Ningú no havia gosat dir-li-ho

Josep Manel Vidal
escriptor
Nascut a l’Alcúdia de Crespins (València) el 1965, és docent i autor de diverses proses i poemaris, així com del blog filant prim. Ha estat a bastament guardonat pels seus poemes i la seva narrativa.

________________

Tan bon punt va aparèixer al saló, tothom el mirà amb una barreja d’aprensió i condescendència. Els va sorprendre, sobretot, que no es produí cap soroll que anunciés la seua presència. Algun efecte que els previngués d’aquella entrada. Potser perquè tothom, també, estava massa embegut en aquella reunió i les converses que generava. Caminà lentament i vacil·lant fins a la vora de la xerrada que mantenien i que es va interrompre quasi imperceptiblement, amb una mesurada discreció només observable en petiteses subtils com ara un estossec disfressat d’aclariment de gola, un silenci momentani en el discurs, un moviment al seient, com qui ajusta el cos en una cerca de comoditat que feia estona no hi tenia. L’interlocutor del moment perdé la seguretat del seu argumentari i canvià a un to dubitatiu, com si tingués por de molestar amb allò que deia al recent incorporat. El nouvingut va seure en una de les cadires buides més properes i, sense saludar ni emprar cap tipus de comentari que justifiqués la seua incursió, agafà un got amb dos dits de licor ambarí que hi havia en una safata propera, sense molestar-se en preguntar ni pel contingut ni pel possible propietari de la beguda. Continua llegint “Ningú no havia gosat dir-li-ho”

Campanes llunyanes

VIDAL VIDAL

La sentència és de Juli Soleràs, un dels personatges d’Incerta glòria: “el que tenen de Pitjor les guerres és que després se’n fan novel·les”. I el lector pensa que si totes fossin com aquesta de Joan Sales encara rai. Ambientada a la guerra civil espanyola, la seva qualitat literària i la seva profunditat moral la converteixen en una obra imprescindible, farcida de reflexions que de tant en tant obliguen a fer un recés en la lectura i posar-se a rumiar, començant ja per la primera pàgina, on podem llegir el següent: “El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú”.

I, una mica més endavant, trobem  una altra mostra de l’escepticisme existencial de l’autor: “Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi tombem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…” El 26 de desembre de 1936, quan la guerra fa ja mig any que dura, la Trini, esposa del Lluís, escriu una carta a l’esmentat Soleràs. “Quin nadal més trist, ahir… Sola amb el nen, que marranejava demanant-me pel seu pare. Avui fa cinc mesos que se’n va anar de casa”. La dona es queixa de la seva solitud, agreujada pel fet que el seu marit no l’escriu gaire. Tot amb tot, afegeix que han pogut assenyalar la festa amb torrons i xampany, que a diferència d’altres aliments encara abunden a Barcelona, perquè totes les fàbriques d’un i altre producte han quedat dins de la zona republicana. “Vaig procurar celebrarho amb tota l’alegria que era capaç de fingir davant del nen”. Just un any després, trobem la diguem-ne acció de la novel·la traslladada al front d’Aragó, en concret al vilatge de Santa Espina, on la nit de nadal l’exseminarista Cruells camina tot sol enfonsant les botes en la neu. S’adreça mig d’amagat a l’església, que havia sigut profanada pels columnistes de la FAI els primers dies de la contesa. A un cantó del campanar es veu l’harmònium tot desmanegat, que segurament els anarquistes van llençar des de dalt al cor a través del rosetó, després d’haver-ne trencat el vitrall. El temple, sense porta, evoca una boca tota negra, “una boca que us enviava una alenada glacial com d’ultratomba”. L’home se senya abans d’entrar-hi. Un cop a dins, observa que de l’interior només en resten les pedres nues. Encén dues espelmes, les col·loca damunt de l’altar i s’agenolla a resar. Fa l’efecte que, de tant de fred, el silenci es vagi convertint en gel. De cop, se senten unes campanes en la llunyania. Unes campanes tan pures que semblen de glaç o cristall. Com que des del principi de la guerra no en sonava cap en zona republicana, per força havien de tocar en algun poble en zona enemiga i la quietud d’aquell aire glacial permetia escoltar-les a aquest cantó de la terra de ningú. “¿Enemiga? ¿Quin sentit tenia aquesta paraula aquella nit?