Una leyenda escondida

Francesc Pané i Sans
Dies de fel i de magrana (Memòria de l’ànsia i de les insurgències)
Pagès Editors, 204 pàg.

____________________

LORENZO  PLANA

Un libro de memorias que, entre los meandros del recuerdo y cierta coherencia onírica, da con el tono más exacto y conciliador

Precisamente es posible encontrar en las primeras páginas de este libro la que será la clave a la hora de desarrollar todo el proyecto de escritura: “Les vagonetes anaven i venien amb la pasta cap a la premsa enmig de la remor somiosa i perpètua dels engranatges. Aquell món adult, barreja d’esforç humà i sonsònia mecànica, exercia sobre mi una fascinació de conte”. Poco a poco Francesc Pané va asumiendo que la edad adulta se impone, que los parámetros sociales también están ahí para forjar una educación sentimental. Continua llegint “Una leyenda escondida”

Maria Pons i el dinosaure

Maria Pons Vidal
Petits crims familiars i altres microrelats
Pagès Editors, 163 pàg.

___________________

MARISA TORRES BADIA

Un bany d’ironia i subtilesa al servei de la microficció

Un dels tombants fonamentals de l’arriscat univers del microrelat és, com palesa Petits crims familiars i altres microrelats, el darrer llibre de Maria Pons, l’exercici de la ironia i la intensitat narrativa. De tots és sabut que en el cultiu del microrelat la línia que separa el sublim del banal, de l’absurd o fins i tot del naïf, és més aviat molt prima. Malgrat això, i potser precisament per aquest estímul irresistible, Pons assumeix el risc. A una banda de la frontera, el joc; a l’altra, l’abisme. Continua llegint “Maria Pons i el dinosaure”

Caputxeta Vermella es menja el llop

Dolors Miquel
El guant de plàstic rosa.
Premi de poesia Ausiàs March de Gandia
Edicions 62, 69 pàg.

___________________

JAUME PONT

Una pedrada esquerrana al front de l’Autoritat

Ara fa catorze anys, a propòsit de Mos de gat, vaig escriure que en la poesia de Dolors Miquel tot es juga en nom de la impossibilitat de comunicació i de l’acarament rebel amb l’inescrutable. I ho segueixo pensant. Com segueixo pensant que una de les constants de la seva poesia consisteix a il·luminar, des de la contradicció, la continuïtat entre l’amor i la mort. La trajectòria de la poeta lleidatana n’ha donat proves sobrades: Llibre del homes (1998), Gitana Roc (2000), Mos de gat (2002), Missa pagesa (2006) o La flor invisible (2010), entre altres títols seus, quedaran com a referències obligades d’aquests supòsits i dels nous tombants que la poesia catalana ha encetat dels anys noranta ençà. Continua llegint “Caputxeta Vermella es menja el llop”

La llum d’aquells dies. Les memòries d’un temps on “el món era el barri, i el barri era el món”

JAUME PONT

Josep Miquel Sobrer

La Llum d’aquells dies. Del Poblenou al Pacífic (1944-1967)

Universitat de Barcelona Ed. (Amb la col.laboració d’Indiana University i North American Catalan Society), 243 pàg.

 

De Josep Miquel Sobrer (Barcelona, 1944-Bloomington, 2015) recordàvem el tremp contrastat de la seva prosa en obres com El llibre dels oracles (1988) i el divertidíssim contradiccionari Desfer les Amèriques (2006). Ara, complert fa molts pocs dies l’any de la seva mort, ens arriba La llum d’aquells dies, primera part de les seves memòries.

El llibre abasta un periple autobiogràfic (1944-1967) que ens duu de la infància de Sobrer al barri del Poblenou al seu viatge als USA el 1967, on encetaria una llarga vida com a professor de català i hispàniques –fou director de la North American Catalan Society i coeditor de la Catalan Review– que el duria de la universitat d’Oregon a la d’Indiana. En aquests vint-i-tres anys, La llum d’aquells dies posa en clar tota una trajectòria vital curulla de ressonàncies existencials, històriques i socioculturals amb la ciutat de Barcelona com a teatre: la família, la pastisseria dels pares i el barri del Poblenou, el col·legi de La Salle Condal –“Domine, non sum dignus”–, la Universitat –els retrats dels seus amics (Francesc Parcerisas, Carles Miralles, Guillermina Motta…) o d’un bon grapat de professors (Antoni Comas, Antoni Vilanova, José Manuel Blecua, Antoni M. Badia Margarit, Martí de Riquer…) traspuen emoció i humanitat a dojo–, el servei militar, els estius a Sitges i els primers amors, etc. No hi ha cap mena de dubte que en la descripció de la seva família i del seu barri, l’autor aconsegueix un retrat magnífic de la menestralia protoburgesa catalana dels anys 50-60.  Alguns moments d’aquests morceaux de vie resulten memorables. Com aquell en què Sobrer, a les portes de l’adolescència, descobreix una tarda voluptuosa d’estiu –en una escena digna del Fellini d’Amarcord– la figura de la carnissera del barri: “Des del meu amagatall vaig veure com la senyora Carmeta (al barri totes les Carmes eren Carmetes), aquella tarda de poca venda, s’abaixava el pitet del davantal i, curosament, com s’escau a dama tan endreçada, s’apujava els sostenidors, i per refrescar-se, reposava els pits nus de marbre implecable del taulell de vendre”.

Mitjançant una prosa realista cisellada i precisa, que beu alhora de la sornegueria de Pla i la força plàstica de Rodoreda, el que ens arriba és el quadre d’una vida –la de l’autor– encastada en moltes altres vides. Un retrat existencial i social, en definitiva, que vol ser la memòria d’un temps, d’una gent i d’un país: d’un temps on “el món era el barri, i el barri era el món”. No s’enganyarà qui vegi aquí la crònica i la intrahistòria de tota una generació, la nascuda en la immediata postguerra. Res més lluny, però, que La llum d’aquells dies del dibuix d’un panorama històric i costumista des dels ulls de l’exili. Com és ben sabut, la mirada costumista contempla el món en la seva immobilitat, de tal manera que temps i espai esdevenen només referents estàtics i sense cap problemàtica. Pel contrari, la memòria de Sobrer se’ns presenta sempre carregada d’una condició crítica i autocrítica irreductible gràcies al do de la ironia i l’humor, els quals, com a fervents aliats de l’escepticisme, es converteixen en les eines més preuades d’un treball de desconstrucció que posa al descobert les grandeses i misèries de la Barcelona dels anys 50-60. Com escriu Francesc Parcerisas en el seu pròleg a La llum d’aquells dies, “ara, per sort, els lectors descobriran en aquestes pàgines una època i un personatge que no és fàcil d’oblidar; i la literatura catalana s’haurà d’afanyar a afegir el nom de Josep Miquel Sobrer al dels millors prosistes que hem tingut a l’últim terç del segle XX i a l’entrada del XXI”.