, observa la vorera del davant, concretament l’edifici número 13. Ningú se n’adona, però.

“Ja ve, és ell. Hòstia! A veure si vindrà cap aquí!… Uf! Quin saldroc, cony! No, no, va cap al pàrquing. Buf! Puja el reixat i baixa la rampa. Tot correcte. Ara pujarà, segur. Volkswagen Touran negre, 0430-DTN. Correcte. És ell. S’atura uns segons amb el morro sobre la vorera. No fos que es carregués un vianant, he, he,… Va, som-hi! Riu Ter, Esperança Gonzàlez, rambla Doctora Castells, avinguda de les Garrigues, carretera de Barcelona, passem el cementiri, la Campsa a la dreta i pujada cap al Camí dels Frares. Tot correcte. Aquest paio arriba a la feina a tres quarts de vuit mal comptats. Però aquí fora hi ha massa gent, massa moguda, encara que estiguem apartats de la ciutat…”

El Pont Vell de Lleida, reconstruït per les autoritats franquistes després d’haver estat volat pels republicans en la seva retirada del front del Segre, havia quedat estret, petit i, fent l’honor a la seva denominació, vell, molt vell. Les obres de remodelació l’estaven deixant ben guapo. L’ampliació de les voreres, amb un voladís i la plataforma que l’havia d’eixamplar cap a la plaça dels Camps Elisis, havien obligat a tallar diverses vegades el trànsit, sobretot aquesta setmana, perquè s’havia d’encofrar la nova pilastra del costat de Cappont. Els obrers també engegaven a quarts de vuit. “Ahir dimarts i avui dimecres ha fet exactament el mateix recorregut, i ha sortit a la mateixa hora, minut amunt, minut avall, del pàrquing. Mateix xandall, mateix anorac, mateixos keds… tot quadrat. Demà, demà, demà..!”

Dijous, 9 de novembre. El súper Simply de Sabeco encara no ha obert portes, tan aviat. Però a quarts de vuit el seu rètol il·lumina un pèl el carrer Riu Ter, fosc com l’estalzí. No hi ha gairebé boira. Fa un fred estrany. Els paletes del concessionari ja fan borrombori. Ni un cotxe a la vista. Un parell de vianants es creuen. Desert fins a la parròquia de Santa Teresa Jornet. “No m’ha vist, avui tampoc. No ha fallat a la cita. Puntual. Ara baixa. Aviat pujarà. Des de la soca d’aquest arbre no puc fallar. Una passa, dues, cap a la boca del pàrquing i, quan arrenqui i tregui el caparró… pam, pam…” El Touran treu el morro a sobre la vorera. El paio de l’armilla groga i tapaboques fa les dues passes que el porten a un metre de la porta del pàrquing, des d’on emergeix el monovolum negre deixant veure oberta la finestreta del conductor. Aquest no té temps ni de girar el rostre, perquè potser no s’ha adonat que a la seva esquerra la boca negra d’un canó d’estries hexagonals està a dècimes de segon d’escopir acer i plom.

Pam. Pam. Pam. El xofer convulsiona i aixeca el cap amb tres forats mortals de necessitat, un a la galta esquerra, un altre sota el maxil·lar, prop de la barbeta, i un altre entre els darrers queixals. El cotxe cau en punt mort, creua la vorera i quan comença a envair el carrer, l’executor gira a l’esquerra la Glock 19 que té agafada amb les dos mans i li fot més llenya per la part del darrere. Un projectil peta el vidre del portaló posterior, travessa els seients i es clava a l’esquena de qui, segurament, ja és mort.

“A la merda! A la merda!! Ja està! Ara a pirar-se-les. No t’esvalotis. Cueja, fes-te el coix, però no corris… Va, passa per davant de Santa Teresa, gira pel carrer de la monja, fins a petar a Doctora Castells. Va, coi, que has estat un valent! I aquest se n’ha anat a la merda! La rambla està neta, poca gent. Molt bé, noi! Vinga, fins al carrer del Bruc. I no intentis córrer! Buf, ja hi sóc. Pont Vell. Me n’he sortit! Hòstia que n’ets, de bo! Tant, que encara em puc rifar si la pipa la foto al fons de l’encofrat, o la llanço al riu. A qui se li passarà pel cap, mirar per aquí? A ningú! Adéu, bonica.”

“Un encaputxat assassina a trets
un jove a Cappont”

Lleida, novembre del 2006 (Dels diaris)

Montraveta: quan el crim el comet… la terra

LLUÍS CAELLES

Vint-i-set d’octubre de 1989: dos taladors de pins apareixen morts a trets a la finca Montraveta, a Llobera del Solsonès. La informació arriba a mitja tarda a la redacció del diari i, immediament, rep atenció preferent. Les morts violentes són una excepció. Notícia de primer ordre.

Una estona més tard, el corresponsal de la zona, el Joan Castro, afegeix les primeres dades des de Solsona. No hi ha testimonis, però hi ha un sospitós. I afegeix el que converteix “un” crim en “el” crim: el suposat autor ja havia mort a trets un altre explotador forestal 16 anys abans. A la mateixa zona. I, probablement, amb el mateix mòbil. El cas fa un salt, creix en densitat i la història –el motor de la nostra feina– agafa un nervi elèctric.

La cronologia d’urgència que aquell mateix vespre teníem damunt la taula era la següent: 1973, Vicenç Mosella, un pagès de 45 anys amb un ferotge arrelament al bosc de la família, transmès de generació en generació, mata a trets Julià Tarrés, empresari silvícola. Passa un any –un any!– amagat al bosc, abans no el captura la Guàrdia Civil, és jutjat, declarat alienat mental i ingressat al psiquiàtric de Carabanchel. S’hi està 13 anys. Surt “curat” i quan encara no han passat dos mesos, sembla que ja ha calcat el crim primigeni: Ha tornat al “lloc dels fets”, ha engegat un parell de trets a dos llenyataires, i ha fugit de nou cap al bosc que el va protegir l’altra vegada.
Continua llegint “Montraveta: quan el crim el comet… la terra”

Amb la sergent Anna Grimm

MONTSE SANJUAN

Avances per l’ombra que donen els arbres de La Mitjana, enyorant els raigs del sol que enlluernen uns metres més enllà un parell de rierols. És aviat i el parc està tranquil. És així com ho desitjaves. Avui no treballes, no passaràs per la Comissaria. Camines mentre gaudeixes de la fresca del matí. La nit passada vas tancar la darrera investigació. Sents com l’horror i el desgavell  dels darrers dies a poc a poc es va oblidant… Però és inevitable que torni a començar. Que un altre cas, en qualsevol moment, torni a envair la teua vida.

T’empaita el mal?  T’acabarà engolint? De vegades et sents impotent però segueixes endavant perquè en el fons aquesta feina t’agrada. Gaudeixes amb la recerca i també, per què no dir-ho?, gaudeixes quan sents que guanyes, quan et sents poderosa. Però no deixes de conviure amb allò que la societat desterra, amb allò que forma part de nosaltres mateixos i que tanmateix amaguem. Com si els crims o els assassinats passessin ben lluny de casa nostra. Però no és cert. Massa sovint les paraules esdevenen escasses i fugisseres o es queden endarrerides mentre la violència li arrabassa el seu lloc. Ho saps. Ho has viscut massa vegades.

El sol s’imposa sense pressa però cada cop és més fort i més calent. El riu s’endevina a prop. Les petjades que vas deixant són suaus com si no volguessis trencar la quietud que t’envolta. No vols soroll. Necessites retrobar-te amb el silenci. L’altre dia vas tenir por. Odies la debilitat. I en tu mateixa, encara més. Descobrir que no ets forta sempre, adonar-te que no ets la gran sergent dels diaris et desespera. Però et tornaràs a trobar amb l’Anna que pateix, l’Anna que s’aclapara davant la vida que s’escapa. La mort és al teu voltant i s’ha acostumat tant a acompanyar-te que difícilment la podràs allunyar. Però avui tens una estona per a fer-ho. Intenta gaudir del moment. La soledat et ve a buscar. Et sents còmoda. No la rebutges.

Passeges i trobes un racó on seure. Ho agraeixes. Treus un llibre i busques el capítol on et vas quedar fa dies. Però avui tens temps. Podràs llegir una estona. És una novel·la de crims. No en tens prou amb la teua vida? No podries llegir altres històries? Potser en lloc de policia hauries preferit ser com el detectiu de La Continental[1]. Arribar a un poble i anihilar els dolents. Passar-hi uns quants dies i deixar-lo lliure de tota  corrupció i maldat. Somrius. L’heroi del Hammet ho va fer. Però tu no t’hi veus amb cor. Et deu semblar una empresa impossible.

Una parella passa i et mira amb curiositat. No fas cas i et concentres amb la lectura. El Kurt Wallander[2], el personatge del Mankell, et cau bé, t’hauria complagut  treballar amb ell, ésser una més a la comissaria de Ystad,  recórrer els carrers de Malmö amb tot el seu equip. Però això no pot ser. Ell és de ficció, ell viu als mons de la imaginació. Tu, no. Tu ets real i, encara que en més d’una ocasió hauries volgut escapar de la teua realitat, no ho has fet. T’has quedat aquí, amb nosaltres.

1.El detectiu de La Continental és el personatge de Cosecha roja de l’escriptor Dashiell Hammett.

2.Kurt Wallander és el policia suec, protagonista de la sèrie de l’escriptor Henning Mankell.

 

 

Tor, de la realitat a la ficció

CARLES PORTA

Els vells de Tor es van apagant. No en vull citar cap dels que queden vius perquè quan surti publicat aquest article potser ja hauran anat a saludar Sant Pere. Espero que no i que es mantinguin amb salut. Però en queden pocs, dels que van viure amb plenitud les disputes i les morts que van convertir aquella preciosa muntanya en un lloc tacat de sang.

Qui m’havia de dir a mi que, de manera indirecta, jo formaria part de la història d’aquell racó de Pirineu. És curiós veure com un llibre pot acabar tenint tanta força, molta més que un reportatge de televisió d’un programa tan prestigiós com el 30 minuts. Però la televisió, si bé és potent, també és efímera. En canvi, el llibre creix, s’expandeix, penetra en la gent i perdura. Tot i així, el documental de Tor és un dels més descarregats del servei TV3 a la carta, i això que el reportatge es va fer l’any 1997.

He donat voltes a fer una segona part del llibre que vaig publicar el 2005 amb La Campana, i explicar l’enorme quantitat de coses que m’han passat, des de rebre amenaces –i no poques– fins a recollir molta més informació que, en certa manera, em permetria tancar el cercle i dir qui és l’assassí de Sansa. Però, ara per ara, no crec que ho faci. Ja vaig donar tota la informació que tenia a les autoritats competents i em van dir, fa temps: “Ja han passat massa anys i no hi ha mostres d’ADN”. Per tant, si ells no ho reobren, jo no em complicaré pas més la vida. I escric això també perquè, si arriba a mans de l’assassí, estigui tranquil i no em torni a enviar un xoriço “a trencar-me les cames”. Sort que aquell dia no era on em buscaven…

Com en la majoria de projectes en què m’he embarcat, el llibre de Tor va començar sense pretensions, amb senzillesa, i s’ha fet una mena de clàssic del qual es venen un munt d’exemplars cada any. I ja en fa deu de la publicació. Durant tot aquest temps, milers de persones, lectores i lectors apassionats, han anat a Tor i els hereus de Casa Sisqueta –entre altres– n’han tret un merescut profit. No tot han de ser desgràcies.

Una de les coses més sorprenents és que, després de tants anys i de tantes morts, l’esperit de Tor continua viu –i massa– en les generacions que ara manaran a cada casa. Hi ha hagut intents de fer coses i alguns joves han volgut parlar entre els hereus i modernitzar aquell racó que Victorià Jubany, mític alcalde d’Àreu, definia com “un cel de bèsties i un infern de persones”. Ara mateix està naixent una iniciativa de la mà de besnéts de Sansa; la trobareu a www.torexperience.com, i es mereixen que funcioni. Però a Tor preval aquell esperit fosc que prefereix veure el veí arruïnat que no pas tot el poble ric. Malauradament, això passa a molts llocs, Tor no és una excepció, però allí tot està més concentrat, tot està gairebé en estat essencial i, per tant, és més intens. Estaria bé que les coses canviïn a positiu perquè la memòria dels vells i el futur dels joves s’ho mereix. I, de retruc, en trauria profit la Vall Ferrera i el Sobirà, però… em temo que costarà.

El cas de Tor és ple, també, de personatges de tragicomèdia. Sempre em vénen al cap tres referents del cinema i la televisió nord-americans: Twin Peaks, de David Lynch, Fargo, dels germans Cohen i, més recentment, True detective, de Nic Pizzolato i Cary Fukunaga. Un dia potser farem alguna cosa…

Aquest article que esteu llegint em portarà problemes. Espero que petits. Cada vegada que surt el nom de Tor en algun lloc, algun dels fills o autoanomenats hereus em truca, i no per dir-me “guapo”. Ara, segur que un o altre també ho farà. Sembla mentida però n’hi ha alguns de joves que, en lloc d’aprendre dels errors dels seus pares, parents o valedors, el que han fet és reproduir-los i augmentar-los. Insisteixo, però, que la majoria no tenen el “virus” a la sang i estan disposats a fer coses bones, tot i que n’hi ha algun que no ho pot evitar i no vol permetre res que no passi per “fotre” els altres. I, atenció, no ho dic pas pel Lázaro, un home que, a pesar de les formes, s’estima enormement aquell racó de món. Però fins i tot ell ha quedat superat per joves més radicals. Una de les grans incògnites serà, a partir d’ara, què farà el jove Pablo Moreno, germà de Lázaro, que sembla que ha heretat Casa Palanca. És un noi llest i molt treballador, però a la zona té pocs amics i fama de complicat, per dir-ho amablement. Vull pensar que, si ningú li busca les pessigolles, estarà a favor dels projectes positius.

Tothom que ha anat de visita a Tor n’ha quedat encantat i no em cansaré de repetir que tot allò és preciós i s’hi menja de conya, especialment al Montaña d’Alins i a molts altres restaurants de la zona, creieu-me. Però hi ha circumstàncies que fan que un lloc qualsevol es converteixi en “especial”. En aquest cas, tres crims, però bàsicament el de Sansa, l’home que, durant cinc mesos, va ser l’amo, l’emperador de Tor. Un crim que, en el món real, quedarà sense resoldre. Ja veurem què passa si un dia se’n fa una ficció.