El càstig: significat i sentit

Lluïsa Solsona Paüls
psicòloga i terapeuta
Llicenciada per la UB, s’ha especialitzat en desenvolupament moral des d’una perspectiva humanista existencial.

___________________

La paraula càstig prové del llatí castigare, i aquest de la unió de dos paraules: castus (ajustat a les regles, pur, íntegre, virtuós, correcte, lleial) i agere (fer, conduir, dirigir a). Per tant, castigare significava: fer que algú o quelcom s’ajusti a les regles, instruir en les lleis o les normes. Avui en dia, relacionem aquesta paraula exclusivament amb la imposició d’una pena, sanció o escarment. Per als romans també, encara que castigare tenia més el sentit d’amonestar o advertir algú perquè s’esmeni. Actualment, quan parlem de castigar ens referim a una mena d’administració d’estímul negatiu o de retirada d’un estímul positiu o privilegi, més que no pas a fer present quelcom perquè es consideri o s’eviti. Si busquem castigar al diccionari de sinònims de l’IEC, trobem paraules com: punir, sancionar, arrestar, condemnar, multar, corregir, fer pagar, netejar, i també: ferir, mortificar, flagel·lar, assotar, fuetejar, torturar, perjudicar, fer malbé, malmetre… De totes les paraules que apareixen, només en trobem dos que no ens deixin mal sabor: corregir i netejar. Això ja dóna una idea de la representació significativa de la paraula càstig que ens pot introduir en la seva idoneïtat o no per a la educació. Continua llegint “El càstig: significat i sentit”

¿Castigar a un niño?

Jaume Baró
Doctor en medicina. Psiquiatre

_______________________

Para su crecimiento y desarrollo la cría humana necesita coherencia, fiabilidad y referencias. Frágil pero a la vez impulsiva, lo quiere todo y enseguida. Sus padres y educadores le ayudan progresivamente a abandonar esa posición de omnipotencia favoreciendo otro tipo de funcionamiento, aceptando el retraso del placer inmediato con el fin de descubrir nuevas posibilidades. Esta frustración es indispensable para configurar una personalidad social. El papel del adulto consistirá en mantenerse firme sin temor a perder el afecto del niño. Continua llegint “¿Castigar a un niño?”

Quan la presó preventiva és abús de poder

Josep M. Tamarit Sumalla
Catedràtic de Dret penal de la UdL i de la UOC

_________________

D’acord amb la llei la presó provisional és una mesura cautelar. La llei atorga al jutge instructor el poder d’imposar-la a una persona investigada per la comissió d’un delicte si hi ha indicis que l’ha comès i és necessària per protegir el procés davant d’un risc de fuga, de destrucció de proves o de comissió de nous delictes. Com ha afirmat reiteradament la jurisprudència, atès el dret fonamental a la presumpció d’innocència, no és una pena anticipada sinó una mesura excepcional que el jutge ha de fonamentar acuradament segons criteris de necessitat i proporcionalitat. Continua llegint “Quan la presó preventiva és abús de poder”

No hi cap tot, en un museu

JOANA SOTO joanasoto
Antropòloga
Llicenciada en periodisme i antropologia i doctora per la Universitat de Lleida

 

No hi cap tot, en un museu. Tampoc hi cap a la memòria col·lectiva ni dins de les fronteres culturals. Allò que, com a societat, escollim per ser recordat requereix necessàriament d’un procés de selecció que integri aquells elements que se suposen valuosos per a la memòria col·lectiva i oblidi altres expressions que, pel motiu que sigui, no són coincidents amb els relats que serveixen per explicar qui som i d’on venim. Parteixo, doncs, de la hipòtesi que la definició de patrimoni comporta inevitablement un procés de selecció. Què elevem a aquesta categoria? Quins relats silenciem?

Les concepcions actuals sobre allò que és valuós per a les societats respon a un procés de construcció cultural que, en gran mesura, s’erigeix des de tres lògiques. La primera és la lògica capitalista, que s’apropia del patrimoni col·lectiu per convertir la memòria en una font de benefici. Serveixi com a exemple la conversió de les festes populars de Gràcia en mercaderia turística o l’adquisició de béns patrimonials per part de La Caixa. Habitualment, el capitalisme tendeix a convertir aquells espais que integren una exaltació de valors socials i culturals en parcs temàtics i en ciutats postal i que responen, a més, a un augment progressiu i prohibitiu del preu del sòl. L’apropiació del patrimoni per part del mercat és senzillament una forma de vendre cara la ciutat. Continua llegint “No hi cap tot, en un museu”