La prunera

Àngels Marzo
poeta

_____________

Deu ser un primer record. Algú em sosté en braços tot i que no sé qui és ni puc veure-li la cara, jo vaig de corcoll per estirar els bracets enlaire, una mica més enlaire, i tot el costellam cedeix al desig de les mans molsudes i petites i s’eixampla com un motlle i, per fi, les manetes freguen la pell del fruit que es fina i rellisca entre els dits, i és la insistència dels dits la que, finalment, aferra la drupa i la drupa es desprèn fent trontollar la branca. Deixant la branca i les fulles serrades i verdes en ple sondroll; la branca i les fulles amb ramells de boques dentades en excitada vibració. Fent una miqueta de música en fer fricció amb el buit i l’aire. Sostinc el fruit entre les conques de les mans fent cabaneta, hi atanso el nassarró i oloro, primer fent unes inhalacions ràpides i sincopades, després ensumo amb tanta força que els narius se m’omplen d’una dolçor que embafa, una untuositat que de seguida desperta les papil·les gustatives i fa salivar. A la comissura dels llavis la saliva borbolleja, s’inclina cap al mentó, es distreu en el solc de la barbeta formant una esfera de bava espessa i transparent. Les altres mans m’han pres el fruit, el sostenen un moment abans de prémer-lo entre els polzes, que fan palanca i l’obren en dues meitats gairebé idèntiques. No sé de qui són les mans, no sé de qui és la boca que, allargant i obrint els llavis, repeteix “Prrrrrrrr, prrrrrrr, uuuuuu- nnnnnnn- aaaaaaa” mentre m’allarga una de les meitats obertes del fruit i llengüetejo i retinc tot aquell sabor dins la boca i em poso a riure i faig cops de peus damunt la gespa que és un estor humit. I sanglotant de tanta riallera allargo la maneta cap a aquella boca que exagera la vibració per dir “Prrrrr, prrrrrr, uuuu- nnnnnn-aaaaa”, i noto l’agitació de la boca al palmell, la pell tendra que s’agita amb un pessigolleig que fimbra. I entre sanglot i sanglot, dic “Prrr-uu-aaa” i faig rodolons sobre la gespa. I aquelles mans, que no sé pas de qui són, m’aixequen tot d’una, agafen embranzida mentre em sostenen amb fermesa i em fan saltar amunt i encara més amunt de panxa enlaire. I, entre tot aquell sanglot i tot aquell tip de riure, el meu cos s’eleva a tocar de les branques de la prunera. Aquelles branques tan plenes de flors blanques, com petits bocinets de cotó fluix, aquelles branques amb el verd perplex de tant excés de llum entre les quals es desdibuixava un cel fet de fragments. Perquè aquell cel era un garbuix, una madeixa de branquillons i fulles dins el blau atònit. Un blau amb blondes vaporoses de núvols efímers. És un primer record, un instant d’absoluta plenitud on no té cabuda cap altra cosa que aquest puja i baixa, aquest ara amunt que em convida a levitar entre garlandes de flors blanques i aquest ara avall que congria al melic la trempera del vertigen i posa alerta tota la nervadura. I tota jo sóc la riota grotesca de la innocència. Una riota feta de pell, polpa i pinyol. De carnadura i suc de pruna a les galtes, a les comissures, a la barbeta. I, encara, barbeta enllà. Encara pitet enllà. Continua llegint “La prunera”

Quanta, quanta ràbia!

Àngels Marzo
poeta

___________

Vaig tenir por… I me’n vaig anar primer a poc a poc i a recules… després vaig arrencar a córrer com si m’empaitessin l’home, la forca i la destral.”
–. M. Rodoreda, La mort i la primavera

