A la recerca de la presó del Caudillo

Joan-Lluís Lluís
escriptor

_____________________

Primer, trobar un mapa. I que sigui de paper, per seguir amb els dits les rutes dels protagonistes, talment com ho haurien fet ells, als anys quaranta. Un mapa gastat, amb els plecs massa marcats i el paper esgrogueït. I cronològicament tan proper com sigui possible als anys quaranta. Em decanto per un mapa Michelin, número 43 de la sèrie groga, a 1/400.000, i es titula sòbriament Zaragoza-Barcelona. Un mapa del 1962. Quant de temps feia que no havia desplegat un mapa? Així, en tot cas, veig el tram dels Pirineus que m’interessa, encara que estigui embrutit per la versió franquistes dels topònims del Principat. Anem per feina: si un dictador espanyol caigut volgués fugir cap a Andorra sense ser interceptat per forces armades catalanes, per on passaria? Descarto de seguida la carretera de la Seu d’Urgell. Massa evident i massa poc èpic. En quin centímetre de mapa trobaré l’èpica que necessito? No és pas que en necessiti molta, al capdavall l’ofici de novel·lista consisteix també a saber crear atmosferes des del no-res i, per tant, l’èpica pot néixer a tot arreu; a l’ombra d’un brot de menta, pot néixer.
Ja fa una estona que Estamariu m’ha atret l’atenció. Que no és un nom de vora mar, Estamariu? Aquest topònim com a contralloc és seductor, perquè si desestabilitza una mica el lector com em desestabilitza a mi, hauré marcat un punt. Verifico, però, el seu origen etimològic i el bon doctor Joan Coromines, amb el seu Onomasticon Cataloniae, em confirma que res de platja. Estamariu no té res a veure amb un tamariu. Molt bé. Ja sé on l’Exèrcit Lliure de Catalunya detindrà Francisco Franco.
He d’anar a verificar, però, que aquest poble convingui al meu propòsit. La carretera que hi porta m’agrada: estreta, sinuosa, inacabable. Un bon presagi. I el poble també. Allargassat però concentrat, fàcilment assetjable per un exèrcit decidit a tallar el camí a un Caudillo de pelleringues. Em fixo en el nom de les cases i m’adono –a la meva comarca, el Rosselló, les cases no tenen nom– de la seva força narrativa. He d’escollir la casa. La casa on decidiré que Franco haurà passat els seus últims dies de llibertat. Ha de ser una casa gran, a prop de l’església i amb un nom atractiu. Cal Perotes. Continua llegint “A la recerca de la presó del Caudillo”

Un món possible

Tant és si Edward Bloom no va pescar mai el peix més gran del Mississipí, el que compta és el relat. Big Fish és una meravella sobre la plasticitat del record i la necessitat de reescriure el passat d’acord amb les exigències del personatge, pensant en el llegat del futur. Stalin, que considerava que la veritat era una perspectiva subordinada al règim, ho sabia molt bé; és per això que va fer esborrar Trotski, i qualsevol dissident incòmode, de la història gràfica de la Unió Soviètica. Si no hi sortien, no existien. El poder de la imatge en la construcció dels imaginaris col·lectius és inqüestionable. Joan Fontcuberta ha jugat diverses vegades amb aquesta idea –i amb la nostra credulitat– per crear passats paral·lels: històries tan increïbles com versemblants perquè, ai las, es recolzen en la fotografia com a prova documental irrefutable. El seu treball, com el de Jordi V Pou, es presta a l’equívoc i provoca desconcert. Ambdós reescriuen la història a través dels cànons estètics de la societat de la informació i ens conviden a estar alerta, a educar la mirada. El primer ens ha descobert falsos exploradors i astronautes que haurien caigut en l’oblit; el de Lleida juga amb un somni més humit, com Juan Cal en aquest número: la Segona República arriba fins als nostres dies. Continua llegint “Un món possible”

