La brutícia

Sebastià Alzamora
La netedat
Proa, 2018, 90 pàg. Dibuixos de Julio César Pérez

TXEMA MARTÍNEZ
El darrer llibre d’Alzamora és un poderós clam a la reconstrucció sentimental a partir de la devastació

_____________

La netedat és el títol del darrer llibre de poemes de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) i, com habitua, la frase que el conté i el resumeix funciona en realitat a tall d’ironia, com en sentit invers, i aquesta netedat bé podria la brutícia, o la neteja entesa com un procés d’esterilització que gradualment arriba implacable i s’escampa pertot fins que fa surar aquella brossa a poc a poc acumulada en el fons d’una quotidianitat ara perplexa, d’un horitzó que ve fins a tu, fins a l’autor o el lector, d’una mar que t’envolta i t’agombola entre les restes d’un naufragi oblidat. Un procés de neteja, doncs, que fa supurar les ferides mentre les guareix, o almenys les manifesta i les perfila, en un exercici subtil d’esperança de cara al temps que al cap i a la fi és la nostra pròpia vida. En tots els seus poemaris anteriors ja vèiem aquesta conjugació perversa i afí amb el doblec de les coses: El benestar hauria pogut dir-se El malestar, com si també glossés un estat del benestar davallant-nos fins a l’estat de la putrefacció humana, social, l’estat de l’individu que en l’exaltació de la seva naturalesa s’entafora en un col·lectiu informe, de relacions parasitàries, una veu hoste d’una altra veu, fins al paroxisme. La part visible –autoparodiada en aquest La netedat– s’escriu a partir de la part invisible de tot. I per a Mula morta, la mula viva, obstinada, que segueix llaurant i disseccionant la terra que l’ha parit. Continua llegint “La brutícia”

En la selva de la lógica

Ludwig Wittgenstein
Tractatus logico-philosophicus
Editorial Tecnos, 304 p.

LORENZO PLANA
Reedición del gran clásico filosófico que dio vuelo a los caminos de la lógica

____________

El Tractatus logico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) es una de las grandes obras de la filosofía de todos los tiempos. Su singularidad posee un remarcable valor aquiescente, en el sentido de que desde su publicación en 1922 (año prodigioso en que también emergieron el Ulises de Joyce, La tierra baldía de T.S. Eliot y Las elegías de Duino de Rainer Maria Rilke) los avatares de la lógica se fijan en él con firmeza, como corresponde a un clásico de su envergadura. Esta traducción, introducción y comentarios han sido realizados por Luis M. Valdés Villanueva, facilitando notablemente la aproximación a la obra de Wittgenstein. También viene recogido aquí el memorable prólogo que Bertrand Russell escribiera para la primera edición. Continua llegint “En la selva de la lógica”

Al llindar del desig

Michela Murgia
Una relació perillosa
Traducció de Mercè Ubach. Proa, 256 p.

MARISA TORRES BADIA
Una anàlisi clarivident de les relacions emocionals i dels tabús socials

_______________

Heus aquí la nova proposta de Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972), una novel·la que duu a una anàlisi minuciosa el difícil món de les relacions personals i que sotmet a judici conceptes com el mestratge, el desig i la llibertat. A Itàlia Murgia no deixa indiferent ningú, ja que desplega la seva energia reivindicativa en diversos fronts, de l’independentisme sard (va ser candidata a la presidència de l’illa) al feminisme, passant fins i tot per una revisió crítica –ella és llicenciada en Teologia i Filosofia– del catolicisme. Continua llegint “Al llindar del desig”

La herida antigua

Matías López López
Catedrático de Filología Latina, UdL

__________

Los autores clásicos de Grecia y Roma son los primeros entre todos los clásicos posibles. Entro aquí a tratar de algunos de esos magníficos muertos ‘vivos’ (como los llamaba Agustín García Calvo), y no es reto menor pretender hablar aún con ellos. No espere el lector un consejo exhaustivo; más bien espere una modesta receta personal, pues ya a menudo el especialista en Letras Clásicas a lo único que aspira es a que lo poco que atesora señale el inicio de una salud que cada posible lector, si quiere, deberá afianzar como tesoro propio a lo largo de una vida entera.
A la disposición de cualquiera está el ensayo de T. S. Eliot titulado ¿Qué es un clásico?, si de dotarnos de una definición depende el intento. Divulgada quedó asimismo esta apreciación de George Steiner: “Un clásico sobrevive a toda necedad, a la deconstrucción, al postestructuralismo, al feminismo, al posmodernismo y, como los perros de raza, se sacude, resopla y esboza una breve y demoníaca sonrisa, al tiempo que asegura: «Esas cosas ya han muerto, pero yo sigo vivo». Cuenta, pues, con un instinto de supervivencia”. Sin embargo, es preciso ir un poco más allá de la constatación de que a los clásicos, por lo más obvio que se les reconoce, es por su permanencia indiscutida en las aulas como integrantes de una ‘clase superior’ de artistas dignos de imperecedera imitación. Continua llegint “La herida antigua”

Els meus clàssics de la narrativa en castellà

Emili Bayo
escriptor

__________

En aquell article titulat “Per què llegir els clàssics?”, després d’un llistat d’arguments ben raonats, Italo Calvino concloïa que qualsevol ciutadà n’hauria de tenir prou sabent que llegir-los és millor que no llegir-los. Però la realitat és tossuda i els quasi trenta anys de classes de literatura espanyola que porto a les espatlles confirmen que cal una predisposició i una sensibilitat especials per enfrontar-se als textos clàssics. La incomoditat d’una llengua sovint llunyana i la dificultat de comprendre realitats diferents a la nostra poden ser arguments dissuasius. Però els textos clàssics no han sabut viatjar a través del temps per un capritx de l’atzar. Han superat el pas de generacions i de segles perquè són capaços de transmetre els seus secrets a individus de societats i moments diferents, perquè l’autor que els va concebre va saber xifrar-hi veritats atemporals, valors o idees que els anys no han pogut destruir. En una societat que aposta per la novetat com un dels valors més aplaudits, l’art ens ensenya també que la bellesa, l’emoció i la sensibilitat en absolut són patrimoni del present. Continua llegint “Els meus clàssics de la narrativa en castellà”

Contra els pollastres d’engreix

JAUME PONT
“Renunciar als sabers humanístics significa renunciar a l’exercici de la crítica i a la recerca de la pròpia llibertat”

Nuccio Ordine
Clàssics per a la vida
Traducció de Jordi Bayod
Quaderns Crema, 172 p.

_____________________

En lloc de formar pollastres d’engreix criats en el conformisme més miserable, caldria formar joves capaços de traduir el seu saber en un constant exercici crític”. Qui hagi llegit La utilitat de l’inútil. Manifest (2015), de N. Ordine, assaig que reivindica la defensa de les ciències humanes dins l’era tecnològica, ja sap de què va la cosa. Llibres així no s’obliden mai: marquen per sempre més, com ara aquest Clàssics per a la vida, la consciència del lector. Continua llegint “Contra els pollastres d’engreix”

La intel·ligència i el caos

LORENZO PLANA
“Sobre la nostra metafísica més radical i el domini del caos”

Carles M. Sanuy
La condició lítia
(Premi Bernat Vidal i Tomàs 2017)
AdiA Edicions, 70 p.

_________________________

Aquest sobri, i alhora pletòric, llibre de poemes, gira al voltant dels conceptes de la pedra i el caos. Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959) ens mostra un paisatge entre volàtil i desolador; un paisatge arrasat, enigmàtic, on el caos s’agermana amb la condició de la pedra —d’aquí prové el títol de l’opuscle— i un fatalisme erm. Una bona part del seu encert dimana precisament de la seva arriscada tessitura: la d’un lirisme conjugat amb fèrria voluntat de despullament: “Temprar el vers. Acerar-lo. Desproveir-lo de tot allò que hi és accessori o prescindible. Despullar-lo fins als ossos. Que no quedi sinó una essència primigènia”. Continua llegint “La intel·ligència i el caos”

Qui diu que són millors els vespres de tardor?

MARISA TORRES BADIA
“Una oda amb tocs nostàlgics que evoca la puresa del món oriental”

Junichirô Tanizaki
El tallador de canyes
(Traducció d’Albert Nolla)
El Cercle de Viena, 94 p.

_______________________

Junichirô Tanizaki (Tòqui, 1886-Yugawara, 1965) ha estat, i continua essent, un dels referents fonamentals de la literatura japonesa del segle XX, al costat d’Yanusari Kawabata, Natsume Soseki o Yukio Mishima. Cal recordar que el 1949 fou guardonat amb el Premi Imperial de Literatura per l’obra La mare del Capità Shigemoto i, des de l’any 1965, fruit del reconeixement públic, un prestigiós premi duu el seu nom. Continua llegint “Qui diu que són millors els vespres de tardor?”