Virtuts públiques, vicis privats (o a l’inrevés)

Ferran Sáez Mateu
filòsof i escriptor

______________

Una altra pregunta: i quan passa a l’inrevés? És a dir, ¿com cal tractar la qüestió d’aquelles persones que van actuar rectament –fins i tot exemplarment– en la seva vida privada i, en canvi, foren veritables monstres en la seva vida pública? ¿Són situacions simètriques? Perquè, si ho són, la cosa llavors es complica moltíssim. Fins i tot, esdevé insuportablement incòmoda. És a dir: si ataquem una persona pública perquè ha fet coses reprovables en la seva vida privada, ¿cal que tinguem la mateixa actitud cap a aquells que van portar una vida privada exemplar però es van equivocar greument fora d’aquell àmbit? Els pollets que avui picotegen el pinso de la correcció política no en volen ni sentir a parlar, d’aquestes matisacions. No hi ha res més plàcid –i fàcil– que seguir el corrent. Continua llegint “Virtuts públiques, vicis privats (o a l’inrevés)”

Hem de deixar de llegir Javier Marías?

M. Àngels Cabré
escriptora i crítica literària

______________

Ens agrada llegir perquè ens proporciona plaer, és pur onanisme. La literatura és una fàbrica incessant d’emocions, que van de la més rotunda alegria a la més profunda tristor, passant pel disgust, la por, el neguit, l’entusiasme, l’empatia, el riure, la satisfacció… És una festa que ens permet sortir de nosaltres mateixos per endinsar-nos en territoris ignots. Per gaudir de la literatura, doncs, hem de tenir ganes d’obrir-nos, d’abandonar-nos en braços de l’alteritat. És una tasca valenta, aquesta de la lectura, i no està feta per a ments porugues. És per això que no tothom llegeix; hi ha qui s’estima més deixar passar els dies sense que al seu cap hi entri res més que el previsible. Continua llegint “Hem de deixar de llegir Javier Marías?”

Els escriptors i el dimoni de la creació

Xavier Macià
filòleg, escriptor i professor de la UdL

_________________

No tenim ales, però tenim sempre prou força per caure
Paul Claudel

Mário de Sá-Carneiro (Lisboa, 1890-1916) fou sense cap mena de dubte un dels més grans exponents, juntament amb el seu gran amic Fernando Pessoa, de l’entrada de la idea de modernitat en la tradició literària lusa i, doncs, inqüestionable(s) i radical(s) renovador(s) del conjunt de la literatura (i per extensió de la cultura) portuguesa. Sá-Carneiro va morir a la tendra edat de vint-i-sis anys, no pas d’accident o malaltia, sinó per dejecció personal, profundament decebut per la terrible i insalvable distància que hi ha (si més no és així com ell ho “sentia”) entre la realitat i el desig, entre la vida real, tosca, bruta i laberíntica (amb la I Guerra Mundial com a teló de fons), i la que ell imaginava en el seu somnieig de poeta. Mário es va suïcidar el 26 d’abril de 1916, a París, la ciutat per excel·lència, llavors més que mai, de l’art i de les més agosarades experimentacions i rêveries. Es va suïcidar a la seva modesta habitació de l’Hôtel de Nice, completament sol i buida l’ànima d’esperança (també la butxaca), una buidor abrasadora que ell, absurdament i temerària, va voler omplir amb la ingesta corrosiva de cinc flascons d’arseniat d’estricnina. I és així que tots i cadascun dels seus somnis i projectes es van fondre irremissiblement enmig d’un dolor físic esgarrifós i letal. Continua llegint “Els escriptors i el dimoni de la creació”