Yo también quise matar a Franco

Juan Cal
periodista i escriptor

_________________

Yo también quise matarlo, a él, al dictador, a la maldad hecha cuerpo, a la causa de todos nuestros males. Me gustaría haberlo ejecutado con precisión quirúrgica, con detalle, como si fuera lo único que podía haber pasado en una España capaz de superar la condena de vivir inmersa en la tragedia, sin posibilidad de redención. La República era esa redención y él la frustró, la evitó con un golpe brutal e inmisericorde. Merecía esa muerte literaria, esa venganza de papel que es el consuelo de los que sueñan otros mundos, otros escenarios y otros finales para las historias. Podía haber elegido una muerte prematura, cuando se fue a la legión, a manos de un levantisco rifeño, un sicario de Abdelkrim. Nada de combates singulares, ni de duelos épicos. No, la muerte lenta y dolorosa causada por un choque séptico a causa de la infección adquirida en el hospital tras el tratamiento de una herida de sable oxidado. Muerto entre escalofríos y estremecimientos, entre delirios causados por la fiebre y un creciente dolor intestinal que provocaba la rigidez de su abdomen. Una muerte dolorosa y cruel, producida mucho antes de merecer esa clase de muerte, cuando solo era un joven general ambicioso y arribista, ultraconservador y dócil con sus mandos. Continua llegint “Yo también quise matar a Franco”

“Sóc fotògraf, sóc un mentider, creu-me”

Jordi V. Pou
(Lleida, 1968)

___________

Parc d'Atraccions
Parc d'Atraccions
ValleAventura Park.San Lorenzo de El Escorial, Madrid. Abril 2004.
« 1 de 7 »

La cita que precedeix aquestes línies pertany al mateix Jordi V. Pou, un artista que ha fet de la fotografia el seu mitjà d’expressió. La seva aproximació al llenguatge fotogràfic sempre ha estat crítica des d’un punt de vista formal, conceptual i tècnic. Des d’un bon principi ha qüestionat la veracitat i l’objectivitat que es pressuposa a la fotografia, d’aquí que els seus projectes siguin una invitació a un terreny desconegut o ens forcin a negociar d’una altra manera amb la realitat i la nostra quotidianitat.
Amb Kokovoko ens va fer viatjar a un país que no apareix en cap atles, però que té la seva pròpia cartografia i una atmosfera vaporosa i, de vegades, asfixiant. A LEO 450-770 va interactuar amb un satèl·lit per captar tota una sèrie d’accions a la ciutat de Lleida. A nivell tècnic va ser un dels pioners, amb tota una legió d’artistes internacionals, a promoure l’Iphonegrafia, un descobriment que va obrir una nova via d’interès en el seu treball i que ha acabat influenciant altres projectes.
Aquesta vegada ha partit d’una pregunta excitant: què hauria passat si la guerra civil l’haguessin guanyat les forces democràtiques? És més, i si els feixistes no s’haguessin mai revoltat contra la República? Les imatges, com la mateixa història, tenen molts nivells de lectura.

Antoni Jové

Treball de recerca

Albert Villaró
escriptor

____________

—Mira, noia, no ho sé. Ha passat molt de temps, ja. ¿No t’ho podria explicar el teu pare, això? Ah, no. Era massa jove, de manera que hauria de ser el padrí, t’ha dit el tutor. Com si no tinguéssim altra feina, a fededéu. ¿I per a què dius que és, aquest qüestionari? ¿Un treball per a l’escola? No en volia sentir d’altra. ¿Per què no us fan fer coses normals? No sé: fer un herbari, l’arbre genealògic, tenir quatre cucs de seda en una capsa de sabates. No senyor, taller de memòria. Toca’t els ous. Si no en tinc, jo, de memòria. A veure. L’any setanta-cinc. El president de la república era Pere Ardiaca. Això ho trobaràs a tots els llibres. Era comunista, molt amic dels russos. No dic que no fos bona persona, no, però anava amb males companyies. Una mica tossut, semblava, i sempre fotia aquella cara d’emprenyat, com si s’hagués empassat un glop de vinagre. En aquell temps, els russos semblava que es menjarien el món. Tothom anava de cul per aprendre l’idioma, amb aquelles lletrotes tan estrafetes que tenen com a alfabet. Esclar, van guanyar la guerra del seixanta-dos contra els americans i el millor del cas és que s’ho van creure. Eren els àmons del món: sis anys més tard col·locaven un home a la Lluna i, l’any vuitanta, la primera colònia fixa, que encara hi és i ara fan una ampliació, diuen. Després les coses van canviar, a poc a poc. Els ianquis s’han anat espavilant: l’any dos mil van arribar a Mart, mira, i els van deixar amb un pam de nas. Però als anys setanta els rusquis tallaven el bacallà. Aquí el govern era de coalició. Els del partit comunista més els d’esquerra. Estaven a matar, però ja se sap que el poder et fa empassar tota mena de grapals per tal de conservar-lo. Ah, que he de parlar d’Espanya. Ui, això és més complicat. A veure si ho recordo bé. Continua llegint “Treball de recerca”