Fora de sèrie

El setè art es reinventa a la pantalla petita

ANNA SÀEZ

El 8 d’abril de 1990 canviaria per sempre la història de la televisió. Aquell dia s’emetia el primer capítol d’una sèrie inclassificable. Imperfecta i fascinant, a Twin Peaks hi convivien en promíscua harmonia el surrealisme, l’humor i el misteri. La capçalera era una obra d’art insòlita, deliberadament lenta, perquè es pogués assaborir cada nota de la música d’Angelo Badalamenti. No era una intro: era un estat d’ànim. “Diane, 11.30 del matí del 28 de febrer. Estic arribant a Twin Peaks, vuit quilòmetres al sud de Canadà i 18 a l’oest de l’estat. No havia vist tants arbres en tota la meua vida”. L’agent especial Dale Cooper s’hi apropa amb nosaltres. Sabem quin és el motiu de l’arribada de l’FBI en aquell poblet idíl·lic del nord de l’estat de Washington que té gust de pastís de cirera. Prèviament, hem sigut testimonis d’una macabra troballa. El cadàver de Laura Palmer amb la mortalla de plàstic esdevindria una icona del segle XX. Tenim un crim i un investigador en camí. La sèrie sembla estar encarrilada. Però no hem tingut en compte un petit detall: Twin Peaks és una sèrie d’autor. David Lynch va aconseguir homologar per a tots els públics el seu pertorbador univers creatiu. En certa manera, Twin Peaks és Blue Velvet. Comparteixen protagonista, l’impertèrrit Kyle MacLachlan, però sobretot, parteixen de la mateixa premissa: hi ha monstres amagats a sota dels nostres llits confortables. Lynch va fer tàndem amb Mark Frost, que havia estat guionista d’una altra de les sèries que van canviar les regles del joc televisiu, la mítica Hill Street Blues (1981). “Parin compte allà fora”. El sergent Phil Eterhaus acomiadava cada dia amb aquesta frase els seus homes, policies que no s’assemblaven gens als que estàvem acostumats a veure a la tele. No pertanyien a cap unitat d’elit, no perseguien sofisticats assassins en sèrie. Formaven part d’una petita comissaria de districte d’una ciutat que no tenia nom. A Canción triste de Hill Street, que així la vam conèixer, hi havia veritat. Aquell punt just de sordidesa. D’humanitat. Continua llegint “Fora de sèrie”