La perla oculta en el vacío

José Andújar Almansa
Centros de gravedad
Poesía española en el siglo XXI (Una antología)
Ed. Pre-Textos, 289 p.

__________

LORENZO PLANA
Indispensable mirada a la poesía española más relevante del siglo XXI

En esta antología se selecciona a doce poetas nacidos después de 1970. Se trata de Mariano Peyrou, Abraham Gragera, Miriam Reyes, Juan Carlos Abril, Juan Manuel Romero, Rafael Espejo, Carlos Pardo, Antonio Lucas, Josep M. Rodríguez, Erika Martínez, Juan Andrés García Román y Elena Medel. Su escritura indaga en la posibilidad de la creación cuando surge la ausencia de un centro con que enfrentarse a la identidad de lo real. Frente al fragor corrosivo del vacío, algo brilla tenuemente. En una de sus últimas cartas, Stefan Zweig escribe: “Saludo a todos mis amigos. Ojalá puedan ver el amanecer después de esta larga noche. Yo, demasiado impaciente, me voy antes de aquí.” Continua llegint “La perla oculta en el vacío”

Elogi de la poesia

Selecció de Xavier Macià i Àngels Marzo
Poemes de la Suda
Antologia, 2007-2017
Pagès Editors, 133 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Una agulla poètica de navegar precisa i suggeridora

Qui busqui una agulla de navegar precisa i suggeridora que aculli una mostra de la vitalitat i l’energia de la poesia durant aquests darrers deu anys, només cal que s’endinsi en aquesta edició número dos-cents de la col·lecció Biblioteca de la Suda. No hi ha cap mena de dubte que aquest recull commemoratiu té tots els números per a esdevenir
–degut a les seves característiques antològiques i com a reconeixement dels mèrits de tots aquells que han estat al capdavant d’una empresa de tal envergadura– una àncora ferma i, alhora, un reconegut vaixell insígnia de Pagès Editors.
Arribar al número dos-cents d’una col·lecció de poesia en l’àmbit de les nostres terres no és gens banal. I com s’ha aconseguit arribar fins aquí? –es preguntarà el lector–. Per respondre cal remuntar-se al 1992 amb la publicació d’El llevant bufa a Ponent de Miquel Desclot, any en què s’inicia la direcció literària d’un agitador cultural de la talla de Xavier García –alma mater de la col·lecció–, en un periple que arribarà fins a finals de 2015. Un èxit que ha quedat en bones mans amb el relleu i l’actual direcció dels poetes Xavier Macià i Àngels Marzo. Continua llegint “Elogi de la poesia”

Guanyar-se la pau

Joan Margarit
Per tenir casa cal guanyar la guerra
Proa, 290 pàg.

__________

TXEMA MARTÍNEZ

Joan Margarit indaga en prosa memorialística els fonaments de la seva poesia

Amb aquest memorable decasíl·lab, transsumpte d’un vers manllevat d’un poema propi, “Primera nit a Forès”, del llibre Es perd el senyal (2012), ha triat Margarit titular el seu volum de memòries, d’indagació de les arrels, d’aprofundiment en els principis, en les emocions, en els records. Aquest volum és, en efecte, un exercici de lucidesa construït des de la senectut, per usar una paraula del gust de l’autor, “l’edat que tanca per l’altre extrem”, en un viatge, doncs, d’anada al passat més remot fins al present concret i palpable, aquell que et dóna la perspectiva de les coses, que garbella el que va restant en el temps i en la memòria i que, de retruc, com d’improvís, recupera retalls que altrament, potser, s’haurien perdut sense remei. Aquesta voluntat d’endinsar-se, en prosa, en els fonaments d’una vida, que alhora són, i per això s’hi relliga l’escriptor en aquestes ratlles, els fonaments del Margarit poeta, s’obre pas per les pàgines de la història d’una biografia centrada en els primers anys, fins i tot en els anys anteriors al seu propi naixement, aquells que esculpeixen la densitat moral d’una família, d’abans de la guerra fins després, la infància, la joventut, la primera adultesa, allà on tots construïm, més maldestrament que conscient, la persona que serà (el nen és el pare de l’home, escrivia, magistral, Wordsworth al seu iniciàtic Preludi, un monument intel·lectual i estètic, en aquest cas en vers, a la memòria i a la consolidació de la memòria). Continua llegint “Guanyar-se la pau”

