Quan ja no ens representen

NÚRIA CAMPABADAL
Muntadora i realitzadora audiovisual

_________________

Després d’anys confinat a les graelles televisives amb formats fonamentalment periodístics, el cinema documental ha experimentat un ressorgiment en les dues darreres dècades. Avui dia, ja no és estrany veure’n al cinema; existeix un circuit de festivals, màsters i estudis sobre el tema, així com hi ha cineastes que el consideren un bon format per desenvolupar la seva obra amb el mateix prestigi i la mateixa riquesa formal que la ficció. Diversos factors hi han contribuït: l’abaratiment de costos que ha suposat la revolució digital, l’èxit d’algunes obres i/o autors, l’aparició d’ajudes europees, etc. Malauradament, tot això no va sempre acompanyat dels recursos necessaris per assegurar-ne la sostenibilitat: hi ha manca de finançament –tant públic com privat– i les finestres de distribució segueixen sent minoritàries. I encara més en un context de crisi com el que vivim. I és precisament a la crisi on anem a parar. El cinema documental té una relació directa amb la realitat, sigui present o històrica, ja que és la matèria amb la qual es construeix. I fins i tot pot arribar-hi a incidir. Un documental pot apropar-nos a realitats desconegudes, recuperar la memòria històrica, desvelar injustícies i, en el cas que aconsegueixi ressò, encetar debats públics. A l’Estat espanyol, immers en una crisi des de fa gairebé deu anys sense que realment s’albirin horitzons de sortida, també hi ha hagut un ressorgiment del documental amb més voluntat política. El gènere ha crescut a redós d’una societat que s’ha polititzat, sobretot a partir del 15-M, i és en aquest context social que el cinema documental s’ha desenvolupat més intensament.
Continua llegint “Quan ja no ens representen”