A la recerca de la presó del Caudillo

Joan-Lluís Lluís
escriptor

_____________________

Primer, trobar un mapa. I que sigui de paper, per seguir amb els dits les rutes dels protagonistes, talment com ho haurien fet ells, als anys quaranta. Un mapa gastat, amb els plecs massa marcats i el paper esgrogueït. I cronològicament tan proper com sigui possible als anys quaranta. Em decanto per un mapa Michelin, número 43 de la sèrie groga, a 1/400.000, i es titula sòbriament Zaragoza-Barcelona. Un mapa del 1962. Quant de temps feia que no havia desplegat un mapa? Així, en tot cas, veig el tram dels Pirineus que m’interessa, encara que estigui embrutit per la versió franquistes dels topònims del Principat. Anem per feina: si un dictador espanyol caigut volgués fugir cap a Andorra sense ser interceptat per forces armades catalanes, per on passaria? Descarto de seguida la carretera de la Seu d’Urgell. Massa evident i massa poc èpic. En quin centímetre de mapa trobaré l’èpica que necessito? No és pas que en necessiti molta, al capdavall l’ofici de novel·lista consisteix també a saber crear atmosferes des del no-res i, per tant, l’èpica pot néixer a tot arreu; a l’ombra d’un brot de menta, pot néixer.
Ja fa una estona que Estamariu m’ha atret l’atenció. Que no és un nom de vora mar, Estamariu? Aquest topònim com a contralloc és seductor, perquè si desestabilitza una mica el lector com em desestabilitza a mi, hauré marcat un punt. Verifico, però, el seu origen etimològic i el bon doctor Joan Coromines, amb el seu Onomasticon Cataloniae, em confirma que res de platja. Estamariu no té res a veure amb un tamariu. Molt bé. Ja sé on l’Exèrcit Lliure de Catalunya detindrà Francisco Franco.
He d’anar a verificar, però, que aquest poble convingui al meu propòsit. La carretera que hi porta m’agrada: estreta, sinuosa, inacabable. Un bon presagi. I el poble també. Allargassat però concentrat, fàcilment assetjable per un exèrcit decidit a tallar el camí a un Caudillo de pelleringues. Em fixo en el nom de les cases i m’adono –a la meva comarca, el Rosselló, les cases no tenen nom– de la seva força narrativa. He d’escollir la casa. La casa on decidiré que Franco haurà passat els seus últims dies de llibertat. Ha de ser una casa gran, a prop de l’església i amb un nom atractiu. Cal Perotes. Continua llegint “A la recerca de la presó del Caudillo”

El Pirineu de Lleida, lloc de fugida pels jueus europeus

Josep Calvet
historiador

Secularment, els Pirineus han facilitat el refugi i l’exili. Durant la primera meitat del segle XX, amb dos guerres mundials que tingueren el seu epicentre a Europa i una guerra civil acompanyada d’una llarga dictadura a Espanya, els Pirineus permeteren la salvació de milers de persones que fugien dels conflictes bèl·lics esdevinguts a banda i banda de la serralada. Al 1939 la marxa dels republicans a l’exili coincidí amb l’arribada dels fugitius de la Segona Guerra Mundial que volien abandonar l’Europa dominada pels nazis. Es tractava d’una gran paradoxa, ja que perseguits pel nazisme cercaven refugi a un país on governava un règim feixista molt proper a l’Alemanya de Hitler. Unes 80.000 persones arribaren a Espanya entre 1939 i 1944. Entre ells, joves francesos i militars desmobilitzats dels països ocupats que pretenien allistar-se a l’exèrcit aliat al nord d’Àfrica, pilots d’aviació aliats que després de ser abatuts al front de guerra perseguien reincorporar-se als combats, polítics de països ocupats pels nazis que es dirigien al Regne Unit per constituir els seus respectius governs a l’exili i, finalment, jueus que fugien de la persecució que patien als territoris del III Reich alemany. Continua llegint “El Pirineu de Lleida, lloc de fugida pels jueus europeus”

L’exili interior

Jaume Barrull Pelegrí
Historiador

Exili i interior no deixa de ser una paradoxa que, combatuda per alguns historiadors, ha funcionat força bé per referir-se a aquelles persones que l’any 1939 va decidir quedar-se al país. L’exili, el real, sempre és una opció molt dura. És abandonar els teus, la casa i totes les teves coses, es abandonar la pàtria sabent que les possibilitats de tornar ja no dependran de la voluntat d’un mateix. La convulsa situació del món el 1939, sobretot d’Europa, devia contribuir que la balança s’acabés inclinant, malgrat tot, per no abandonar el país, sobretot si hom no havia tingut cap responsabilitat política important. Continua llegint “L’exili interior”