De novel·la negra i més que ràbia

Emili Bayo
Més que ràbia
Llibres del Delicte, 323 pàgines

________

Xavier Macià

Gimferrer, a Itinerari d’un escriptor, cita l’insòlit èxit de vendes del poema El Corsari, de Byron: en un sol dia, vint mil exemplars! Mai s’havia donat un cas així i això va reforçar l’aspiració i el somni romàntics de poder “viure” de la literatura (J. Keats, embruixat per l’èxit byronià, va abandonar temporalment la poesia lírica i es va posar a crear poesia narrativa a la manera d’El Corsari, però sense cap èxit).
L’anècdota d’El Corsari fa pensar en dos tòpics que circulen sobre la novel·la negra: d’una banda, la creença que és un gènere de públic molt vast, capaç de donar “puta pasta” i fama a qui el conrea; d’una altra, que és un gènere de fàcil factura que no demana l’exigència de la novel·la “pura”. Ara: ni el gènere és tan popular com hom creu, ni és veritat que no demani treball i rigor. Al contrari: just perquè és un gènere molt conreat i perquè tendeix cap a un tipus de construcció molt mecànica, l’autor que s’hi arrisca ha de ser conscient que, si es pren l’ofici amb honestedat i decòrum, el seu nivell d’exigència ha de ser el màxim possible. Forster, a L’art de la novel·la, afirmava: un novel.lista no ha d’aspirar mai a la bellesa estètica, però si no l’aconsegueix, és evident que la seva tasca com a escriptor ha fracassat. És això! Però, a més de la qualitat, què és el que distingeix una bona novel·la negra? Bé, el mateix que tota novel·la: el seu gruix ètic i humà (Atxaga dixit). Continua llegint “De novel·la negra i més que ràbia”

El destello de las llamas

José Manuel García Gil
Prender con keroseno el pasado
(Una biografía de Carlos Edmundo de Ory)
Premio Adolfo Domínguez Ortiz de biografía 2018 Fundación José Manuel Lara, 570 p.

__________

LORENZO PLANA
Entrañable biografía del poeta heterodoxo por excelencia de la poesía española

Carlos Edmundo de Ory (1923-2010) podría ser denominado como el poeta definitivamente indispensable para comprender la España poética que más jugó a ser verdadera, en el sentido de que, en definitiva, “el lenguaje es un juego en continua creación” (la frase pertenece al propio biografiado). Si algo lo caracterizó, pues, y este libro endemoniadamente novelesco lo atestigua con gran cariño y pasmosa fidelidad, fue ese destello de llamas enrevesadas que vino a resultar su existencia. José Manuel García Gil, en ordenados y algo juguetones capítulos, nos muestra que el genial gaditano no se deja atrapar desde ningún ángulo. ¿Qué significa por ejemplo que su padre fuera poeta modernista y muriese muy joven? ¿Qué entrañas ocultaba el Postismo? No trataremos aquí de despojar de un ápice de magia a alguien que nos sobrepasa como una grúa que puede rescatar la negrura y la luz, y plasmarlas ante nuestros ojos como si juntas formaran una esfera de humo. Podremos recalcar su histrionismo y su profunda sabiduría, perfectamente hermanados, pero lo que es imposible es pararse un momento a pensar por qué motivo Ory resulta el seductor infalible para todos aquellos que están hartos de cualquier cosa que no denote “tranquilidad”. Continua llegint “El destello de las llamas”

Les dues realitats

Les dues realitats
Marta Rojals
El cel no és per a tothom
Anagrama, 595 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Un viatge a l’interior de l’ànima

El més recent tombant narratiu de Marta Rojals ofereix pocs dubtes: una molt suggestiva novel·la que, en el seu descens als inferns, arrossega críticament tots els tabús d’una societat que abraça quatre dècades. Tot aquest camí narrat amb un to tan àcid com colpit pel dolor i per un obsessiu afany de supervivència, aprofundeix en les arrels d’una família llatzerada per les seves pors i secrets. Un text, en suma, reflexiu, meditatiu al cap i a la fi, en què els matisos en l’anàlisi psicològica dels personatges i la plenitud dels diàlegs aconsegueixen fites incontestablement reeixides. Continua llegint “Les dues realitats”

Té història, l’Institut d’Estudis Ilerdencs?

