Tom Wolfe i la no-revolució

Tom Wolfe
La hoguera de las vanidades
Círculo de Lectores, Anagrama, 1988, 795 pàgs.

__________________

Txema Martínez
En la mort del pare del Nou Periodisme, autor d’una obra immensa

Ha mort Tom Wolfe, l’encunyador del terme nou periodisme i un dels seus estendards més visibles. I la primera cosa que em ve a la ment, al saber la notícia, són les sobrecobertes que embolcallaven la seva foguera de les vanitats de la meva adolescència, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, amb un fons de colors rosa, blau i verd llampant d’una Nova York que ja no existeix. Aquella va ser una novel·la que va fascinar un món –i que va originar per desgràcia una oblidable pel·lícula–, tota una generació de lectors, un llibre que obria la ment a noves estratègies literàries però també morals i sentimentals, una prosa fluida i sense complexos, que alhora es bastia, sense que es notés, d’una calculadíssima reflexió prèvia sobre la societat i els valors que volia retratar i els modes en què podia reflectir-se a partir dels decàlegs tradicionals, ara sotmesos a un nou microscopi. Després vaig descobrir llibres seus anteriors, com el prodigiós recull d’articles dels lustres anteriors titulat Les dècades púrpura, aquest color usat no només literalment, en paraules de l’autor, sinó també per representar aquell afany per significar-se i desempallegar-se de tantes coses a la recerca, diguem-ne, d’un alliberament. Que, en efecte, va arribar, però no en la forma en què les revolucions, sobretot les intel·lectuals, com les del Maig del 68 o els moviments hippies i desarrelats beats nord-americans, pretenien, o feien que pretenien, sinó en aquesta autèntica proclamació del jo inserit dins de la societat que ha significat, al capdavall, la postmodernitat. És com la festa a casa de Leonard Bernstein descrita per Wolfe en què es recaptava diners per als Panteres Negres, que al final de la vetllada van proclamar “als presents que la seva revolució acabaria amb la possibilitat de cases de setze habitacions com aquella en la qual estaven”. Una reflexió que l’“esquerra exquisida” d’avui podria aplicar-se en forma de xalet als afores. Continua llegint “Tom Wolfe i la no-revolució”

Contra el dolor

Enric Boluda-M Hût
Nit americana
Pròleg de Xavier Macià
Pagès Editors, 103 pàgs.

________________

LORENZO PLANA
Intenso poemario donde la indagación en la forma amansa el daño de un desamor

Enric Boluda-M Hût (Granollers, 1978), de algún modo es, y no es, el Enric Boluda Martínez que podemos conocer personalmente. Nos encontramos pues ante un heterónimo, y este dato resulta revelador: obviamente existe una voluntad de esconderse en una identidad indirecta, hecho que se palpa y siente a lo largo de todo este libro de poemas. La expresión “nit americana”, precisamente, hace referencia a esa técnica cinematográfica que consiste en filmar escenas nocturnas durante el día, obteniendo ese simulacro que implica la noche por el día, pero también, aquí, el olvido en lugar del recuerdo, el silencio por la palabra, la soledad por la compañía, la tempestad por la calma, la angustia por la serenidad, el pasado por el presente, el caos por la forma… De todo esto nos habla el magnífico y esclarecedor prólogo de Xavier Macià, texto que hace especial hincapié en cómo, según la sentencia de Carles Riba, “la poesía és joc, però també foc”. Macià hace un pormenorizado estudio del aspecto puramente formal de todos estos sonetos, sus rimas interiores, la disposición de los versos en las estrofas, al tiempo que nos avisa de que hay que ir descifrando poco a poco los trucos que nos ofrece Boluda. Como si el núcleo temático de este poemario tan duro necesitara de algún tipo de muleta, de algún tipo de defensa, seguro que es el distanciamiento que ofrecen estos sonetos blancos, esa plasmación clara y luminosa, ese “cálculo de estructuras” que reinventa la modalidad, lo que consigue hacer vibrar en el libro la fisonomía de una personalidad en cierto modo rigurosa, y con ello también paradójica. Continua llegint “Contra el dolor”

Confessions sota els llençols

Kent Haruf
Nosaltres en la nit
(Traducció d’Anna Turró)
Angle Editorial, 151 pàgs.

_____________

MARISA TORRES BADIA
Un relat captivador d’ombres i silencis recreat en la tardor de la vida

Un cop més, sense caure mai en el parany postís de la sentimentalitat, l’escriptor Kent Haruf (1943-2014) ens transporta a un univers a mig camí entre la melangia i la tendresa. Aquesta és una divisa marca de la casa. Nosaltres en la nit –novel·la adaptada al cinema per Neftlix en una pel·lícula dirigida per Ritesh Batra, amb Jane Fonda i Robert Redford com a parella protagonista– igual que les altres cinc novel·les de l’escriptor americà, proposa una història fruit d’una ferida universal: l’esvoranc de la solitud en arribar la vellesa. La lectura ens endinsa així en una història teixida per uns personatges perfilats de forma exquisida. El lector, seduït irremissiblement, sent bategar un món versemblant travessat per la tragèdia personal o les dificultats de la pròpia vida. Malgrat això, els protagonistes no fan mai cap pas enrere, ans al contrari: tot es converteix en un cant i una mirada cap endavant, en una mena de rapsòdia en prosa situada a Holt, un poble fictici inspirat en Yuma (Colorado), una de les ciutats de residència del nostre autor. Continua llegint “Confessions sota els llençols”

Mujeres en el Gulag estalinista

Monika Zgustova
Vestidas para un baile en la nieve
Galaxia Gutenberg, 269 p.
Vestides per un ball a la neu
Galàxia Gutenberg, 272 p.

