Montraveta: quan el crim el comet… la terra

LLUÍS CAELLES

Vint-i-set d’octubre de 1989: dos taladors de pins apareixen morts a trets a la finca Montraveta, a Llobera del Solsonès. La informació arriba a mitja tarda a la redacció del diari i, immediament, rep atenció preferent. Les morts violentes són una excepció. Notícia de primer ordre.

Una estona més tard, el corresponsal de la zona, el Joan Castro, afegeix les primeres dades des de Solsona. No hi ha testimonis, però hi ha un sospitós. I afegeix el que converteix “un” crim en “el” crim: el suposat autor ja havia mort a trets un altre explotador forestal 16 anys abans. A la mateixa zona. I, probablement, amb el mateix mòbil. El cas fa un salt, creix en densitat i la història –el motor de la nostra feina– agafa un nervi elèctric.

La cronologia d’urgència que aquell mateix vespre teníem damunt la taula era la següent: 1973, Vicenç Mosella, un pagès de 45 anys amb un ferotge arrelament al bosc de la família, transmès de generació en generació, mata a trets Julià Tarrés, empresari silvícola. Passa un any –un any!– amagat al bosc, abans no el captura la Guàrdia Civil, és jutjat, declarat alienat mental i ingressat al psiquiàtric de Carabanchel. S’hi està 13 anys. Surt “curat” i quan encara no han passat dos mesos, sembla que ja ha calcat el crim primigeni: Ha tornat al “lloc dels fets”, ha engegat un parell de trets a dos llenyataires, i ha fugit de nou cap al bosc que el va protegir l’altra vegada.
Continua llegint “Montraveta: quan el crim el comet… la terra”

Amb la sergent Anna Grimm

MONTSE SANJUAN

Avances per l’ombra que donen els arbres de La Mitjana, enyorant els raigs del sol que enlluernen uns metres més enllà un parell de rierols. És aviat i el parc està tranquil. És així com ho desitjaves. Avui no treballes, no passaràs per la Comissaria. Camines mentre gaudeixes de la fresca del matí. La nit passada vas tancar la darrera investigació. Sents com l’horror i el desgavell  dels darrers dies a poc a poc es va oblidant… Però és inevitable que torni a començar. Que un altre cas, en qualsevol moment, torni a envair la teua vida.

T’empaita el mal?  T’acabarà engolint? De vegades et sents impotent però segueixes endavant perquè en el fons aquesta feina t’agrada. Gaudeixes amb la recerca i també, per què no dir-ho?, gaudeixes quan sents que guanyes, quan et sents poderosa. Però no deixes de conviure amb allò que la societat desterra, amb allò que forma part de nosaltres mateixos i que tanmateix amaguem. Com si els crims o els assassinats passessin ben lluny de casa nostra. Però no és cert. Massa sovint les paraules esdevenen escasses i fugisseres o es queden endarrerides mentre la violència li arrabassa el seu lloc. Ho saps. Ho has viscut massa vegades.

El sol s’imposa sense pressa però cada cop és més fort i més calent. El riu s’endevina a prop. Les petjades que vas deixant són suaus com si no volguessis trencar la quietud que t’envolta. No vols soroll. Necessites retrobar-te amb el silenci. L’altre dia vas tenir por. Odies la debilitat. I en tu mateixa, encara més. Descobrir que no ets forta sempre, adonar-te que no ets la gran sergent dels diaris et desespera. Però et tornaràs a trobar amb l’Anna que pateix, l’Anna que s’aclapara davant la vida que s’escapa. La mort és al teu voltant i s’ha acostumat tant a acompanyar-te que difícilment la podràs allunyar. Però avui tens una estona per a fer-ho. Intenta gaudir del moment. La soledat et ve a buscar. Et sents còmoda. No la rebutges.

Passeges i trobes un racó on seure. Ho agraeixes. Treus un llibre i busques el capítol on et vas quedar fa dies. Però avui tens temps. Podràs llegir una estona. És una novel·la de crims. No en tens prou amb la teua vida? No podries llegir altres històries? Potser en lloc de policia hauries preferit ser com el detectiu de La Continental[1]. Arribar a un poble i anihilar els dolents. Passar-hi uns quants dies i deixar-lo lliure de tota  corrupció i maldat. Somrius. L’heroi del Hammet ho va fer. Però tu no t’hi veus amb cor. Et deu semblar una empresa impossible.

Una parella passa i et mira amb curiositat. No fas cas i et concentres amb la lectura. El Kurt Wallander[2], el personatge del Mankell, et cau bé, t’hauria complagut  treballar amb ell, ésser una més a la comissaria de Ystad,  recórrer els carrers de Malmö amb tot el seu equip. Però això no pot ser. Ell és de ficció, ell viu als mons de la imaginació. Tu, no. Tu ets real i, encara que en més d’una ocasió hauries volgut escapar de la teua realitat, no ho has fet. T’has quedat aquí, amb nosaltres.

1.El detectiu de La Continental és el personatge de Cosecha roja de l’escriptor Dashiell Hammett.

2.Kurt Wallander és el policia suec, protagonista de la sèrie de l’escriptor Henning Mankell.

 

 

A ritme de swing

ANA CASTANY

Diumenge. Migdia. El sol de l’estiuet de Sant Martí escalfa la pell i l’ànima.

El cotxe enfila l’avinguda de Blondel cap amunt, en direcció al pont vell.

Ell està una mica emmurriat. Pensa que ja fa gairebé un mes i mig que no va amb els del Centre Excursionista pel coi de ballar i, a més a més, se sent incòmode embotit en aquesta disfressa. Els tirants li tiben massa i, el botó de l’armilla, se li clava al melic.

Ella, asseguda a la seva vora, fa la darrera repassada als llavis a través del mirallet del retrovisor. Se’ls repinta amb un vermell cridaner. Mira el rellotge.

–Tranquil·la, anem bé –li diu ell, mirant-se-la de reüll.

–I si em pares aquí mateix i tu vas a aparcar?

S’estan apropant al pont vell. El semàfor es posa vermell i ella, d’una revolada, pren la bossa, obre la porta i baixa.

–Ja faràs cap –diu abans de tancar la porta.

Ell no diu res. Mira com travessa pel davant dels cotxes amb un caminar que se li fa estrany, forçat pels talons que li fan remenar el cul. Desapareix sota l’arcada d’Indíbil i Mandoni. Prem el volant i espera que el semàfor canviï de color. Trenca cap a l’avinguda del Segre pensant que potser allí li serà més fàcil trobar un forat per deixar el cotxe. Ara l’amoïna anar pel carrer vestit així.

Continua llegint “A ritme de swing”

Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa

JAUME BARRULL

Camina pel bosc amb l’esma de qui és a la tercera planta del Pergamon, a Berlín, i ja ha renunciat a saber res més de res del que hi exposen. Es deixa endur per la contemplació gratuïta de la bellesa de cromatismes tardorencs que l’envolta. Un present absolutament pla de fons infinits per totes bandes, un bosc d’arbres gegantins les fulles dels quals s’han llençat al buit per fer una catifa que combina vuitanta-quatre tonalitats entre l’Hexacrome yellow i el Root beer brown de Pantone.

S’atura, es mira els peus i es pregunta què deu haver fet de les sabates. Les duia quan ha sortit de casa. No ho recorda, només es fa una pregunta que li sembla d’una lògica vergonyant: qui baixa al carrer descalç? Jo no, pensa, o si més no penso que no ho faria. Busca un lloc per seure. A una banda no hi a res i a l’altra tampoc, torna mirar a la dreta i ara, gairebé a tocar, hi ha un llit. És individual i una mica estret, curt fins i tot. Els llençols són blancs i la vora està passada per sobre una manta grisa i gastada curosament posada entre el matalàs i el somier. Hi seu amb una certa precaució, és dur com un bistec de poltre massa fet i el coixí fa olor deshumanitzada de lleixiu penitenciari. El bosc no en fa, d’olor, confirma, i aprofita per fregar-se els peus amb les mans. Té un turmell recolzat sobre el genoll oposat i una gota de sang, una de sola, dibuixa una vertical exacta i li taca el puny blanc de la camisa. Instintivament aixeca el cap per frenar l’hemorràgia i es passa el llom de la mà pel nas. Se la mira per veure si s’ha d’espantar gaire i la pinzellada grana, que va del canell fins a la punta de l’índex, ja és seca. Clivellada. Tanca els ulls i respira profundament, l’aire és pur i té l’estómac regirat. Empassa saliva, una mucositat que creix i es converteix en una gleva llefiscosa que fa plof en arribar a l’estómac. Regust aspre de ferro i fang, com quan s’alça de matinada i s’arrossega a palpentes fins a la cuina mentre lamenta l’últim Bacardí amb llimonada que l’hi han servit de mala gana en un got de plàstic mentre s’encenien els llums i s’apagava la música. Aleshores, sota la influència d’un florescent d’oficina que fa pampallugues i posa al descobert els plats bruts i les ditades de greix als armaris, beu un litre d’aigua d’una tirada abans de tornar al llit per intentar-se amagar d’una ressaca que s’apodera lentament de tot el seu cos. Una pesantor que creix des del fons del fetge i s’alimenta de la culpa que cultiva als torrents més fèrtils de consciència.

Continua llegint “Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa”