Una història familiar

Marc Masdeu
escriptor

________________

Vas créixer fill únic i tens dos pares. Això deu marcar d’una manera o altra. No ets ni vell ni jove, però ets. Ara estàs cansat i no trobes una posició confortable. Et fan mal els palmells i les empenyes. Et punxen com els ulls que no goses tancar. Mires a banda i banda i veus dos homes. Al davant hi ha gent. Pel darrere s’acosta la tempesta i voldries poder entendre-ho tot. Saps que no hi ha solució: paraules sàvies. Continua llegint “Una història familiar”

Els últims dies de Màrius Torres

MARGARIDA PRATS

Un viure tan sensible
Set anys col·leccionant desil·lusions

Dinou dies abans de morir, el poeta va escriure al seu amic Quim Gili: “Hi ha molta gent que es fa il·lusions per al 1943. Jo no sé. Fa set anys que col·lecciono desil·lusions i em penso que m’ha quedat un plec per dins que no deixa il·lusionar-me massa.” Les desil·lusions que col·leccionava el poeta segurament estaven relacionades amb l’aterrament de les expectatives que s’havia anat fent sobre un gir positiu en la malaltia i sobre la victòria dels republicans en la guerra civil.

Segons testimonis familiars, Màrius havia ingressat al sanatori amb l’esperança de refer-se i de tornar a exercir de metge i de cronista cultural a la ciutat de Lleida, on va néixer l’any 1910 i on residia el 1935, quan va emmalaltir. Tanmateix, mai més no va poder exercir de metge ni va poder retornar a Lleida, d’on la seva família havia hagut de fugir a causa de l’avenç de les tropes franquistes. Segons el parer dels metges que el van atendre, la major part de les recaigudes estaven relacionades amb factors externs a la pròpia malaltia i relacionats amb el context històric, concretament amb la guerra civil espanyola. Així, pel setembre de 1936, va patir una profunda crisi quan el seu germà Víctor es va allistar com a voluntari per defensar la República, que va incidir negativament en el procés de recuperació iniciat a començament d’estiu. En els dos dietaris que va escriure en aquest període parla dels tres neguits que el corsecaven: la possibilitat de mort del seu germà, cinc anys més jove que ell i ple de salut, el sentiment d’inutilitat a què la malaltia el tenia sotmès i la sort de la família si guanyaven els facciosos. Des de la seva cambra, teixia conjectures més o menys optimistes, en base a la informació de la premsa i de la ràdio amb relació a les possibilitats de victòria del bàndol republicà. Si les suposicions eren positives, preveia què caldria fer per encarrilar una Catalunya destrossada materialment i moral; si eren negatives imaginava panorames desoladors per a la família, com el que escriu al Dietari per al seu germà:

Continua llegint “Els últims dies de Màrius Torres”

Enterrament… i altres poemes

TXEMA MARTÍNEZ

Dol

___________________

Enterrament
(Anamnesi)

Amb Fray Luis de León

Crida pare la teva fi lla al temple
i el nom parteix les aigües de les dues bancades,
en un torrent eixut de llum no usada,
i l’aire s’asserena i es vesteix de bellesa,
un himne amb què les ànimes, que l’oblit ha sotmès,
recobren la memòria, l’iris del primer origen.
Un home fl ac ens va plantar un xiprer
dins que creix sense res, branques que refulgeixen
talment les morts que allumen cada vida,
la mort meravellosa, el fi nal que eternitza
l’instant dels anys comuns, molsa verda a l’escorça.
Tothom plany una absència o el nen mort,
el déu que en si vacil·la i el do del sacrifi ci,
perquè no hem elegit qui protegim en va.
Et clous, sigles enllà, en la profunda fresca,
i encetes el dolor que no entenia:
no que no m’estimaven, que estimava.

Continua llegint “Enterrament… i altres poemes”

Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa

JAUME BARRULL

Camina pel bosc amb l’esma de qui és a la tercera planta del Pergamon, a Berlín, i ja ha renunciat a saber res més de res del que hi exposen. Es deixa endur per la contemplació gratuïta de la bellesa de cromatismes tardorencs que l’envolta. Un present absolutament pla de fons infinits per totes bandes, un bosc d’arbres gegantins les fulles dels quals s’han llençat al buit per fer una catifa que combina vuitanta-quatre tonalitats entre l’Hexacrome yellow i el Root beer brown de Pantone.

S’atura, es mira els peus i es pregunta què deu haver fet de les sabates. Les duia quan ha sortit de casa. No ho recorda, només es fa una pregunta que li sembla d’una lògica vergonyant: qui baixa al carrer descalç? Jo no, pensa, o si més no penso que no ho faria. Busca un lloc per seure. A una banda no hi a res i a l’altra tampoc, torna mirar a la dreta i ara, gairebé a tocar, hi ha un llit. És individual i una mica estret, curt fins i tot. Els llençols són blancs i la vora està passada per sobre una manta grisa i gastada curosament posada entre el matalàs i el somier. Hi seu amb una certa precaució, és dur com un bistec de poltre massa fet i el coixí fa olor deshumanitzada de lleixiu penitenciari. El bosc no en fa, d’olor, confirma, i aprofita per fregar-se els peus amb les mans. Té un turmell recolzat sobre el genoll oposat i una gota de sang, una de sola, dibuixa una vertical exacta i li taca el puny blanc de la camisa. Instintivament aixeca el cap per frenar l’hemorràgia i es passa el llom de la mà pel nas. Se la mira per veure si s’ha d’espantar gaire i la pinzellada grana, que va del canell fins a la punta de l’índex, ja és seca. Clivellada. Tanca els ulls i respira profundament, l’aire és pur i té l’estómac regirat. Empassa saliva, una mucositat que creix i es converteix en una gleva llefiscosa que fa plof en arribar a l’estómac. Regust aspre de ferro i fang, com quan s’alça de matinada i s’arrossega a palpentes fins a la cuina mentre lamenta l’últim Bacardí amb llimonada que l’hi han servit de mala gana en un got de plàstic mentre s’encenien els llums i s’apagava la música. Aleshores, sota la influència d’un florescent d’oficina que fa pampallugues i posa al descobert els plats bruts i les ditades de greix als armaris, beu un litre d’aigua d’una tirada abans de tornar al llit per intentar-se amagar d’una ressaca que s’apodera lentament de tot el seu cos. Una pesantor que creix des del fons del fetge i s’alimenta de la culpa que cultiva als torrents més fèrtils de consciència.

Continua llegint “Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa”