‘House of Cards’, la cullera i l’algoritme

ENRIC BOLUDA

El president dels Estats Units, Frank Underwood, es reuneix de manera clandestina en unes escales de servei de la Casa Blanca amb el millor analista de dades de Nord Amèrica, possiblement del món. Un geni. Un weird, un raret que quan es tanca al seu despatx, amb el tors nu es mou en una dansa de contorsions mentre en uns auriculars d’última generació fa sonar a tot drap música electrònica ondulant. Iggy Pop en un laboratori de computació. El president del Estats Units s’hi reuneix per confirmar que no serà descoberta la trama que comparteixen per al control, espionatge i manipulació massiva de la població per guanyar les eleccions, sota el pretext de mesures excepcionals davant de l’amenaça jihadista. L’analista diu que no, que tot ho té emmascarat i n’explica certs detalls tècnics. El president li demana que li expliqui en anglès –per les nostres contrades en diríem en cristià– i el geni de l’anàlisi Big Data es mira la tassa de cafè que subjecta, n’agafa la cullera i sentencia: “una cullera. La puc usar per remenar el meu cafè, menjar sopa o escalfar heroïna. Tot el que ells hi podran veure és una cullera, no pas l’ús que en faig”. Continua llegint “‘House of Cards’, la cullera i l’algoritme”

‘El roce también hace el cariño’ (conté espòilers)

JAUME BARRULL CASTELLVÍ

L’amant d’una nit furtiva que vivim intensament ens pot deixar una marca inesborrable. En la brevetat només hem tingut temps de compartir la versió més alegre, elegant i festiva, així que per completar el quadre de la seua personalitat caurem en la temptació d’omblir els buits amb quantitats incontrolables d’especulacions benintencionades. Continua llegint “‘El roce también hace el cariño’ (conté espòilers)”

De la història a la ficció: (breu) itinerari personal

JAUME BARRULL PELEGRÍ

Tradicionalment les fronteres entre història i literatura han estat difuses. Els historiadors sempre han begut en les fonts literàries i la història (en tant que realitat viscuda) ha subministrat a la literatura un material ingent i apassionant, fins al punt de donar lloc a un gènere: la novel·la històrica. Sigui com sigui, la temptació de saltar d’un gènere a un altre és engrescadora; potser principalment per als que s’han dedicat a la història. Sobretot perquè representa un canvi substancial de perspectiva i , si se’m permet, la possibi l i tat d’alliberar-se de les regles que imposa la disciplina acadèmica. El novel·lista, a diferència de l’historiador, no necessita estar en possessió de totes les dades i per tant pot substituir, sense cap problema, les hipòtesis per una narració clara, definitiva i contundent dels fets que inventa. Tot té un límit, però. La primera condició que reclamo com a lector de novel·la històrica és que allò que m’expliquin sigui creïble. La creativitat o les ganes de fer un text més atractiu no autoritza a violentar, d’una manera substancial, l’estructura real dels fets històrics. En cas contrari s’està jugant amb la bona fe del lector. Un principi que també em sembla vàlid a l’hora de tractar els personatges històrics: penso que no tenim dret a atribuir-los paraules, comportaments o aventures (tot i que poden acolorir el text) que ells no haurien ni pronunciat ni protagonitzat mai.

Continua llegint “De la història a la ficció: (breu) itinerari personal”

Contra la vida heroica

Emili Bayo i Juan

 

Quan el Marc Tramós entra al bar Les Torres tem que alguna de les crosses li rellisqui sobre el terra emmoquetat de serradures humides, clofolles de cacauets, tovallons de paper greixosos, escuradents bruts i matèries en descomposició. Amb tot, el que li prova com un cop de puny a la cara és l’olor, d’una ranciesa amb triennis. Tot fent equilibris, avança fins a una taula on el sotsinspector Torredelplà llegeix El Mundo Deportivo alhora que ataca un plat de calamars d’una negror equivalent als seus pensaments.

–Ei, Torredelscollons, només una rata dinaria a gust en una claveguera com aquesta –comenta mentre intenta coordinar el moviment de les crosses, la cadira i la cama enguixada. L’altre no fa cap intenció d’ajudar-lo, però fa una ullada al voltant intentant descobrir què veu de dolent el seu amic en les parets llardoses, la musiqueta de la màquina escurabutxaques, el borratxo de la barra, la telesèrie sud-americana i la cambrera de cul impossible.

–Això està de puta mare, noi. Com a mínim és un espai que comprenc. Quan surto pel barri i veig les noies que ensenyen el tanga i amb els pantalons esquinçats i els nois que ni se les miren perquè teclegen als mòbils vés a saber quins missatges importants, jo tinc la sensació d’haver-me equivocat de planeta.

–Jo no posaria els peus en aquest corral si no em calgués la teva saviesa.

–No compro res –adverteix mentre una gota negra se li despenja de la comissura dels llavis i li dibuixa una línia macabra fins al coll.

–He de tancar l’empresa de serveis lingüístics. Amb això de la crisi, ja ni els polítics contracten escriptors negres. Com que els electors demanen transparència, suposo que han decidit deixar d’amagar la seva estupidesa. Per això he pensat a escriure una novel·la.

Continua llegint “Contra la vida heroica”