El més important per a l’empresa Carns Sargaire és la feina ben feta. Per això, ells mateixos cuiden tot el cicle necessari per obtenir una carn de qualitat, des del principi fins al final. De la seva relació històrica amb l’agricultura en conserven els coneixements sobre la terra, sobre com cultivar les millors herbes amb què alimenten les seves vedelles. Dels seus orígens ramaders n’obtenen la saviesa per tenir cura del bestiar de la manera més natural.

Les vedelles són uns animals herbívors i és per això que la dieta més saludable per a elles és 100% a base de farratges. I en el cas de Carns Sargaire, de plantes cultivades a escassos metres de la granja, repartides en camps d’alfals, raigràs, civada, gira-sol, ordi i blat de moro. Continuant amb el cicle, a Carns Sargaire també cuiden l’alimentació dels seus terrenys, adobant-los amb matèria orgànica provinent de la granja i nodrint-los amb compostatge. Un cop segades, les herbes es guarden en sitges, on fermenten sense oxigen, sense podrir-se i millorant les seves propietats digestives i gustatives. Les investigacions que l’empresa ha dut a terme juntament amb la Universitat de Lleida apunten que la carn de vedella obtinguda mitjançant la fórmula Sargaire és més nutritiva. Els percentatges d’omega 3 dels productes de la marca quadrupliquen els de les vedelles que s’alimenten de pinso industrial.

[1] Almacelles

Ciutat il·lustrada

Podria ser que el quadriculat esquema que va inspirar les ciutats industrials del segle XX, inclosa Barcelona, hagués nascut a l’aleshores petit poblet d’Almacelles. O s’hi hagués inspirat. La seva distribució era realment innovadora i precoç per a la seva època i va ser dissenyada per un arquitecte que venia de Barcelona, Melcior de Guàrdia i Matas. Els seus carrers estan disposats en línia recta i, en l’esbós original, totes les cases eren pràcticament idèntiques, buscant un model de societat igualitari i equitatiu. Totes les peculiaritats d’una urbanització tan racional es mostren al Museu d’Arquitectura i Urbanisme Josep Mas Dordal. També a la Casa Clara es pot descobrir part del passat històric del municipi.

[2] Raimat

El projecte titànic de Manuel Raventós

De poble abandonat des del segle XVII, del qual només quedava un castell en ruïnes, Raimat va passar a convertir-se en un cas únic de colonització agrària a Europa, cap a l’any 1914. El somni faraònic de Manuel Raventós de crear un celler, plantar vinyes i, partint d’un terreny ressec i polsós, aixecar un nou poble sencer, va ser l’embrió de tot plegat. Joan Rubió, alumne de Gaudí, va ser l’encarregat de dissenyar les cases dels treballadors i també l’església modernista del Sagrat Cor. A vista d’ocell, el nucli és una mena de cucurutxo fet d’un con que són tot de carrers paral·lels entre si. A la part superior, es disposa la plaça Major en forma hexagonal, amb la font al mig, i presidida per l’església.

[3] Gimenells

Exemple de la colonització agrària de postguerra

Construït per l’Institut Nacional de Colonització acabada la Guerra Civil Espanyola, Gimenells va transformar-se en el poble que és avui per la necessitat del nou govern de reorganitzar el sector agrícola. Del seu passat més remot, pràcticament només se’n conserven les ruïnes del castell, situat a la carretera entre Sucs i Gimenells. Un tomb pel nucli mostra l’arquitectura de l’època colonial, amb la majoria de construccions pintades de blanc. La plaça principal és la d’Espanya, on hi ha l’ajuntament i també l’església de la Verge del Roser, i s’hi poden veure les porxades típiques dels pobles d’Amèrica del Sud, ja que el mateix arquitecte de Gimenells va donar forma a moltes localitats d’aquelles terres.

[4] Sucs i Suquets

Colònia industrial i Parc del Vilot

Els petits poblets de Sucs i de Suquets van construir-se al segle XX al voltant de la indústria de conserves Suquets, a mode de colònia industrial. D’aquella època en veiem encara les cases dels treballadors, l’església i també un aeròdrom privat del patró de la fàbrica. De segles enrere, a Sucs trobem les restes del castell construït durant l’època medieval, d’accés lliure i amb una panoràmica increïble de tota la zona, sobretot a última hora de la tarda. La fortalesa, d’origen àrab, conserva encara les restes del que podria haver estat una torre quadrangular, amb coberta de volta de canó. Als peus del castell, es veu la planta del que un dia va ser una església romànica d’una sola nau. Tot el conjunt de les ruïnes està habilitat en forma de parc, poblat de pins i altres plantes, anomenat Parc del Vilot.

[5] Alcarràs

L’alzina centenària

Som davant l’alzina centenària, al Pla de l’Alzina. És un arbre imponent que ha crescut enmig d’un terreny solitari i que protagonitza l’escut de la vila d’Alcarràs. El patrimoni natural del terme comença aquí i continua al pantà de la Mina i el pantà de l’Arròs, dos indrets naturals i, sobretot, molt tranquils. Després, val la pena descobrir-ne el patrimoni arquitectònic, partint de la Casa de Montagut, un símbol de la colonització agrícola dels voltants. Podem continuar camí al centre d’Alcarràs, on s’aixeca, imponent, l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció. En un dels seus laterals encara es conserva una part de la muralla de l’antic castell medieval. Altres edificis com el Balneari, l’edifici del Sindicat o Ca l’Hereu donen fe també del passat històric del municipi. Des de fa pocs mesos, hi funciona un petit museu etnogràfic, amb una bona col·lecció d’eines del camp.