Maig del 68 en el meu record

Àngels Santa
Catedràtica de Filologia Francesa de la Universitat de Lleida

50 anys ja de la revolta del Maig del 68, un mite per a tota la gent de la meva generació. Ser un infant de maig ens va marcar durant molt de temps i penso que ho continua fent. Moltes vegades, en els meus comportaments d’adult, anys després, he continuat sentint aquesta influència, difosa, dolça i tendra, que dominava la meva manera de veure la vida i de jutjar les maneres d’actuar.
Vaig començar els meus estudis universitaris a Barcelona l’octubre del 1967. Pocs mesos després esclataria la revolta de Maig a París, provocada en part pels esdeveniments de la guerra del Vietnam i per l’ofegament d’una societat burgesa incapaç d’oferir als estudiants una anhelada reforma. Tanmateix, al nostre país hi havia hagut també alguns signes que avançaven aquesta revolta. El març del 1966, el convent dels caputxins de Sarrià havia acollit la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Alguns dels meus professors, com en Gabriel Oliver, hi havien participat i això els aureolava d’un caràcter mític. Continua llegint “Maig del 68 en el meu record”

Prohibit prohibir

Enguany es commemora el 50 aniversari de l’anomenat Maig francès o Maig del 68, el de la revolució que podia haver estat però el pas dels anys ha palesat que, probablement, mai va ser. O sí? Ara bé, mentre va durar, la mítica revolta parisenca que ha inspirat la lluita estudiantil de diverses generacions va ser tan intensa com el foc. Es van qüestionar les estructures de poder amb els estudiants al capdavant, seguits pels obrers, i Jean-Paul Sartre com a intel·lectual de capçalera (mítica és la seva imatge a l’amfiteatre de la Sorbona) tot i no ser-ne l’inspirador directe. Continua llegint “Prohibit prohibir”

L’espurna de la insurrecció

Jaume Barrull Castellví
narrador

Llicenciat en Sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari SEGRE

_________________

Està una mica nerviós, portava moltes nits escrivint anotacions a la llibreta, omplint el cendrer de burilles, rellegint assajos de Javier Serrano Planes, escoltant les notícies per la ràdio, repassant les actes dels comitès territorials dels darrers tres anys, bevent cafè i cafè amb conyac, retallant paràgrafs, dormint vestit al llit i despullat al sofà, anotant a les vores i els peus dels esborranys, estripant versions provisionals i definitives, emprovant-se diferents combinacions de roba i assajant el moviment de les mans davant del mirall del rebedor de casa per a la intervenció que ha de fer. Ara. Els diferents corrents ideològics i estratègics havien confluït, forçats pels esdeveniments dels últims mesos arreu del país, en dos grans columnes que es mesuren les forces al sisè congrés nacional del partit. Les setmanes prèvies corrien rumors de ruptura, d’infidelitats, d’ultimàtums forçats per la impaciència i certes dosis d’animadversió personal. Canvien les etiquetes, es repeteixen els mateixos debats: il·luminats contra il·lusos, estalinistes contra trostkistes, els de la revolució permanent contra els de la ruptura revolucionària, els partidaris de la violència popular contra els defensors de la desobediència pacifista, futbolistes contra ciclistes, els de l’extrema esquerra contra els de l’esquerra radical. Continua llegint “L’espurna de la insurrecció”

La Revolució

EDITORIAL

Octubre és, des de fa cent anys, el mes de la Revolució. La Revolució d’Octubre, tot i que, segons el calendari occidental, va ser al novembre. No havia estat la primera revolta protagonitzada per les classes treballadores —pel proletariat, en expressió marxista—, ja que el precedent va ser la Comuna de París del 1874, però sí que va ser la primera que va concloure amb la victòria dels revoltats. La victòria dels soviets, liderats per una força política minoritària però molt radical, ha inspirat gairebé cent anys de lluita política, fins a la caiguda del mur de Berlín. Continua llegint “La Revolució”