__________

Va ser el dia després del dia trist. Palplantada al bell mig de la gespa, mirava el cel que semblava fet de pedra de morter, i que semblava, si el miraves amb els ulls ben oberts, tot i que no podies fer-ho gaire perquè la mica de llum que es filtrava des del més enllà dels núvols et feia caure la parpella, que era tot ell una pedrera amb les llambordes que s’encavallaven unes damunt les altres, com una murada que feia una mica de por i una mica de mania de tan mal feta com era. El gos bordava en el tancat que li havia fet l’oncle delerós d’atrapar la pilota de cuir i tot d’una vaig ser jo qui va apretar a córrer cap a la pilota i vaig clavar-li una puntada tan forta que va fer anar per terra els testos dels geranis, mentre la pilota s’allunyava fora de la tanca del jardí i el meu germà cridava: “Això no s’hi val, no s’hi val. Vés tu a buscar-la!”. Però ell ja corria carrer enllà darrere la pilota que feia bots i giragonses i jo, palplantada, mirava el testos dels geranis rodolant, els testos dels geranis fent voltes, els testos dels geranis mig partits deixant una estela de flors roges de geranis damunt del verd humit de la gespa. Continua llegint “Quanta, quanta ràbia!”

El mar, el meu amic

Seia al costat de la flama de la llar de foc, que cremava cendra ben a prop de les meves cames. Jo, però, seguia buscant l’escalfor gairebé sense advertir que començava a envermellir-me la pell. Amb la mirada perduda en els maons argilosos d’aquell inhòspit bressol, resseguia les línies en guix que perfilaven onades agitades per un fort garbí. Els ulls em brillaven com aquella foguera. Rere el vidre veia aquell mar enfadat sobre el qual havia escrit tantes històries. Després de tants anys, seguia vestint-se de barquetes que li resseguien les dunes i d’arena que li aixoplugava l’espuma. Continua llegint “El mar, el meu amic”

Corona de margarides

L’Estela portava una d’aquelles faldilles que s’havien posat de moda en els darrers temps. De tul i llarga fins a sota del genoll, sense amagar uns turmells fins i blancs, traslluïa la seva esveltesa. Al cap, duia la corona de margarides que jo li havia fet uns dies enrere. Començaven a marcir-se i, tanmateix, li quedaven tan bé, les margarides! Semblaven uns segons flocs dels seus cabells. La brusa li voleiava, sortint de forma rebel de la cintura, i el blanc de la seda es confonia amb el blanc dels núvols, que prenien protagonisme en el cel. L’Estela semblava ben bé una de sola amb el cel i les margarides. Oh, que maca és l’Estela! Maca com n’hi ha poques: maca de la manera més simple, natural, impossible i màgica. Portava els cabells rinxolats a mig coll, deixant que aquest semblés de cigne, i els rulls se li entortolligaven. Els ulls no se li acabaven mai dins del pavelló format per les seves pestanyes, negres com la nit i llargues com les ombres. El nas, de tan fi que era, pareixia desdibuixar-se de perfil… Els seus llavis, molsuts, donaven ganes de ser besats ni tan sols fos per veure si tenien el gust que prometien. L’Estela era un àngel sense ales, una reina sense corona, una deessa sense temple… Continua llegint “Corona de margarides”

Lana

EDUARD ROURE

Lana, una noia de catorze anys, mirada clara, ulls blau cel, esguarda el mirall del rebedor, que li retorna el rostre i la silueta de dona incipient. Les línies del mínim relleu dels pits i els malucs a través de la lleugera roba d’estiu, brusa blanca i pantalons curts; la pell fina dels braços prims i les cames, d’un traç rotund i fràgil, amarada encara d’un lleu record impúber. S’aparta un floc de cabells a l’altura de la templa i avalua el joc combinador de les arracades d’anella, que omplen l’espai inexpressable d’un angle concebut entre el coll i el petit lòbul. Un reüll blau al mirall. Continua llegint “Lana”

Matemàtic?

Estava concentrat en la seva llibreta, el silenci era total, o potser era ell qui no sentia res més que els seus pensaments. Els fulls s’anaven omplint de números i operacions complicades que a poc a poc cobraven sentit i l’omplien de plaer. Als marges, escrivia també algunes anotacions amb una lletra cada cop més il·legible. Va començar a tremolar-li la mà, i va aturar els moviments rítmics que acataven les ordres del seu cervell. La pausa va fer que els sons i la percepció de l’entorn s’activessin de nou. Continua llegint “Matemàtic?”

És l’única sortida

JAUME BARRULL

Amb el cap entre les mans i els colzes sobre els genolls, l’Alberto fixa la mirada entre els peus nus, en els milions de plecs que fa la llana verge de la catifa de tres per quatre metres que Milton Glaser va anomenar Shakespeare a Àfrica. Li agradava invitar els convidats a passejar-hi descalços i sentir l’energia que transmetia; aleshores els explicava que està teixida a mà seguint una tècnica ancestral nepalesa, els feia tancar els ulls perquè poguessin connectar-vos amb la terra. Un planeta que, deia amb una copa de cava a la mà, cada vegada ens queda més lluny per culpa de la tecnologia i els fanatismes, un món que ens dóna la vida i nosaltres menyspreem com uns adolescents malcriats. En aquelles vetllades el Víctor, el fill de puta del Víctor, sempre se’l mirava de lluny amb les sabates posades i la convicció que un dels dos sempre hauria de tocar de peus a terra. El Víctor. L’Alberto no se’l pot treure del cap, recorda el seu tarannà distant i fred al pati de l’escola i està segur que, en penjar el telèfon després de la darrera trucada de la Blanca, feia el mateix posat de caçador furtiu. Sense alçar el cap pot veure el Víctor abraçant-lo el dia que va fer-lo padrí del seu fill, i si tanca els ulls pot sentir el plaer de clavar-li un punxó a la caròtides primitiva, just per sota la mandíbula. Ara mateix el mataria, deixaria que es dessagnés enmig de l’altar perquè la seua sang pagués pels pecats de tots els convidats. Ho faria, si ara el tingués al davant l’ofegaria posant-li bitllets de 500 rebregats a la boca, li tallaria les orelles, es pixaria sobre el seu cadàver i ploraria de ràbia. Sobretot ho faria per enterrar la vergonya. Continua llegint “És l’única sortida”

Amanida Kandinski

Vidal Vidal

Aquest febrer, el multimilionari Kenneth Griffin va pagar 500 milions de dòlars per dos quadres, Intercanvi de William de Kooning i Número 17A de Jackson Pollock. El primer ha passat a encapçalar el rànquing de les deu pintures més cares de la història, empatada amb Quan et cases? de Gauguin i tan sols 50 milions per sobre d’Els jugadors de cartes de Cézanne. El Pollock esmentat se situa en quarta posició a la llista. A continuació, figurarien Les dones d’Alger i El somni de Picasso. Es dóna la circumstància que tant Pollock com De Kooning ja comptaven cadascun amb una peça en el referit top ten.

Continua llegint “Amanida Kandinski”

Marta

A la Marta, no la veu ningú. Ha fet la prova d’estar-se palplantada al mig de la cuina en hora punta quan tots van i vénen de la torradora a la nevera, del microones a la taula. Però res, ni cas.

Fa dies que sent un nosa a l’estómac i el seu cos té un perfum de lilàs que no sap d’on li ve, perquè als matins ella continua posant-se el de tota la vida que li deixa una aroma de cítrics i d’estiu.

Potser han estat aquests darrers dies. Massa tancada en si mateixa, reclosa en els seus dubtes, poc comunicativa. Potser ha plorat molt. Potser la castiguen així, qui sap, per estar tan absent.

Troba a faltar la copa amb el Pau després de sopar.

Continua llegint “Marta”

Del Moldava al Segre

VIDAL VIDAL

Confesso no ser gaire aficionat a la novel·la històrica, ni com a lector ni encara menys com a autor. No obstant això, suposo que seria capaç d’intuir una bona trama en algun episodi real del passat, ja sigui la notícia recollida per un diari, ja sigui el capítol d’un llibre. Exemple del primer supòsit: dimecres, 10 de febrer, a la pàgina 41 d’aquest mateix rotatiu, s’informava de la descoberta en un jaciment arqueològic de Guissona de l’esquelet d’una dona que hauria mort de forma violenta, segons es podia deduir d’una forta fractura al crani. El titular, llaminer, ja donava peu a una possible elaboració literària: “Crim medieval a Guissona?” Doncs res, una mica de documentació sobre l’època i un exercici d’imaginació per part d’un escriptor capacitat per a la fabulació –no és el meu cas– i ja tenim en marxa una ficció amb tots els ingredients per triomfar hores d’ara en el negoci editorial, on l’exigència ha cedit al vessant comercial. Una novel·la alhora històrica i de la sèrie negra. Què més pot demanar un editor dels nostres dies?

Continua llegint “Del Moldava al Segre”

Jo sóc l’assassí

JOSEP MARIA SANUY

“..; ‘molla del disparador New York’; ‘gallet amb vareta del disparador’; ‘passador del disparador’; ‘elevador de cartutxos’; ‘molla del carregador’ i ‘base del carregador’. Ja està! Complerta. Quina pipa més canyera. Aquestos danesos són l’hòstia. Tres paquets, tres, tres setmanes i la pipa muntada. Magnífica. Trenta-tres peces i dos passadors. Això és tot, cony! A sobre, polímer indetectable pels controls de metall, dur com el titani i disset píndoles per escopir-li a la cara a aquest indesitjable. Sis-cents euros mal comptats, entre les peces i els enviaments des de Dinamarca. Una ganga de mercadillo, un xollo de puta mare per donar-li el passaport, per fotre’l fora de la circulació, per deixar-lo sec. No em fallis, eh!, cabrona?”

Diumenge 5 de novembre. Migdia. Quinze graus a Lleida. Artur Mas ofereix a Josep Lluís Carod Rovira ser el número dos d’un Govern nacionalista. Les eleccions del dia de Tots Sants tornen a deixar el panorama polític ben trasbalsat, a Catalunya, però, tot fa pensar que es reeditarà el tripartit. A la tarda no hi ha gran cosa a veure. El Barça va jugar ahir al camp del Deportivo, on va empatar a un gol, ensorrat i amb joc melancòlic per la mort en accident, divendres, del pare de Carles Puyol. La Glock 19 jeu sobre l’edredó clar. Fot patxoca. Negra i de contorns gairebé quadrats, sembla de joguina. Però no ho és. Semiautomàtica; triple sistema de seguretat i doble acció Safe Action; gallet suau i progressiu; retrocés amortit que augmenta la precisió del tirador al reduir-se el culatasso, i gairebé tota de plàstic. Una bonica i freda màquina de matar, com ho saben ben bé tots els polis del món, enamorats d’aquest giny austríac.

Dilluns, 6 de novembre. Un quart de vuit del matí. Fot un fred que pela, al carrer Riu Ter del barri de Cappont, a la ciutat de Lleida. Un grup de paletes comença a remenar sacs, carretons i engega la formigonera darrere el concessionari de la Citröen, que estan remodelant i ampliant. Tots amb casc, armilla groga, i tapaboques, uns quants d’ells. Una indumentària molt semblant a la d’un paio que, una mica més enllà, observa la vorera del davant, concretament l’edifici número 13. Ningú se n’adona, però.

“Ja ve, és ell. Hòstia! A veure si vindrà cap aquí!… Uf! Quin saldroc, cony! No, no, va cap al pàrquing. Buf! Puja el reixat i baixa la rampa. Tot correcte. Ara pujarà, segur. Volkswagen Touran negre, 0430-DTN. Correcte. És ell. S’atura uns segons amb el morro sobre la vorera. No fos que es carregués un vianant, he, he,… Va, som-hi! Riu Ter, Esperança Gonzàlez, rambla Doctora Castells, avinguda de les Garrigues, carretera de Barcelona, passem el cementiri, la Campsa a la dreta i pujada cap al Camí dels Frares. Tot correcte. Aquest paio arriba a la feina a tres quarts de vuit mal comptats. Però aquí fora hi ha massa gent, massa moguda, encara que estiguem apartats de la ciutat…”

El Pont Vell de Lleida, reconstruït per les autoritats franquistes després d’haver estat volat pels republicans en la seva retirada del front del Segre, havia quedat estret, petit i, fent l’honor a la seva denominació, vell, molt vell. Les obres de remodelació l’estaven deixant ben guapo. L’ampliació de les voreres, amb un voladís i la plataforma que l’havia d’eixamplar cap a la plaça dels Camps Elisis, havien obligat a tallar diverses vegades el trànsit, sobretot aquesta setmana, perquè s’havia d’encofrar la nova pilastra del costat de Cappont. Els obrers també engegaven a quarts de vuit. “Ahir dimarts i avui dimecres ha fet exactament el mateix recorregut, i ha sortit a la mateixa hora, minut amunt, minut avall, del pàrquing. Mateix xandall, mateix anorac, mateixos keds… tot quadrat. Demà, demà, demà..!”

Dijous, 9 de novembre. El súper Simply de Sabeco encara no ha obert portes, tan aviat. Però a quarts de vuit el seu rètol il·lumina un pèl el carrer Riu Ter, fosc com l’estalzí. No hi ha gairebé boira. Fa un fred estrany. Els paletes del concessionari ja fan borrombori. Ni un cotxe a la vista. Un parell de vianants es creuen. Desert fins a la parròquia de Santa Teresa Jornet. “No m’ha vist, avui tampoc. No ha fallat a la cita. Puntual. Ara baixa. Aviat pujarà. Des de la soca d’aquest arbre no puc fallar. Una passa, dues, cap a la boca del pàrquing i, quan arrenqui i tregui el caparró… pam, pam…” El Touran treu el morro a sobre la vorera. El paio de l’armilla groga i tapaboques fa les dues passes que el porten a un metre de la porta del pàrquing, des d’on emergeix el monovolum negre deixant veure oberta la finestreta del conductor. Aquest no té temps ni de girar el rostre, perquè potser no s’ha adonat que a la seva esquerra la boca negra d’un canó d’estries hexagonals està a dècimes de segon d’escopir acer i plom.

Pam. Pam. Pam. El xofer convulsiona i aixeca el cap amb tres forats mortals de necessitat, un a la galta esquerra, un altre sota el maxil·lar, prop de la barbeta, i un altre entre els darrers queixals. El cotxe cau en punt mort, creua la vorera i quan comença a envair el carrer, l’executor gira a l’esquerra la Glock 19 que té agafada amb les dos mans i li fot més llenya per la part del darrere. Un projectil peta el vidre del portaló posterior, travessa els seients i es clava a l’esquena de qui, segurament, ja és mort.

“A la merda! A la merda!! Ja està! Ara a pirar-se-les. No t’esvalotis. Cueja, fes-te el coix, però no corris… Va, passa per davant de Santa Teresa, gira pel carrer de la monja, fins a petar a Doctora Castells. Va, coi, que has estat un valent! I aquest se n’ha anat a la merda! La rambla està neta, poca gent. Molt bé, noi! Vinga, fins al carrer del Bruc. I no intentis córrer! Buf, ja hi sóc. Pont Vell. Me n’he sortit! Hòstia que n’ets, de bo! Tant, que encara em puc rifar si la pipa la foto al fons de l’encofrat, o la llanço al riu. A qui se li passarà pel cap, mirar per aquí? A ningú! Adéu, bonica.”

“Un encaputxat assassina a trets
un jove a Cappont”

Lleida, novembre del 2006 (Dels diaris)

Negro sobre negro. Realidad y mito en el cine de gángsters

JUAN FERRER

“¿Hasta qué punto eres duro, criatura?”

Hood Stacey (George Raft) a Frank Ross
(James Cagney) en Muero cada amanecer, 1939

 

Muchos llegaron a Ellis Island con el hambre pegada a la mirada, niños con zurcidas ropas, delgados y pálidos en brazos de sus familias provenientes de la vieja Europa, que a pocos kilómetros del puerto de Nueva York soñaban con esa especie de tierra de promisión. Los barcos trajeron a miles de emigrantes. Tantos, que se calcula que hasta cien millones de norteamericanos descienden de aquellos hombres, mujeres y niños, cuyo proceso de entrada se calcula en doce millones de personas. Entre ellas, nombres que posteriormente se hicieron populares en el cine, como los actores Rodolfo Valentino, Bela Lugosi, y el también actor y nadador olímpico Johnny Weissmuller; directores como Frank Capra, escritores como Isaac Asimov, o mafiosos como Salvatore Lucania, más conocido como Lucky Luciano.

Continua llegint “Negro sobre negro. Realidad y mito en el cine de gángsters”