Dinamita Wagner

JOSEP GRAU

Quan monsieur Prudhomme, el personatge de Monnier, va veure per primera vegada el mar va dir: “Tanta quantitat d’aigua frega el ridícul.” És una de les frases més divertides que he llegit mai. Javier Almuzara, excel·lent crític musical i millor poeta, ha explicat amb gràcia britànica per què no li agrada l’èmfasi gratuït: “El gegantisme victorià va voler homenatjar Händel amb dues mil veus al cor i cinc-cents efectius a l’orquestra. Quan li van oferir a un afamat director fer-se càrrec d’aquell Messies hipertròfic es va excusar dient que aquella tarda estaria a uns quants quilòmetres de Londres per poder apreciar l’efecte de la música.”

En Wagner tot és excessiu. Començant pels wagnerians. Un grup de pressió. Un partit de fanàtics. Una església amb els seus rituals. Un lobby només comparable al dels freudians. El mateix músic era una persona extrema. Va fugir de moltes ciutats perquè els creditors trucaven a la porta. A Suïssa el va protegir Wesendonk i a Weimar, Liszt. Wagner els ho va agrair seduint l’esposa del primer i la filla (casada) del segon. Era un monstre en tots els sentits, però al final de Tristany i Isolda resulta difícil no estar d’acord amb el que pensava d’ell mateix: que és el més gran compositor escènic de tots els temps, el Shakespeare del seu art.

Continua llegint “Dinamita Wagner”