__________

MARISA TORRES BADIA
La literatura como tabla de salvación en los campos de Siberia

He aquí un testimonio de conmovedora denuncia. La pluma de la escritora y traductora checa Monika Zgustova (Praga, 1957) nos sumerge, por los caminos del dolor, en un relato construido desde el testimonio vivencial de nueve mujeres supervivientes de los campos de trabajo siberiano. Su relato supone para el lector el descubrimiento de todo un universo represivo que se fraguó y pervivió en la Unión Soviética de Stalin. Continua llegint “Mujeres en el Gulag estalinista”

Omplir el buit

Miquel de Palol
Què!
Angle Editorial, 247 p.

__________

LORENZO PLANA
Un repte imprescindible de la mà d’un autor tocat pel nervi creador

Miquel de Palol, a qui devem algunes de les obres cabdals de la literatura catalana de les últimes dècades, és un escriptor, si em permeten la ironia, “massa” intel·ligent. Obliga insidiosament els lectors a plantejar-se fins a quin punt pot seguir els seus esquers, les seves pistes, fins on estem obligats a consentir la seva llibertat absoluta, de quina manera podem digerir millor la seva visió única i absorbent, o com, en definitiva, podem protegir-nos de la seva radicalitat abassegadora a l’hora de retratar de manera procaç els racons més ambigus i perillosos de la nostra realitat actual. Ell sempre ens situa a l’abric d’un univers cultural tan personal com exhaustiu, tan ampli com pugui suggerir el seu horitzó inexhaurible. Així com la Teoria del Tot —teoria hipotètica de la física teòrica que explica i connecta en una de sola tots els fenòmens físics coneguts— suggereix certa dinàmica irresistible, de la mateixa manera ens trobem a Què! una altra espècie de teoria general sotjada per continuades argumentacions i tombants misteriosos. Continua llegint “Omplir el buit”

Ella fue…

Alejandra Pizarnik
Poesía completa (1955-1972)
Edición a cargo de Ana Becciú
Lumen, p. 480.

___________

VANESA ESCOLANO BERNAL
“He dado el salto de mí al alba. He dejado mi cuerpo junto a la luz y he cantado la tristeza de lo que nace”

La sin par Alejandra Pizarnik (Buenos Aires 1936-1972), poeta, prosista, ensayista y traductora argentina, vuelve a resurgir en el panorama literario gracias a la reedición de su Poesía completa —la primera edición apareció en 2000— a cargo de Ana Becciú, volumen que solo difiere de su antecesor en algunos ajustes de portada y cubierta, ahora ilustrada con una fotografía de la autora tomada en 1966 por Daniela Haman. Continua llegint “Ella fue…”

L’interès per un cànon de poetes catalans

AMAT BARÓ
POETA I FILÒLEG

______________

Des que se’m proposà d’escriure el meu cànon de la poesia catalana, he anat barrinant quin interès podria tenir un assaig d’aquestes característiques. I no pas perquè pensi que el lector no s’interessa per la poesia catalana; el dubte, o més ben dit, la temença, m’assaltava per haver-m’hi de mostrar amb les vergonyes a l’aire. Les llacunes del meu paisatge literari en fan una terra tan inhòspita com les landes boiroses que amaguen el gos dels Baskerville. Sóc ben lluny, doncs, d’oferir la visió ordenada, coherent i lúcida de la Poesia en Català del qui hi llisca com per un jardí.
No és per descàrrec, però no diré cap mentida si afirmo que el meu període formatiu obligatori no es basà en la lectura dels clàssics de la meua llengua –i això és una manera fina de dir-ho. Així mateix, jo pertanyo a una generació que va créixer mentre decreixia el valor dels llibres entre la joventut. Encara durant els seixanta i els setanta, era habitual de veure batxillers amb exemplars de filosofia o de poesia sota el braç. Mon oncle mateix, que s’ha dedicat a la medicina, tenia una biblioteca amb volums de tota mena, des de novel·les de Hesse fins a poemes de Verlaine, passant pel teatre de Brecht i la filosofia de Nietzsche o de Kierkegaard. Continua llegint “L’interès per un cànon de poetes catalans”

Una obra que no es deixa cloure

Marc Biosca
Jesús Moncada, mosaic de vida
Pagès Editors, 194 p.

_____________

MARISA TORRES BADIA
Un viatge a les arrels del Jesús Moncada escriptor

És fàcil abordar Jesús Moncada? Aquesta és potser la primera pregunta que Marc Biosca –sociòleg, llicenciat en Ciències polítiques i autor de l’interessant assaig ¿Per què ells en diuen Euskal Herria i nosaltres Ítaca?– es planteja i alhora respon amb un no contundent als fulls preliminars que obren l’estudi Jesús Moncada, mosaic de vida. Biosca inicia el seu viatge amb una fita prou aclaridora: oferir al lector una aproximació a la vida i l’obra d’un dels autors més versàtils de la literatura catalana contemporània. Des d’aquest tombant, i aferrat a la inqüestionable vàlua literària de l’escriptor de Mequinensa, basteix els fonaments que van fer possible que l’autor de la Franja aconseguís un lloc destacat dins el panorama literari de la segona meitat del segle XX i, per extensió, en l’encaix entre dues generacions, la dels exiliats que retornaven d’un profund i ominós silenci i la dels joves que van empènyer noves propostes creadores. Continua llegint “Una obra que no es deixa cloure”

Una humanitat amagada

Juan Eduardo Cirlot
Nebiros
Siruela, 186 p.

__________

LORENZO PLANA
Una novel·la que atresora el pensament d’un creador escollit per estimar el misteri

La negativitat és la fabulosa carta de presentació que sempre va fer seva Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973). Compositor, poeta i crític d’art, va saber respirar artísticament al bell mig d’una postguerra on poques veus aconseguiren abstreure’s del macilent clima social. Per a ell, l’escala secreta del seu món només albirava la besllum del no-res. Tot fa intuir que Cirlot fou un ésser que massa sovint es perdia en la meravella impossible de l’afecte, tal vegada, com ell mateix afirmava, perquè havia rebut massa dons en aquesta vida o, si voleu, excessius regals virtuosos. Situat, doncs, entre la serenitat i l’abisme, sabia que rere les ombres, si era tossut en el seu esforç, trobaria algun raig de llum. Aquest era el motiu de la determinació gegantina que guiava el seu procés d’escriptura. Continua llegint “Una humanitat amagada”

De l’imaginari cultural d’un arxipèlag

Llibre catàleg. Edició d’A. Sánchez Robayna i
F. Castro
Pintura y poesía: la tradición canaria del siglo XX
Gobierno de Canarias, 385 p.

_________________

JAUME PONT
A partir de l’exposició a Santa Cruz de Tenerife el 2017

Les illes Canàries han estat un bastió fonamental de les arts plàstiques i la literatura de la modernitat. De vegades a la contra de la historiografia crítica. Caldrà recordar, a tall d’exemple, que no s’ha parlat prou de la importància del surrealisme canari al llarg dels anys vint i trenta del segle passat? El cànon artístic espanyol prioritza massa sovint la visió centralista per damunt de les perifèries artístiques, de manera molt especial les de Catalunya i Canàries, veritables centres d’irradiació del surrealisme més radical. André Breton considerava la terra canària i els seus artistes –penso en la revista Gaceta de Arte i el seu entorn, en artistes com Óscar Domínguez o Juan Ismael, en escriptors con Agustín Espinosa, Pedro García Cabrera, Domingo López Torres o Emeterio Gutiérrez Albelo– com un dels seus centres d’internacionalització fonamentals. Continua llegint “De l’imaginari cultural d’un arxipèlag”

L’usurpador

JAUME PONT
“Amb ‘L’usurpador’, Àngels Moreno es confirma com una de les realitats més fermes de la jove poesia catalana actual”

Àngels Moreno
L’usurpador
XIX Premi de Poesia M. M. Marçal. Epíleg de Vicenç Altaió
Pagès Editors, 131 p.

___________________

El centre de contemplació fonamental de L’Usurpador, d’Àngels Moreno (València, 1993), el poemari guanyador del premi Maria-Mercè Marçal d’enguany, té una fita cabdal: el desvellament de la figura de “l’altre”, de l’alteritat que ens problematitza i esdevé recerca d’un mateix. Sota l’usurpador s’amaga, doncs, l’altre que ens habita —“allò altre en lloc de mi”, segons Maurice Blanchot —, l’inefable poètic, el llenguatge que pren possessió de nosaltres i obsessivament ens fagocita, la ferida que no es tanca mai perquè la seva naturalesa és, poèticament parlant, el risc, el laberint, l’al.lucinació. “¿Es tracta —com planteja Altaió en el seu estimulant pròleg— d’algú que pren la personalitat d’altri a fi de poder dir, de gosar escriure?” Continua llegint “L’usurpador”

Ebrios de cine, poesía y juventud

MARISA TORRES BADIA
“Retrato de la gestación y crecimiento intelectual de una Generación”

Vicente Molina Foix
El joven sin alma
Editorial Anagrama, 361 p.

________________________

Se ha de reconocer que Vicente Molina Foix sorprende con El joven sin alma, novela (o memorias noveladas) que, a modo de educación sentimental, recorre todos los vericuetos del alma carnal —no en vano inicia el trayecto con una cita de Ramón Llull que alude a ello— y del alma intelectual de un joven que no olvida edificar un testimonio celebratorio de la época en la que creció como amante, como cinéfilo engagé y como escritor. Continua llegint “Ebrios de cine, poesía y juventud”