Marta

A la Marta, no la veu ningú. Ha fet la prova d’estar-se palplantada al mig de la cuina en hora punta quan tots van i vénen de la torradora a la nevera, del microones a la taula. Però res, ni cas.

Fa dies que sent un nosa a l’estómac i el seu cos té un perfum de lilàs que no sap d’on li ve, perquè als matins ella continua posant-se el de tota la vida que li deixa una aroma de cítrics i d’estiu.

Potser han estat aquests darrers dies. Massa tancada en si mateixa, reclosa en els seus dubtes, poc comunicativa. Potser ha plorat molt. Potser la castiguen així, qui sap, per estar tan absent.

Troba a faltar la copa amb el Pau després de sopar.

Continua llegint “Marta”