Manuel Lladonosa i Marc Macià
IEI, 75 anys
Institut d’Estudis Ilerdencs, 197 p.

________________

Jaume Barrull Pelegrí
Malgrat el títol, el llibre només repassa la història de la institució fins a la reforma que es va produir el 1986

L’edat de la potsveritat que ens ha tocat viure fa que l’esforç literari per construir un passat que hauria pogut ser, si no hagués passat allò que va succeir, sigui una broma de col·legials. De fet, l’instint per arreglar la narrativa històrica als interessos del poder, o simplement amb la bona intenció d’abellir el passat d’una comunitat, és tan antic com la mateixa disciplina. Avui, les tècniques publicitàries, summament sofisticades, poden convertir fàcilment una història poc presentable en una públic història llampant i atractiva. I, pròpiament, sense mentir!
No sé si tot plegat no es podria relacionar amb la història que ens ocupa, la dels primers 75 anys de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) ja que aquesta era una candidata perfecta al maquillatge. Tanmateix, cal reconèixer, amb satisfacció, que l’anterior directora de la institució, la senyora Montserrat Macià, va agafar el toro per les banyes i va encarregar l’empresa als historiadors Manuel Lladonosa i Marc Macià. Aquests no es van trobar amb una empresa fàcil: d’una banda l’IEI ha jugat un paper important, sovint polèmic, en el desenvolupament de la cultura lleidatana; de l’altra, el període abastat –de la dictadura al postautonomisme– és certament complicat. Els autors ho aborden amb gran coneixement de causa i el llibre acaba essent molt més que una història de l’IEI. Continua llegint “Té història, l’Institut d’Estudis Ilerdencs?”

En paz con el mundo

Jorge Gimeno
Me despierto, me despierto, me despierto
Pre-textos, 96 p.

_______________

LORENZO PLANA
Sobresaliente y purificador poemario de encuentro con la plenitud del viaje

Este nuevo y pletórico libro de poemas de Jorge Gimeno (Madrid, 1964), autor también de obras de culto como La tierra nos agobia o Espíritu a saltos, es la consagración definitiva de un poeta que siempre ha ido a buscar su maná en solitario, y ahora recoge todo el fruto de su soledad verdadera. Todo apuntaba a un definitivo despertar, algo se escondía en estos libros precedentes que presagiaban una especie de resurrección. Me despierto, me despierto, me despierto es una indicación al hombre de hoy de lo conveniente que es pasar página vitalmente a la negatividad, y encontrar un dial de transparencia y amistad con el cosmos. Obra sobre viajes, y obra sobre un viaje interior, esta búsqueda del ideal de una mujer cómplice trenzada con el hablar de una conciencia, nos lleva por un Oriente que, otra vez, sitúa en tela de juicio el alma corrosiva de Occidente. Aquí el lenguaje resulta siempre sorpresivo, casi golpeado por estupefacientes exactos y luminosos. Jorge Gimeno es el pionero en esta tierra de hallazgos y duende. Continua llegint “En paz con el mundo”

La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander

Henning Mankell
Botes d’aigua sueques
Traducció de Montserrat Pagès Vila
Tusquets, p. 381.

