La prunera

Àngels Marzo
poeta

_____________

Deu ser un primer record. Algú em sosté en braços tot i que no sé qui és ni puc veure-li la cara, jo vaig de corcoll per estirar els bracets enlaire, una mica més enlaire, i tot el costellam cedeix al desig de les mans molsudes i petites i s’eixampla com un motlle i, per fi, les manetes freguen la pell del fruit que es fina i rellisca entre els dits, i és la insistència dels dits la que, finalment, aferra la drupa i la drupa es desprèn fent trontollar la branca. Deixant la branca i les fulles serrades i verdes en ple sondroll; la branca i les fulles amb ramells de boques dentades en excitada vibració. Fent una miqueta de música en fer fricció amb el buit i l’aire. Sostinc el fruit entre les conques de les mans fent cabaneta, hi atanso el nassarró i oloro, primer fent unes inhalacions ràpides i sincopades, després ensumo amb tanta força que els narius se m’omplen d’una dolçor que embafa, una untuositat que de seguida desperta les papil·les gustatives i fa salivar. A la comissura dels llavis la saliva borbolleja, s’inclina cap al mentó, es distreu en el solc de la barbeta formant una esfera de bava espessa i transparent. Les altres mans m’han pres el fruit, el sostenen un moment abans de prémer-lo entre els polzes, que fan palanca i l’obren en dues meitats gairebé idèntiques. No sé de qui són les mans, no sé de qui és la boca que, allargant i obrint els llavis, repeteix “Prrrrrrrr, prrrrrrr, uuuuuu- nnnnnnn- aaaaaaa” mentre m’allarga una de les meitats obertes del fruit i llengüetejo i retinc tot aquell sabor dins la boca i em poso a riure i faig cops de peus damunt la gespa que és un estor humit. I sanglotant de tanta riallera allargo la maneta cap a aquella boca que exagera la vibració per dir “Prrrrr, prrrrrr, uuuu- nnnnnn-aaaaa”, i noto l’agitació de la boca al palmell, la pell tendra que s’agita amb un pessigolleig que fimbra. I entre sanglot i sanglot, dic “Prrr-uu-aaa” i faig rodolons sobre la gespa. I aquelles mans, que no sé pas de qui són, m’aixequen tot d’una, agafen embranzida mentre em sostenen amb fermesa i em fan saltar amunt i encara més amunt de panxa enlaire. I, entre tot aquell sanglot i tot aquell tip de riure, el meu cos s’eleva a tocar de les branques de la prunera. Aquelles branques tan plenes de flors blanques, com petits bocinets de cotó fluix, aquelles branques amb el verd perplex de tant excés de llum entre les quals es desdibuixava un cel fet de fragments. Perquè aquell cel era un garbuix, una madeixa de branquillons i fulles dins el blau atònit. Un blau amb blondes vaporoses de núvols efímers. És un primer record, un instant d’absoluta plenitud on no té cabuda cap altra cosa que aquest puja i baixa, aquest ara amunt que em convida a levitar entre garlandes de flors blanques i aquest ara avall que congria al melic la trempera del vertigen i posa alerta tota la nervadura. I tota jo sóc la riota grotesca de la innocència. Una riota feta de pell, polpa i pinyol. De carnadura i suc de pruna a les galtes, a les comissures, a la barbeta. I, encara, barbeta enllà. Encara pitet enllà. Continua llegint “La prunera”

Enterrament… i altres poemes

TXEMA MARTÍNEZ

Dol

___________________

Enterrament
(Anamnesi)

Amb Fray Luis de León

Crida pare la teva fi lla al temple
i el nom parteix les aigües de les dues bancades,
en un torrent eixut de llum no usada,
i l’aire s’asserena i es vesteix de bellesa,
un himne amb què les ànimes, que l’oblit ha sotmès,
recobren la memòria, l’iris del primer origen.
Un home fl ac ens va plantar un xiprer
dins que creix sense res, branques que refulgeixen
talment les morts que allumen cada vida,
la mort meravellosa, el fi nal que eternitza
l’instant dels anys comuns, molsa verda a l’escorça.
Tothom plany una absència o el nen mort,
el déu que en si vacil·la i el do del sacrifi ci,
perquè no hem elegit qui protegim en va.
Et clous, sigles enllà, en la profunda fresca,
i encetes el dolor que no entenia:
no que no m’estimaven, que estimava.

Continua llegint “Enterrament… i altres poemes”