Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat

ANTONI JOVÉ

Conservador del Centre d’art La Panera de Lleida

___________________

L’artista gallega Angela de la Cruz (La Corunya, 1965 ) i resident a Londres des de 1987, aquest any ha estat reconeguda amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, el màxim reconeixement que pot rebre un artista espanyol. Fa dos anys, a Lleida, vam gaudir d’una exposició retrospectiva d’aquesta artista al Centre d’Art la Panera, que sota el títol Escombros, i a partir del comissariat de Carolina Grau, va reunir obres dels darrers cinc anys. L’oportunitat de preparar la mostra amb Angela de la Cruz va ser un regal d’aquests que et concedeix la vida en contades ocasions. Un regal que no tan sols es va manifestar en la possibilitat de mostrar i treballar amb la seva obra, sino de conèixer personalment a l’artista i descobrir una dona d’una fortalesa i dignitat corprenedores. És difícil destriar obra i artista en el cas d’Angela de la Cruz, les seves obres encarnen el seu pensament i la seva vida d’una manera precisa i punyent, però defugint l’evidència i la literalitat. La metàfora, els símbols i l’humor són recursos a través dels quals formalitza unes obres prenyades de pensament, vivències -pròpies i alienes-, estats i emocions. Les seves pintures que transiten amb total llibertat els llenguatges de l’escultura i la instal·lació, de cap manera es poden abordar, únicament, des d’un punt de vista formal. Són formes que contenen intencions i pensaments profundament incrustats que l’artista prèviament ha pensat o experimentat, i que el receptor de les obres descobreix lentament, per capes, a mode de revelació. Continua llegint “Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat”

‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida

Jesús Vilamajó
Comissari de l’exposició ‘I am able’ i pare d’en Quim, l’artista

___________________

Al llarg del temps, la discapacitat intel·lectual ha estat vista per algunes cultures com una maledicció, com un llast o un estorb. Fa 2.500 anys, a l’antiga Grècia, es considerava que els nadons nascuts amb alguna deformitat o discapacitat eren un càstig inflingit pels Déus, i es promovien els infanticidis i els avortaments preventius. Des de llavors, i fins a finals dels anys 60 del segle XX, les persones amb alguna discapacitat intel·lectual sovint han hagut de patir la ignomínia generalitzada, el menyspreu, l’insult, i, en alguns moments greus de la història de la humanitat, fins i tot, l’extermini. Continua llegint “‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida”