La herida antigua

Matías López López
Catedrático de Filología Latina, UdL

__________

Los autores clásicos de Grecia y Roma son los primeros entre todos los clásicos posibles. Entro aquí a tratar de algunos de esos magníficos muertos ‘vivos’ (como los llamaba Agustín García Calvo), y no es reto menor pretender hablar aún con ellos. No espere el lector un consejo exhaustivo; más bien espere una modesta receta personal, pues ya a menudo el especialista en Letras Clásicas a lo único que aspira es a que lo poco que atesora señale el inicio de una salud que cada posible lector, si quiere, deberá afianzar como tesoro propio a lo largo de una vida entera.
A la disposición de cualquiera está el ensayo de T. S. Eliot titulado ¿Qué es un clásico?, si de dotarnos de una definición depende el intento. Divulgada quedó asimismo esta apreciación de George Steiner: “Un clásico sobrevive a toda necedad, a la deconstrucción, al postestructuralismo, al feminismo, al posmodernismo y, como los perros de raza, se sacude, resopla y esboza una breve y demoníaca sonrisa, al tiempo que asegura: «Esas cosas ya han muerto, pero yo sigo vivo». Cuenta, pues, con un instinto de supervivencia”. Sin embargo, es preciso ir un poco más allá de la constatación de que a los clásicos, por lo más obvio que se les reconoce, es por su permanencia indiscutida en las aulas como integrantes de una ‘clase superior’ de artistas dignos de imperecedera imitación. Continua llegint “La herida antigua”

Els meus clàssics de la narrativa en castellà

Emili Bayo
escriptor

__________

En aquell article titulat “Per què llegir els clàssics?”, després d’un llistat d’arguments ben raonats, Italo Calvino concloïa que qualsevol ciutadà n’hauria de tenir prou sabent que llegir-los és millor que no llegir-los. Però la realitat és tossuda i els quasi trenta anys de classes de literatura espanyola que porto a les espatlles confirmen que cal una predisposició i una sensibilitat especials per enfrontar-se als textos clàssics. La incomoditat d’una llengua sovint llunyana i la dificultat de comprendre realitats diferents a la nostra poden ser arguments dissuasius. Però els textos clàssics no han sabut viatjar a través del temps per un capritx de l’atzar. Han superat el pas de generacions i de segles perquè són capaços de transmetre els seus secrets a individus de societats i moments diferents, perquè l’autor que els va concebre va saber xifrar-hi veritats atemporals, valors o idees que els anys no han pogut destruir. En una societat que aposta per la novetat com un dels valors més aplaudits, l’art ens ensenya també que la bellesa, l’emoció i la sensibilitat en absolut són patrimoni del present. Continua llegint “Els meus clàssics de la narrativa en castellà”

El sabor de la vida

LORENZO PLANA

La història d’un antiheroi o el fracàs de l’American Dream

E.L. Doctorow

El cerebro de Andrew. Editorial Miscelánea, 174 pàg.

 

Aquesta és la història d’un home i el procés del seu fracàs. Assistim a la caiguda en desgràcia d’un professor de neurociència ja bregat i la seva manca d’autoestima. Ultra això, anirà perfilant-se com un antiheroi dins el marc d’una societat americana que aquí pot anar des de la seva xicota, esportista brillant i respectuosa alumna, fins a les més altes instàncies de la classe política del seu país. De vegades, fins i tot imaginem que Andrew pot sortir-se’n sa i estalvi gràcies a algun cable salvador del seu sorprenent i heterogeni destí. Però veiem de seguida que el seu serà el més truculent dels naufragis. La seva figura entrellaça el mite de l’Amèrica idílica estil Tom Sawyer amb la més absoluta degradació social a les altes esferes dirigents. Un fet que ens desassosega per la general i desconcertant indiferència davant la realitat veritable. Tots som una mica el gran simulador que amaga Andrew. Serà a través del seu psiquiatre, i amb ell tot un seguit de converses hilarants que ens recorden els millors moments d’El lamento de Portnoy, que qualsevol bri de confiança amb l’American dream quedarà defenestrat de soca-rel. La petjada que deixa és indeleble. Quina capacitat la de Doctorow a l’hora de contar i aprofundir, amb exquisida lleugeresa, la misèria humana! Ni tan sols la mort de la seva filla dóna peu a una reacció del nostre protagonista. Perquè és el lliure albir allò que aquí es qüestiona, amb incursions en la pròpia disciplina científica del sofridor. I tot segueix igual. Però sobrevola una sorpresa: el sabor de la vida no és radicalment amarg, ja que, com més properes són les coses, més estimem la llunyania. La precisió del fracàs queda així encabida en la tragicomèdia. Ser capaç de perpetrar aquest crim contra el nostre Andrew, delata una capacitat enorme de Doctorow a l’hora de trobar un possible substrat social sota el trist teatre de la caiguda determinista. Tots qüestionem aquí la bondat de la condició humana; però el torrent còmic mitjançant el qual l’autor ho explica tot, dibuixa irremeiablement un somriure.

Pot ser tan negre el ventall dels horrors? Aquí rau el veritable missatge del llibre. Com deia aquella cançó de Genesis, You get to get in to get out. Has de conèixer la desgràcia per dins per a poder sortir-ne. I la mateixa víctima sembla somriure. Tot i la seva tendresa, aquest llibre interioritza una miserable medul·la: si et toca un aiguat de dolor, t’ha tocat; i punt. Això no obstant, aquest sabor de la vida és la prova que l’última cosa que es perd, efectivament, és l’esperança. La literatura sura: intuïm emocionats que malgrat l’obvietat del dolor, distanciant-nos, l’humor ens invita a l’alquímia. Ningú oblidarà doncs les sabates cridaneres d’un president dels Estats Units. I, molt més encara, si en la novel·la aquest apareix com l’amic de joventut del malaurat Andrew. El veritable distanciament és la pietat. Heus aquí aquesta sàtira a tall d’exemple. A El cerebro de Andrew no triomfa ningú, pero una blava penombra ens dóna conhort. Aprenem l’hegemonia d’un bon relat, perquè –ho sabem– la realitat acostuma a decepcionar i decepcionar-nos.