Temps de canvi en la cultura

Manuel Lladonosa i Vall-llebrera

Historiador. Catedràtic d’Història contemporània de la Universitat de Lleida i estudiós del sindicalisme català

___________

La creació de La Petite Galerie (1968-1976) de l’Alliance Française, dirigida per Jaume Magre (1924-1999), mostrava que els vents del canvi, interpretats per Bob Dylan a The Times They Are A Changin’ (1964), arribaven a Lleida, malgrat la dictadura. Un any abans, el 1963, el cantant valencià Raimon havia fet una altra cançó emblemàtica amb la seva Diguem no. A Espanya estaven convergint les transformacions de l’economia i la societat que venien de finals dels cinquanta i l’aparició de noves generacions que l’antifranquisme volia mobilitzar, si bé les vibracions del temps anaven més enllà de la contesa política. S’hi va sumar la nova esquerra amb el seu moment culminant del maig del 1968, i una radicalitat cultural, social i democràtica que adquirí força, a Espanya i Catalunya, als setanta i es combinà amb el procés de la transició democràtica, en una relació sovint dialèctica. No eren sols canvis ideològics, sinó noves actituds vitalistes. Hi hagué, de més a més, un fet inesperat per al règim: la renovació catòlica amb el Concili Vaticà II (1962-1965) amb un nucli clerical i laïcal cada cop més enfrontat amb el règim. Continua llegint “Temps de canvi en la cultura”

La Petite Galerie, un esclat de colors en la ciutat grisa

Frederic Vilà Tornos
arquitecte

___________

En la jornada d’estudi i divulgació dedicada a la celebració del 50è aniversari de la creació de La Petite Galerie de l’Aliança Francesa de Lleida, organitzada pel Museu d’Art Jaume Morera, se m’ha assignat un espai d’intervenció des del qual miraré d’aportar la meva visió sobre aquest tema tan entranyable, visió de la qual aquí esbosso els trets fonamentals. D’entrada, vull remarcar allò que des dels anys 90 ja ve indicant la bibliografia sobre la qüestió, com és la importància que tingueren en l’afer vectors exteriors com l’Institut Francès de Barcelona (versus Aliança Francesa de Lleida) i el suport conceptual i crític dels àmbits avantguardistes de Barcelona. Però, sobretot, ressaltar el caràcter màgic de l’origen mateix i del desenvolupament de La Petite Galerie, i la seva condició d’assaig del que es materialitzarà més endavant en la desclosa de la vida cultural de la Lleida de la primera fase democràtica. Continua llegint “La Petite Galerie, un esclat de colors en la ciutat grisa”

Informalisme = antifranquisme

Josep Miquel Garcia
crític d’art

____________

L’informalisme va ser un moviment artístic europeu que apareix a França a finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta, marcat pels efectes pessimistes de la segona Gran Guerra, i per l’expansió de la filosofia existencialista. Va tenir el seu paral·lelisme amb l’expressionisme abstracte americà, però a Catalunya, d’immediat, va ser sinònim d’antifranquisme. Antoni Tàpies va ser el primer d’entre els nostres pintors que va abandonar definitivament les figuracions surrealistes per utilitzar directament el grattage. Era ja el 1952, i aquest llenguatge crític amb el poder va expandir-se teòricament i pràcticament, especialment a través de la creació de grups com El Taüll (1954), El Sílex (1956) i principalment El Paso, a Madrid (1957), amb projecció internacional, com a la Biennal de Venècia del 1958, que demostrava una certa utilització del seu valor crític, des del mateix poder. Continua llegint “Informalisme = antifranquisme”