Quanta, quanta ràbia!

Àngels Marzo
poeta

___________

Vaig tenir por… I me’n vaig anar primer a poc a poc i a recules… després vaig arrencar a córrer com si m’empaitessin l’home, la forca i la destral.”
–. M. Rodoreda, La mort i la primavera

__________

Va ser el dia després del dia trist. Palplantada al bell mig de la gespa, mirava el cel que semblava fet de pedra de morter, i que semblava, si el miraves amb els ulls ben oberts, tot i que no podies fer-ho gaire perquè la mica de llum que es filtrava des del més enllà dels núvols et feia caure la parpella, que era tot ell una pedrera amb les llambordes que s’encavallaven unes damunt les altres, com una murada que feia una mica de por i una mica de mania de tan mal feta com era. El gos bordava en el tancat que li havia fet l’oncle delerós d’atrapar la pilota de cuir i tot d’una vaig ser jo qui va apretar a córrer cap a la pilota i vaig clavar-li una puntada tan forta que va fer anar per terra els testos dels geranis, mentre la pilota s’allunyava fora de la tanca del jardí i el meu germà cridava: “Això no s’hi val, no s’hi val. Vés tu a buscar-la!”. Però ell ja corria carrer enllà darrere la pilota que feia bots i giragonses i jo, palplantada, mirava el testos dels geranis rodolant, els testos dels geranis fent voltes, els testos dels geranis mig partits deixant una estela de flors roges de geranis damunt del verd humit de la gespa. Continua llegint “Quanta, quanta ràbia!”