_____________________

MARISA TORRES BADIA
El comiat i la darrera investigació vital del pare del gènere negre dels Països Nòrdics

Aquest novel·la de Henning Mankell (Estocolm, 1948-Göteborg, 2015) és tot un exercici de puresa i catarsi extrema, una història íntima situada al final de la vida que desenvolupa, en suma, una sentida i propera reflexió sobre l’amor i l’existència. No estranya una prova així en l’autor dels relats de la coneguda sèrie televisiva del comissari Kurt Wallander, avesat a històries, com la de Botes d’aigua sueques, que apleguen vivències personals i obren camí al sentiment de la vellesa. Com si es tractés d’un joc de miralls confrontats, a Botes d’aigua sueques el relat vivencial conflueix amb el text fictici. Mankell sintetitza així, en una sola veu –la seva i la del seu personatge– el final d’una etapa de la vida en la qual el sentiment de l’amor també reclama el seu espai. Relat autobiogràfic o no, tant se val, el lector podrà gaudir d’una mena de segona part o continuació de la novel·la d’èxit anterior, Sabates italianes (2006), on un solitari metge jubilat es va descobrint a ell mateix a mesura que avança la foscor final. Continua llegint “La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander”

Un poeta al país de Lil·liput

JAUME PONT

El 1996, de la mà de Xavier Garcia, apareixia en dos volums l’excel·lent edició crítica de l’Obra poètica completa de Manuel de Pedrolo (Pagès), que reunia, a més de la seva poesia eròtica i d’un apèndix d’obra inèdita, catorze títols que van d’Els tentacles (1945) a Arreu on valguin les paraules, els homes (1966) i una addenda de poemes fora de recull. Un corpus al qual cal afegir, a banda, mostres de poesia experimental, visual o gràfica reunides per les edicions de Ramon Salvo a Tàctil (1994) i per X. García a Sobres (Diputació de Lleida, 1993) i, de manera molt especial, a Us convida a l’acte (Pagès, 2000), on sobresurt la manipulació de dibuixos de l’autor, textos i collages sobre cartolina o targetes postals, molts amb una clara significació eròtica, fetitxista i lúdica. No hi ha cap mena de dubte que l’aplegament de la poesia discursiva i visual de Pedrolo –el treball de Xavier García ha estat en aquest sentit impagable– fou una fita decisiva, tant pel que fa a la reconstrucció del corpus total del nostre autor com a l’especificitat històrica del seu vessant poètic a l’hora de desvetllar-ne no poques de les claus ideològiques, estètiques i literàries. Per exemple, en pocs espais de l’obra pedroliana es fa tan palesa, com en la seva poesia, la lluita permanent entre l’home de geni i l’home de món, entre la consciència de l’artista de la modernitat i la càrrega feixuga de la vida quotidiana. Continua llegint “Un poeta al país de Lil·liput”

Atrapados en el absurdo

Manuel de Pedrolo
Totes les bèsties de càrrega
Edicions 62, 377 p.

___________

LORENZO PLANA
Un magma social irracional e inerte novelado para clamar por la libertad humana

___________

La novelística de Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) se caracteriza por haber logrado adelantarse a su tiempo y por una llamativa y personalísima diversidad. Totes les bèsties de càrrega, novela reeditada ahora, es un obsesivo itinerario por una sociedad enferma, dominada por el miedo y el absurdo, en la que a duras penas puede esbozarse un mínimo sentido a las cosas y a los seres, como si todo flotase al modo de los objetos en los embrujados cuadros de Chagall, sólo que abocados a una oscuridad metódica. Los habitantes de esta entelequia angustiante y cerrada, tratan de adivinar quién gobierna realmente sus destinos, y, al modo de las novelas de Kafka, sus pesquisas no logran llegar a ninguna parte, más bien hasta la nada, el desasosiego y un ebrio desvarío existencial. Continua llegint “Atrapados en el absurdo”

Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo

Manuel de Pedrolo
Infant dels grans
Comanegra,145 p.

__________

MARISA TORRES BADIA
Entre la novel·la i el dietari, un viatge emocional que corprèn el lector

__________

Infant dels grans, l’obra inèdita de Manuel de Pedrolo que la seva filla Adelais ha decidit fer pública amb motiu del centenari del naixement del seu pare, sorgeix com un document testimonial d’una etapa en què un Pedrolo jove narra les anècdotes de la seva relació paternofilial. Però el volum –un “regal” que, amb algunes variants, Pedrolo va escriure amb la intenció de lliurar a la seva filla quan aquesta fes quinze anys– és molt més que això, i Anna M. Moreno-Bedmar ho fa palès a les pàgines que obren aquesta petita joia amb irradiacions de caire líric. Continua llegint “Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo”